Comprar entradas para El retrat de Dorian Gray

A vegades, la decisió més encertada és apostar pel minimalisme. Aquesta versió d’El retrat de Dorian Gray demostra que una escenografia gairebé nua permet que la música, la il·luminació, el text, el vestuari i el moviment dialoguin entre si amb força i delicadesa. Res no és gratuït. Tot encaixa amb la precisió d’un rellotge fins a construir una obra coral rica en textures i matisos.

En aquest engranatge, Àngels Gonyalons desplega tot el seu talent. N’és el centre de gravetat. Narradora, cantant i intèrpret, assumeix el pes de la funció amb una presència escènica incontestable. Gonyalons, més que interpretar un únic personatge, es converteix en la veu d’Oscar Wilde i, des d’aquesta mirada, ens guia pels diferents personatges i pels dilemes que planteja la novel·la.

L’acompanya un cor d’homes que, lluny de limitar-se a fer de contrapunt, aporta moviment, ritme i una marcada dimensió coral a la proposta. La música original de Jordi Cornudella, interpretada en directe per Leos Quintet, no funciona com un simple acompanyament. Dialoga amb el text, el tensiona, l’empeny i n’accentua les emocions, convertint-se en una veu més per endinsar-nos en el pensament i el sentiment del que vol dir el culte a la bellesa. Un culte que és a l’ordre del dia.

Marc Rosich torna a demostrar una de les seves grans virtuts: saber posar tots els elements al servei de l’espectacle perquè cadascun trobi el seu moment per brillar. La direcció no busca imposar-se, sinó crear les condicions perquè els llenguatges escènics respirin conjuntament.

Un dels grans encerts d’aquesta proposta és que el minimalisme converteix la imaginació de l’espectador en una part imprescindible de l’espectacle. El retrat acaba imposant-se. Es veu, se sent i gairebé es pot olorar.

El retrat de Dorian Gray que podeu veure al Teatre Romea és una autèntica meravella.
Es tracta d'una peça teatral amb una posada en escena molt visual, on predomina el blanc i hi destaca el vestuari en tons vermells dels músics i dels actors.
Una peça de cambra que ho té tot per esdevenir un dels éxits d'aquesta temporada.

-Està signada i dirigida pel dramaturg i director Marc Rosich, que aconsegueix extreure'n tota l'essència de la novel.la original.
En Marc Rosich no deixa mai de sorprendre, és increïble el nivell de creativitat inventiva i innovadora d'aquest home. Admiració total!
-Una molt bona combinació entre text i música.
-Música en directe. La música a part de ser preciosa, transmet moltíssim. L'ha creat l'autor, músic i compositor català Jordi Cornudella expressament per l'ocasió. Es tracta d'una petita peça de cambra interpretada en directe per un quintet de corda, Quartet Leos més un contrabaixista.
-Una interpretació brillant d’Àngels Gonyalons, que interpreta tots els personatges, masculins i també l’únic paper femení de l'obra.
Ella és l'Òscar Wilde, i mitjançant la seva veu, també la resta de personatges de l'obra: Dorian Gray, Basil Hallward, Lord Henry i la Sybil Vane.
S'ha d'agrair que la dicció i la vocalització han estat perfectes. Personalment, poder entendre el que es canta o es diu, i escoltar la música en directe, crec que són dos requisits primordials en un musical o peça teatral musical.
-L'acompanya un trio vocal, en Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort, que al llarg de l'obra, adopten diferents rols, com el cor, l'alter ego del personatge, les veus que l'interpel·len i els monstres interiors. Encarnació i transformació de tot allò que la peça necessita.
Aquest trio d'actors contribueix a donar ritme i dinamisme a la representació.
-L’escenografia és molt contemporània, amb diversos nivells, on domina el color blanc, que contrasta amb el vermell dels vestits dels músics i els tres actors. A diferència de la resta d'actors, l'Àngels Gonyalons vesteix de blanc i negre, tret d'un botó de la camisa que també és de color vermell; un vestuari inspirat en l'època victoriana.
Diferents nivells, un joc de cortines, transparències i una gran columna blanca on juga molt la imaginació del públic.
Ombres, llums i música.

-El fet que, una obra escrita el 1890 segueixi del tot vigent, fa que ens replantegem moltes coses. El narcisisme, la joventut eterna, el culte a la bellesa, l’individualisme, l'acceptació
a envellir, la vanitat, són temes del tot actuals.
Altres temes que hi surten, i que per l'època va suposar un desafiament davant la moral victoriana, van ser l’homosexualitat, l’erotisme i el narcisisme.

Una proposta teatral original del clàssic d’Oscar Wilde.

Esta versión de El Retrato de Dorian Gray de Marc Rosich me ha dejado fascinada. Una dramaturgia muy especial para una obra muy potente que ya había sido llevada al teatro en varias ocasiones durante el siglo XX y XXI tanto fuera como en nuestro país. La de Rosich se asemeja a la de Kip Williams, estrenada en Sydney en 2020, también para una sola actriz que interpretaba 26 personajes con apoyo tecnológico y audiovisual que la hacía muy experimental. Rosich presenta una propuesta más íntima con un quinteto de cuerda y tres actores que cantan, acompañan, interpretan a algún personaje y mueven elementos escénicos dando mucha versatilidad y movimiento a la obra. Los tres actores son: Jordi Vidal, Pau Oliver y Pol Blancafort. Los tres están fantásticos y dan el contrapunto justo a una maravillosa Àngels Gonyalons en estado de gracia que interpreta a Dorian Gray, Basil Hallward (el pintor del retrato), Sibyl Vane (la actriz de teatro de la que se enamora Dorian), Lord Henry Wotton (el malévolo aristócrata que representa la sociedad culta e hipócrita de la Inglaterra puritana de finales del siglo XIX que de algún modo pervierte al joven Gray). Ella es también Oscar Wilde que defiende en el prólogo el arte por el arte. Lo que hace Àngels Gonyalons en esta obra es inhumano y supera un gran reto con nota altísima.

Rosich juega con los contrastes. Una escenografía blanca hospitalaria reforzada por la iluminación de Bernat Jansà se opone a la sordidez de los bajos fondos londinenses y al mismo tiempo el vestuario de los tres actores (Joanna Martí) también contrasta con el blanco de alrededor y la indumentaria victoriana de la prima donna. La música de Jordi Cornudella interpretada por Leos Quartet y un contrabajo, acompaña de forma elegante tanto los ambientes refinados de las clases sociales acomodadas como a la oscuridad escondida de los tugurios y el sexo reprimido. La música se va volviendo tenebrosa a medida que avanza el argumento. Según Rosich, “no es un musical sino una pieza de cámara donde músicos y texto conviven de forma orgánica“. Los cuatro interpretan y cantan.

Óscar Wilde publica El retrato de Dorian Gray en 1890 y provocó un gran escándalo entre la sociedad puritana de la época. No es de extrañar que la crítica le acusara de inmoral, no tanto por el culto a la belleza y el rechazo a la vejez sino por la homosexualidad muy presente en la obra y en su vida privada por lo que fue encarcelado un año durante el cual escribió De profundis o Cartas desde la cárcel.

Aunque el tema de la orientación sexual ya no es motivo de escándalo actualmente en nuestro entorno, el montaje es de una rabiosa actualidad y motivo de reflexión profunda por el culto al cuerpo, al aspecto físico y a la belleza, así como la negación de la decadencia, la vejez y la muerte.

Els clàssics de Wilde semblen inesgotables. El retrat de Dorian Gray continua fascinant perquè parla de la bellesa, del desig, del pas del temps i de l'obsessió per retenir allò que inevitablement es perd. Res aliè als nostres dies on les xarxes es focalitzen en el cos i la imatge. Però en aquesta versió de Marc Rosich el protagonisme no recau tant en la novel·la com en el repte escènic de convertir una història plena d'acció, personatges i escenaris en una delicada peça de cambra.

No era un desafiament menor. Adaptar una novel·la tan narrativa a un espectacle gairebé construït des del monòleg podia convertir-se fàcilment en un exercici massa literari o estàtic. Però Rosich troba la fórmula perquè el relat avanci amb naturalitat, fent que paraula, música i interpretació es complementin constantment. La seva adaptació dramatúrgica, sumada a la composició musical de Jordi Cornudella, resol amb intel·ligència els canvis de personatge i de situació, mentre que la direcció manté sempre viva la tensió dramàtica, sense que l'interès decaigui en cap moment.

Per aquests riscos, no cal patir. Àngels Gonyalons sosté el pes de la funció amb una interpretació d'una precisió admirable, transitant pels diferents personatges amb una naturalitat que evita qualsevol exhibicionisme. I al seu costat, Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort aporten una presència imprescindible, reforçant tant la dimensió teatral com la musical de l'espectacle. El resultat és una adaptació elegant, ben dirigida per Marc Rosich, que demostra que el teatre encara és capaç de trobar formes noves d'explicar els grans clàssics.

La seducción de las artes escénicas es muy arbitraria, en cuanto cada persona tiene sus fetichismos y sus gustos particulares. Pero en algunas ocasiones, se crea una atmosfera que une diferentes públicos que quedan atrapados por una misma voz que los invita a perder-se en un momento único. Qué delicia cuando se puede formar parte de esta experiencia sensorial compartida.

Marc Rosich revisita el clásico de Oscar Wilde, pero con una mirada nueva, original y muy atractiva. En formato monólogo y con la ayuda de un coro musical (que quizás son amantes o quizás el propio Wilde), las palabras de Dorian Gray se mezclan con la música y las canciones de Jordi Cornudella para construir un mundo paralelo a la realidad donde la novela cobra vida para dejar extasiada a la audiencia.

Àngels Gonyalons es el polo de atracción y seducción de esta producción. Su sola presencia y cómo pisa el escenario ya atrapa la atención de cada espectador/a. Pero es cuando empieza a narrar la historia que acaba de hacerse con el público. Interactúa con la platea mientras va esbozando la figura de Dorian Gray y todo lo que le envuelve. Los momentos musicales acaban de redondear una actuación maravillosa que deja boquiabierta a la espectadora.

Jordi Vidal, Pau Oliver y Pol Blancafort acompañan a Gonyalons en esta puesta en escena. A veces siendo un coro en una tragedia, a veces convirtiéndose en amantes del protagonista y a veces figurando al propio autor de la novela. La verdad es que son figuras desdibujadas, que tienen un papel puntual en cada escena que ayuda a formular el ecosistema del relato.

La música y las canciones de Jordi Cornudella son otro de los elementos claves de esta obra. Sin abusar del género musical, cada pieza está colocada estratégicamente para dar aire al texto al mismo tiempo que harmoniza el relato. Los músicos encima del escenario constatan el detalle con el cual está pensada y trabajada toda la producción.

La escenografía, mínima, conjuntamente con el vestuario y toda la puesta en escena estructura una obra elegante que, además de atraer a la espectadora la dejan con un regusto de sensualidad que se queda pasados los días. Simplemente, un espectáculo magnífico.

Cuando Oscar Wilde escribió El retrato de Dorian Gray, allá por el 1890, se lo catalogó de inmoral y provocador en el contexto de una sociedad conservadora e hipócrita, como era la victoriana. La novela –una de las pocas del autor- habla del narcisismo, el hedonismo y la eterna juventud; temas que resuenan en una sociedad como la nuestra, donde el egoísmo, el individualismo y el culto en el cuerpo amenazan las relaciones humanas y los valores más esenciales.

La cuestión era como subir la novela al escenario sin hacer una representación obvia y detallista que ya hemos visto en muchas versiones cinematográficas y televisivas. Parece ser que la inspiración vino del monólogo que interpretó Sarah Snook en el West End el 2024, un espectáculo donde la tecnología jugaba un peso decisivo. Aquí, sin embargo, se ha optado por regalarnos un pequeño musical de cámara, donde una actriz también juega a hacer todos los papeles del auca, pero con el apoyo de un quinteto de músicos y de tres actores-cantantes que actúan como si fueran un coro griego o los testigos de las desgracias de Gray. Una decisión que nos ofrece un espectáculo único, delicado y elegante.

Los recursos escénicos son pocos, pero suficientes: un gran estructura blanca que simula el famoso cuadro de Gray; algunos banquitos que hacen de butacas, un par de cortinas blancas y poca cosa más. Quizás resulta un espacio excesivamente frío y claro para una historia oscura y turbia como esta, pero no nos podemos olvidar de los tres actores que interpelan, ayudan y enfrentan a la actriz. Unos actores que en ocasiones también forman parte de la escenografía y la estética de la pieza. Tres intérpretes (Jordi Vidal, Pau Oliver y Pol Blancafort) que brillan en la parte vocal y que quizás quedan un poco difusos en la parte gestual o de movimiento.

Pero por encima de la historia, del conjunto y de todo el envoltorio, la tenemos a ella. Una de las actrices que ahora mismo se atreve con todo, y de todo sale con nota: Àngels Gonyalons. Su carisma y su profesionalidad la llevan a brillar en un monólogo de muchas voces, absolutamente matizado, donde se necesita un auténtico intérprete de raza. Ella lo es, y no necesita casi ningún artificio para regalarnos la que será una de las interpretaciones de la temporada.

Aquest any, per diferents motius personals, sembla que aquest serà l’únic espectacle que podré veure del Grec. I em semba que no hauria pogut escollir una opció millor que “El retrat de Dorian Gray”.  I la veritat és que en tinc moltes ganes. Àngels Gonyalons interpreta Oscar Wilde, l’escriptor d’El retrat de Dorian Gray, en una proposta molt especial.

L’espectacle està dirigit per Marc Rosich, que també n’ha fet la dramatúrgia, és a dir, ha adaptat la història que tenim a la novel·la perquè funcioni a la perfecció damunt de l’escenari. La música original és de Jordi Cornudella i té un paper molt important durant tota la funció creant una atmosfera molt especial. A l’escenari, Àngels Gonyalons està acompanyada per un trio de veus masculines i un quintet de corda. Junts creen una proposta que barreja teatre i música en directe, fent que la història sigui encara més intensa i emotiva. Van de la mà durant tot l’espectacle sense que sembli estrany.

Àngels Gonyalons és protagonista absoluta. Ella sola dona vida a tots els personatges de la història. És en Dorian, un noi que vol ser jove per sempre. És el pintor que fa el retrat. És la noia de qui s’enamora en Dorian. I també és Lord Henry, l’home que el porta a prendre males decisions.

Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta versió d’El retrat de Dorian Gray és una decisió que, al principi, pot sorprendre. L’Àngels Gonyalons i en Marc Rosich han fet que una dona interpreti en Dorian Gray, tot i que el personatge és un home jove i molt atractiu. A més, la majoria de personatges de la història també són homes.

Però, quan comença l’obra, això deixa de tenir importància. L’Àngels Gonyalons fa el paper amb tanta força i naturalitat que t’oblides de si el personatge és un home o una dona. Només veus en Dorian Gray. I això és el més bonic del teatre: un bon actor o una bona actriu et fa creure la història.

Crec que aquesta és una gran lliçó. Les dones poden interpretar qualsevol personatge, encara que tradicionalment s’hagi pensat que era per a un home. I tampoc no cal ser jove per fer un paper protagonista. El talent, l’experiència i la manera d’emocionar el públic són molt més importants que l’edat.

La música és un altre dels grans encerts de l’espectacle. Un quintet de corda, acompanya l’acció, aportant ritme, moviment i complicitat amb el que passa a l’escenari. En alguns moments, també s’hi afegeix a escena, ja que gran part els tenim darrera d’una gran cortina, que es combina d’una manera preciosa amb la veu de l’Àngels Gonyalons.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç