E.V.A és una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia.

Sinopsi

Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.

Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).

Durada:
100 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 17

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Anestesista anestesiada

EVA obre la temporada al Romea i celebra els 25 anys de T de Teatre. És el segon any en cartell i ha arribat a les 100 representacions. L’obra està escrita per Artigau, Genebat i Manrique i dirigida amb molt encert per Julio Manrique qui no para d’acumular premis com a autor i director. L’expectació i el repte són grans.

EVA no és el nom d’una dona sinó l’acrònim de “Escala Visual Analògica”, una escala del zero al 10 que valora la intensitat del dolor segons la subjectivitat del malalt, essent zero l’absència total de dolor i 10 el màxim dolor que una persona es creu capaç de resistir. La visibilització del terme servirà perquè es popularitzi i surti de l’ambient estrictament sanitari.

El dolor és inherent a la vida humana. En totes les arts s’ha tractat l’amor, el desamor, el desengany, la mort. En molta menys mesura es presenta el dolor. Com si l’amaguéssim. Però aquesta història no va de dolor únicament, va de records, de nostàlgies, de retrobades, de gelosies, d’odis perdonats que fan despertar de l’anestèsia els sentiments amagats, de relacions distants mare-filla, d’insatisfaccions reconegudes, d’adolescència cruel, de soledat i molt més perquè la vida és molt més. Tot això ben lligat en la història de quatre dones amb un passat comú i amb un fet que les culpabilitza i que alguna vol oblidar.

Del teatre n’esperem que les actuacions siguin creïbles i ens permetin endinsar-nos en la història. Les quatre dones (Rosa Gàmiz, Àgata Roca, Marta Pérez i Carme Pla) aconsegueixen una per una i les quatre a la vegada que es teixeixi mica a mica una relació entre elles amb algun salt al passat molt ben aconseguit.

Especialment remarcable és l’escenografia. Comença amb un escenari buit que fa esperar un minimalisme no desitjat. En canvi, la versatilitat és sorprenent. Cada escena es va obrint d’una manera ràpida, àgil i es converteix en un moment en restaurant, residència de gent gran, quiròfan, saleta d’espera o la casa d’una de les dones amb un gran armari que serveix de porta de sortida i element integrador de la història. Jo em fixo molt en l’utillatge tant d’escena com de mà perquè et parla del detall, de la precisió, del treball que hi ha al darrera. Una errada en aquest camp pot destrossar un relat. Alejandro Andújar fa un treball exquisit.

També hi ha una feina al darrera que requereix un treball de camp previ i que pot passar desapercebuda a l’espectador allunyat del tema. Em refereixo a les escenes mèdiques (la conferència a Stockholm, la intervenció quirúrgica). He de dir, com a metge anestesiòloga (ara jubilada), que són impecables.

La utilització dels audiovisuals en el teatre és de vegades abusiu o desorienta o desconcerta. En aquest espectacle està molt ben introduït i és necessari per incorporar un personatge llunyà. En tot cas, es podia haver evitat la temptació d’introduir els crèdits que ja estan al programa de mà.

Moltes felicitats a tot l’equip!

21/09/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

F de feliç aniversari

Les T de teatre celebren el seu 25è aniversari i ho fan com ho han fet al llarg de tots aquests anys, es a dir, rodejant-se de dramaturgs i directors potents que recolzen les seves propostes. És cart que poden agradar més o menys, però el que no es pot obviar és que es tracta d'una companyia que continua arrossegant gent a les platees dels teatres, la qual cosa per si sola ja té molt de mèrit després de tants anys, sense oblidar el segell personal que han aportat.

En aquesta ocasió, ens porten un drama farcit de tocs d'humor que gira al voltant del dolor i en com aquest es gestiona amb el pas del temps. Personalment, trobo que es tracta d'un tema molt interessant del que s'ha sabut trobar una bona història que ajudi a plasmar-lo de forma entenedora i amena. En aquest sentit, crec que les històries i els personatges funcionen, però considero que no s'acaba de trobar la millor manera d'arribar a unificar-les, tot fent un nus excessivament dilatat, segurament per la necessitat d'abordar les quatre històries per separat abans que es trobin. És una llàstima, ja que tant el tram inicial com el final funcionen molt bé.

La direcció de Julio Manrique sap jugar de forma atractiva amb l'espai i aporta un hàbil ús de les transicions entre històries, sabent perfectament com integrar-ho tot plegat. A més, com acostuma a fer, ens ofereix un interessant ús de l'audiovisual que aporta modernitat i ritme a l'espectacle, com també ho fa l'encertada escenografia. Sens dubte, l'espectacle és una bona forma de celebrar l'aniversari de la companyia, la qual en lloc d'apostar per un "grans èxits", com ho fan moltes o com ho van fer elles mateixes per celebrar els quinze anys, han triat fer una cosa nova. Un reflex del camí que vol seguir la companyia, que enlloc de viure del passat aposta per un present que mira cap endevant i que vol seguir construint. Per molt anys!

27/07/2017
Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

No tot ha de ser nou

Després de la que va ser la seva proposta més arriscada, dirigida per l'argentí Ciro Zorzoli, la companyia aprofita la commemoració del 25è aniversari del seu naixement per tornar al seu terreny més recurrent: el de la tragicomèdia protagonitzada per dones i problemes comuns. Històries senzilles, quotidianes, encarnades per personalitats molt diferents i amb finals més aviat dolços. Ja abans havien fet un treball semblant a Dones com jo de Pau Miró. I ara tornen al seu terreny parlant dels diferents tipus de dolor...

Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-eva/

22/07/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Fer equilibris

Per a celebrar els 25 anys dalt dels escenaris, T de Teatre ha encarregat a Julio Manrique un text i un muntatge que segueixi empenyent la companyia en la deriva de risc que ha emprès uns anys ençà, amb les col·laboracions de Daulte, Sanzol... La preferència pel teatre menys convencional quan provens de zones més adotzenades, de l'entreteniment, del bon entreteniment, té els seus esculls i aquest cop s'han estavellat.

E.V.A. és una història sobre el dolor i sobre les diferents maneres que tenim uns i altres d'enfrontar-nos-hi o, fins i tot, de no fer-ho. L'assetjament escolar, la frigidesa, l'abandó, el massoquisme són les formes que adopta el dolor a E.V.A., potser massa fronts oberts per a poder-los desenvolupar amb la cura que precisen. E.V.A. falla perquè és un projecte descompensat. D'una banda, Manrique dissenya una posada en escena sofisticada per a un text d'apunts dispersos, de bones idees desconjuntades que en cap moment acaba d'armar-se com un tot.

Es desequilibra també per la complicada conjuminació de diàlegs poc subtils i un pèl carrinclons amb la idea escènica de Julio Manrique, que sembla decantar-se, en última instància, per subratllar el costat més "Jet lag" de les protagonistes.

17/07/2017
Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

Saben fer-se grans

T de teatre fa 25 anys i ho celebren amb una obra plena d'històries properes, elaborades i ben executades tant escènicament com interpretativament.

La veterana companyia d'actrius ha caminat molt des d'aquells Petits contes misògins i Homes! que molts encara guardem a la memòria. Progressivament ha anat passant del teatre més despullat i directe a un de molt més sofisticat i televisiu sense perdre mai el seu segell.

L'obra ens mostra la vida adulta de quatre dones que s'enfronten a situacions noves per les quals ningú les havia preparat. Aquests fragments de vida tenen com a leit motiv el "viure fa mal" però sense perdre mai el sentit de l'humor. Les històries es relacionen tangencialment entre si oferint una clara sensació d'unitat i frescor. Crec que és molt encertat el fet que no totes estiguin treballades des del mateix punt (algunes són més místiques, d'altres més paròdiques...) però que respectin un to uniforme.

La flaire d'homenatge que es desprèn des del primer minut és tendre i sincer i apropa l'obra al públic seguidor de la companyia. No obstant això, fa la sensació que moltes vegades s'ha treballat molt més la mirada cap al passat i no tant mostrar una llavor de nous projectes.

14/07/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Obra d’encàrrec?

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m'ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l'altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren's les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l'aniversari, allò d'any nou vida nova, jo m'hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit.

Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb

13/07/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Quatre històries creuades, al voltant del tema del dolor

Aquest és l’espectacle número 11 de la companyia T de Teatre ideat expressament per commemorar els 25 anys de la seva creació.

E.V.A., en el món de la medecina, és una escala que serveix per mesurar el dolor “Escala Visual Analògica del dolor”, EVA és també el nom de la primera dona coneguda i és també el nom de la filla d’una de les protagonistes d’aquesta història.

De fet, quatre històries creuades, al voltant del tema del dolor ja sigui físic, psicològic, emocional, crònic, somàtic, ....

Set actors interpreten més de 20 personatges en una combinació d'humor i drama.

Quatre excompanyes d'escola:

Àgata (Àgata Roca) actriu que ha lluitat sempre pel reconeixement del públic i es troba "atrapada" a la residència on viu la seva mare. A una setmana d'una estrena necessita imperiosament assajar.

Clara (Carme Pla) és professora de socials i ha decidit agafar-se un any d'excedència, la seva mare ha mort, la seva filla Eva (Carolina Morro) ha decidit marxar de casa, i ella lluita amb els fantasmes del passat que reviuen entre les coses de l'armari de la seva mare.

Paloma (aquesta nit interpretat per Chantal Aimée) és una reconeguda anestesista especialitzada en el tractament del dolor i autora de diversos llibres, ....i per últim ...

Lola (Rosa Gàmiz) una venedora de pisos, atrafegada amb dos fills i que pensa que tothom ha assolit l'èxit a la vida tret d'ella mateixa.

Aquesta ha estat una obra escrita a sis mans per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que n'és també el director. Precisament és el text el que a nosaltres ens ha agradat menys d'aquesta proposta.

Una creació en la qual han participat les components de T de Teatre que han volgut mantenir el seu segell de proximitat i comicitat per a un públic que és fidel al seu treball. És potser això el que particularment no ens ha fet el pes, es tracta d'una obra de las T de Teatre però que s'allunya del que estem acostumats a veure d'elles.

Amb tocs d'humor que contrasten profundament amb la seriositat de temes com el bulling, la solitud, el fracàs personal o professional, l'evolució de l'amistat en el temps i el dolor emocional que tot això comporta.

Molts temes, moltes trames creuades, potser masses, perquè inclús a vegades poden arribar a crear confusions en els espectadors .... i una durada que nosaltres hem trobat excessivament llarga, ja que ens hem adonat que miràvem massa sovint el rellotge... i això pot ser conseqüència d'un cert avorriment.

Aixó si, una posada en escena impecable, amb una escenografia "viva" on es simultaniegen una sala d'espera, un restaurant, un quiròfan o un armari.

..... i és que quan en una representació teatral el text no t'atrapa, no t'interessa gairebé gens, per molt bones que siguin les interpretacions, per molt atractiva que arribi a ser la posada en escena, ... és difícil que no desconnectis ràpidament. Suposem que és el que a nosaltres ens va passar aquesta vegada.

Si voleu veure la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ

12/07/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Atractiu autohomenatge

Rondava l’any 1991 quan cinc actrius i un director, acabats de graduar a l’Institut del Teatre, es reunien per muntar una obra pel seu compte. D’aquella trobada casual, va néixer el primer espectacle de T de Teatre: Petits contes misògins. A continuació, li van seguir dos grans èxits que van fer història del teatre comercial com van ser Homes i Criatures. I, com qui no vol la cosa, ja han passat 25 anys, 11 espectacles, 8 directors i una sèrie de televisió. La importància d’aquest grup en el context del nostre teatre, en termes de popularitat, és innegable. Per exemple, ara que el debat feminista es troba tan d’actualitat, cal reconèixer la gran tasca de visibilització del món de les dones (protagonistes, diverses, imperfectes, reals i humanes...) que ha comportat la presència dels seus muntatges a la cartellera. D’altra banda, però, també és evident que els seus constants intents de reinventar-se com a companyia, amb la col·laboració de dramaturgs i directors molt diversos, han acabat per convertir la seva trajectòria en un compendi de creacions d’encàrrec amb resultats algunes vegades més encertats que d’altres.

Julio Manrique ha estat l’escollit, en aquesta ocasió, per donar forma a aquest projecte, parcialment commemoratiu, amb ajuda en la dramatúrgia de Marc Artigau i Cristina Genebat. La proposta, un cop més, feta a mida pel lluïment de les actrius, tracta temes tan interessants com les diferents formes del dolor, la realització professional o la necessitat de posar ordre a certs records de la nostra vida. El conjunt, potser, obre trames en excés; conté una quantitat tan gran d’idees que, moltes d’elles, es perden pel camí sense el desenvolupament que mereixerien. S’hauria pogut prescindir de moltes coses i la sensació global milloraria (la durada és també excessiva) però, llavors, es perdria l’equilibri entre el protagonisme de les quatre actrius, un peatge, en aparença, inevitable. Afortunadament, la direcció de Manrique és preciosa, fluida, elegant, funcional i exquisida. Un cop més, torna a demostrar el seu bon gust amb la posada en escena i, sobretot, la manera de cohesionar orgànicament tot allò que se’ns explica. Així, aconsegueix una narrativa molt entretinguda, atractiva i, malgrat els defectes, satisfactòria. I, evidentment, les actrius resulten, com sempre, carismàtiques, solvents i molt divertides... però, al final, és una llàstima que tot el pes torni a recaure sobre del director de torn, abandonant, cada vegada més, la possibilitat del grup de tenir personalitat pròpia i alguna cosa a dir com a companyia, més enllà que els vestits a mida que són els seus espectacles els quedin millor o pitjor.

06/07/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Vint-i-cinc anys de complicitats

Ja han passat vint-i-cinc anys des del moment en que un grup d'alumnes que s'acabaven de graduar a l'Institut del Teatre van decidir llençar-se a la piscina del teatre professional. El resultat van ser els Petits contes misògins, una fresca i desintoxicant carta de presentació que els hi donaria moltes satisfaccions. El que va venir després (Homes!, Criatures, Jet lag, Això no és vida, Com pot ser que t'estimi tant...) ja ho coneixem tots, i coneixem també les que han marxat, les que han tornat, els satèl·lits que han tingut sempre al seu voltant, els directors i autors còmplices, etc. En vint-i-cinc anys han provat esquemes diferents, sense por a equivocar-se i amb ganes d'anar aprenent dels millors. Van anar a cercar a Sergi Belbet, a Javier Daulte, a Alfredo Sanzol, a Pau Miró... i ara han comptat amb Julio Manrique i tot el seu equip. La peça que n'ha sortit és un compendi de coses diverses: un autohomenatge conscient, una comèdia sobre l'amistat, un drama sobre el dolor i la forma de processar-lo, etc. Moltes trames i una durada, potser excessiva, de dues hores. En una obra així hi ha temps per a tot, des d'escenes o personatges que sobren fins a moments tendres i realment emotius. Crec que el text està força ben travat, però potser és l'hàbil i intel·ligent direcció de Manrique la que fa que tot plegat prengui sentit i quedi millor cohesionat. Els actors, per la seva banda, compleixen amb escreix amb la seva feina, tot i que potser caldria destacar -debilitat personal- a la sempre infal·lible Àgatha Roca i a la divertidíssima Rosa Gámiz, recuperada de la formació original del grup.

05/07/2017
Victòria Oliveros Layola

una comèdia sobre l’amistat on es tracten temes com les diferents formes del dolor i també la forma de processar-los, tracta de la realització professional o de la necessitat de posar ordre a records de la nostra vida…Els actors, per la seva banda, compleixen amb escreix amb la seva feina, tot i que caldria destacar la sempre solvent Àgatha Roca i a la divertidíssima Rosa Gámiz. He sortit encantada!!! https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2017/07/14/e-v-a-t-de-teatre/

28/09/2018
Mercè

L’obra m’ha interessat per que aborda el tema de l’amistat, l’ambivalència de sentiments, el dolor i la dificultat que tenim per connectar-hi. Costa que la gent perdi la por i comprovi que sentir el dolor ens fa més forts i més lliures davant la vida. En el moment en que això s’accepta és com treure’s un llast.
Les actrius són entranyables i jo destacaria també la versatilitat de Jordi Rico.
La posta en escena és dinàmica i amb pocs canvis es creen diversos ambients. La música i les projeccions també hi ajuden.
No és una obra extraordinària però per a mi és la millor de les que he vist darrerament.

10/09/2018
Lambert

Una obra impresindible i sorprenent… Felicitats a T de Teatre per aquests 25 anys!!!

10/09/2018
Àngela

Un espectacle LAMENTABLE a nivell tècnic. En la funció del dimecres 19 de juliol hi va haver problemes de so durant tota l’obra. Alguna cosa petava (com si fossin petards de la nit de Sant Joan) cada minut o minut i mig. El resultat va ser tan DECEBEDOR que fins i tot una de les actrius (Àgata Roca) va haver d’explicar que la funció ja s’havia acabat (ningú del públic havia començat a aplaudir perquè no havíem percebut que era el final) i va demanar disculpes pels problemes tècnics. Va explicar que s’havien plantejat aturar la funció des de l’inici, però que, pensant que ho solucionarien, van decidir continuar. UN FRACÀS.
El pitjor de tot, però, és que després de posar una reclamació per demanar que ens retornessin els diners de les entrades (el que es fa habitualment quan compres un producte defectuós) encara no he rebut ni una trista resposta acceptant els fets. LAMENTABLE!

24/07/2017
MARCO CORDERO

Son un fan del grupo y me cuesta ser objetivo. Creo que E.V.A. es un muy buen trabajo. Personalmente me emocioné y, también por mi trabajo que cada día me lleva a tener que enfrentarme al tema dolor, en algunos momentos, me sentí muy cerca de los personajes. Creo que ha sido un gran homenaje que el grupo quiso darse para celebrar los 25 años. Aprecié mucho el punto de metateatro. Obra muy articulada con muchos ingredientes, tal vez demasiados y admito que algunos momentos y creo algunos personajes prescindibles. Aún así no encuentro que la obra se haya hecho larga ni desequilibrada. Ritmo. Arriba en todo momento. Las 4 fantásticas. De verdad. Agata tal vez creció más que las demás pero sutilezas. Todas con una evolución bien marcada por el texto y por la interpretación. Disfruté viendo que en ese escenario estaban pasando cosas en el alma de los personajes. También estético, agradablemte estético y fluido. Los cambios, las transiciones. Felicidades T de Teatre!!! Gracias por vuestra profesionalidad!!

24/07/2017
Hebert Parodi

E.V.A. al Romea ple de gent gran que fa soroll (cada teatre té el seu públic). Doncs més del que esperava. Cert que era poc, que no sóc gaire de “T de teatre”. Proposta massa televisiva, des dels títols de crèdit (dels que se’n fotia en Gorina a “Watching…”) fins a la distribució escènica de les 4 històries, a mode de pantalla partida. I clar, les tan de moda projeccions. Què té de bo? Que és obra nova. El fàcil era fer un “best of” dels 25 anys, encantades d’haver-nos conegut i tirar d’èxits. Doncs no. S’embarquen en històries sobre el dolor, l’anestèsia que el silencia però no el mata, afrontar-lo ni que sigui tard i mirar de superar-lo per a abraçar el plaer de viure…sabent que no tot és de color de rosa un cop marxa la cuirassa del patiment. Llàstima que es quedin a mitges.
Com acostuma a passar als muntatges de diverses històries que al final conflueixen, el resultat és irregular. Té moments molt, molt bons com la conversa al restaurant entre l’home que vol una relació i la dona que es defineix com a insensible i d’altres molt fluixos, com la sobada història de la casada que flirteja, interpretada de forma exageradíssima. L’escenografia és tot un encert dotant d’amplitud i profunditat enorme l’escenari, i és que el Manrique per aquests aspectes i lligar-los amb la il·luminació i ambient sonor té un do.
Em quedo amb la dolguda Marta Pérez, protagonista també d’un monòleg final on es manté on toca quan el fàcil era desbarrar, i l’ Àgatha Roca, amb el paper agraït (però que no encaixa gaire a la història global) aquí sí, el de picades d’ull als espectadors i seguidors de la Cia, explicant què vol dir ser actor amb molt d’humor. Ara, també s’enfronta com el seu personatge a tot un repte del que dubta, amb raó, que surti ben parada com és cantar.
Què li falta: de fet li sobra alguna història, forçada per tal que cada actriu en tingui una i per moments buscar menys la comicitat i endinsar-se del tot amb el tema del dolor, perquè el millor de l’obra es quan s’han posat serioses i dramàtiques.

19/07/2017
LOURDES

Sabía que T de Teatre no em decepcionaríen. La posta en escena sublim. Les músiques, tot. He sortit encantada. Es una obra que fá pensar i molt, sobre la vida de cada persona. Desconexía a Julio Manrique com Director. Un bon tàndem.

09/07/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Las T de Teatre están de aniversario. La compañía cumple 25 años y lo celebran estrenando “E.V.A.” una comedia dramática sobre 4 mujeres antiguas compañeras de escuela y como estas sufre el dolor. Cada una a su manera:
Una actriz que sufre un bloqueo y no puede cantar; una anestesista experta que ha acabado anestesiando sus sentimientos; una madre soltera a punto de dejar marchar del nido a su hija y una agente inmobiliaria que nunca se atrevió a tomar sus propias elecciones en la vida.
Julio Manrique dirige una obra que atrapa desde el principio y a base de risas y llantos nos hace entender el drama de cada una de estas mujeres.
La escenografía espectacular y dinámica. La iluminación muy bien contrastada y una Rosa Gàmiz en estado de gracia que me ha hecho soltar varias carcajadas durante toda la obra.
Larga vida a las T de Teatre!!

30/06/2017

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘E.V.A.’, amb V de Vint-i-cinc

Les T de Teatre celebren el seu 25è aniversari amb un nou espectacle dirigit per Julio Manrique. E.V.A.(Escala Visual Analògica del Dolor) és una escala que serveix per mesurar visualment […]

28 juny 2017

Especial Festival Grec 2017, descarrega’t la revista de TB

Ja hi tornem a ser… Publiquem la segona revista en paper de TeatreBarcelona! Enguany el Festival Grec es renova, començant per un relleu a la direcció. Francesc Casadesús pren les […]

21 juny 2017