No deixa de ser una bona paradoxa que el retrat pictòric més literàriament significatiu que mai li van fer a Oscar Wilde sigui, alhora, aquell del qual ningú no sap com era la imatge que contenia, perquè se n’ha perdut completament el rastre. La seva autora fou la pintora canadenca Frances Richards, d’altra banda, una bona amiga que no va deixar de fer costat a Wilde ni quan ell va caure en desgràcia. El cas és que, l’any 1887, el futur autor de La importància de ser Frank va fer una visita a l’estudi de Richards, que la pintora aprofità per dibuixar-li un retrat. I, davant la seva precisió, Wilde, mig bromejant, exclamà: “Quina cosa tan tràgica. Aquest retrat mai no envellirà, i jo sí. Tant de bo fos a l’inrevés”.
Doncs, tot just pronunciat en veu alta el desig, Wilde hi reconegué el germen d’una novel·la que, malgrat els talls imposats pels editors i els introduïts per ell mateix per tal de rebaixar-ne les connotacions homoeròtiques que han fet també del relat una obra emblemàtica de la narrativa queer —la versió íntegra del text, recentment traduïda al català, no es va publicar fins al 2011—, fou acusada immediatament d’immoralitat.
Però, com deia també Wilde, “els llibres que el món titlla d’immorals són llibres que li mostren al món la seva pròpia vergonya”. I ningú no pot defensar millor que ell mateix aquesta idea. D’aquí parteix Marc Rosich a El retrat de Dorian Gray, per fer que Àngels Gonyalons se’ns presenti a l’escenari adoptant la personalitat de l’escriptor i, tot seguit, la de cadascun dels personatges que va crear per al seu relat. I és que, tal com ho veu l’australià Kip Williams, que recentment ha dirigit també una aclamada, molt videogràfica i unipersonal versió del text interpretada per la Sarah Snook de Succession, potser és ben cert que cadascun de nosaltres som, bàsicament, la confluència d’una infinitat de vides diferents i que la vida mateixa és un gran acte de teatre, com ja intuïa el mateix Shakespeare.
Això sí: el tour de force d’una Gonyalons que es troba vivint un gran moment de plenitud interpretativa es veurà sempre acompanyat per la presència del trio vocal i el quintet de corda que interpretaran la partitura composta per Jordi Cornudella. La creativitat de tots plegats ens servirà per comprovar que, en aquest relat amb quelcom de conte de terror gòtic i quelcom de novel·la filosòfica, hi trobem també la petjada del mític Faust, capaç de vendre l’ànima al dimoni a canvi d’una mica més de joventut i bellesa, i d’aquells altres Doctor Jekyll i Mr. Hyde —l’Oscar admirava molt la novel·la de R. L. Stevenson— que tan bé representen la dualitat de l’ésser humà. I també ens servirà per establir una connexió entre el depredador narcisisme lliurat al crim de Gray, que a poc a poc es va plasmant a la pintura que guarda a les golfes i que mostra tots els seus pecats, i el d’una societat contemporània que ha fet de la selfie una nova forma d’idolatria i ha banalitzat en excés la concepció de l’hedonisme tan ben defensada pel mateix Wilde.
Més informació, imatges i entrades:
