Projecte Ingenu: Romeu i Julieta

Aquest cop repetim. Primer vam anar a veure aquesta proposta a La Seca i ara tornem en aquest aniversari del Projecte Ingenu que realitza la celebració dels seus 5 anys recuperant 3 Shakespeare. Si fa unes setmanes vaig anar a veure “Hamlet“, ara toca una revisió a “Romeu i Julieta”

L’escenografia, com d’altres vegades de la Closca (Laura Clos) en principi molt simple, però molt més efectiva, ja que juguen amb dues estructures de taula que munten i desmunten en tot moment jugant amb elles. L’altre dels motius que m’agrada aquesta proposta, a més de l’escenografia, és el vestuari, efectiu en tot moment per diferenciar els personatges, les famílies. És d’aquelles obres que poc és molt.

Aquest cop no tenim càmeres, ni vídeos; però no cal. Hi ha diàlegs que els protagonistes no es miren entre ells, fent que l’atenció no se centri en un punt sinó en tot l’escenari. Juguen a un joc molt efectiu, com si tinguéssim diferents pantalles dividides a l’escenari.

Una proposta que m’ha agradat de nou i que és del tot recomanable. Va, que queda poc per finalitzar i ja tenim aquí la següent proposta de 5 anys recuperant 3 Shakespeare. Podeu veure la meva opinió al següent enlaç

Podríem definir Romeu i Julieta —també Hamlet— com l’obra impossible.

En primer lloc, perquè Julieta té només 13 anys (l’edat de Romeu mai se’ns desvetlla). Podria considerar-se, aquest, un detall banal (res és banal a les obres de Shakespeare) o entendre’s com una circumstància pròpia de l’època quan, en realitat, és tot el contrari: les dones de finals del segle XVI es casaven, de mitjana, als 26 anys.

Si no obviem aquest detall i li sumem un altre fet sorprenent (que els protagonistes de l’obra es casen menys de 24 hores després d’haver-se conegut), ja tenim un plantejament que genera moltes incògnites i no menys reptes a l’hora d’entendre i desenvolupar el conflicte d’aquesta historia i, el més important, construir els fantàstics i complicadíssims personatges de Romeu i Julieta.

Una altra dificultat majúscula és la voluptuositat del text. La meitat de les rèpliques que formen aquest guió podrien ser la frase cèlebre de qualsevol altra obra de teatre. La profunditat gramatical i semàntica, la complexitat de cadascuna de les imatges que suggereixen tantes i tantes línies de l’obra requereix d’un treball d’anàlisi i assaig que avui és pràcticament impossible plantejar-se, amb els temps de producció, pressupostos i temps vital de les persones que intentem dedicar-nos a aquesta professió.

És per això que assolir la fluïdesa verbal i profunditat interpretativa (sense caure en clixés i còpies) que permeti al públic no embafar-se amb la densitat de l’obra és, quasi bé, impossible.

Dit això, la proposta de Projecte Ingenu, recuperada tres anys després de la seva estrena a La Seca, salva més que bé els mobles. La dicció dels actors és correcta, el ritme de l’acció, trepidant, i destaca, per sobre de tot, la dinàmica i entretinguda posada en escena del Marc Chornet: una proposta visual original i bella que fa que valgui molt la pena passar-se pel Teatre Akadèmia aquests dies i gaudir d’aquesta meravella literària… impossible de brodar.

Com sempre arribo a l’últim dia per assistir a veure una obra de teatre, i poc puc recomanar per assistir-hi, ja que avui diumenge és l'últim dia per poder anar a veure-la a La Seca.

El primer que m'ha cridat l'atenció d'aquesta proposta ha estat la seva posada en escena, el moviment dels diferents actors tant en moments grupals com individuals. Jugant amb molt poca escenografia ha estat prou efectiva. Veig que a tots ens ha sobtat que els dos protagonistes no s'han creuat les mirades. Més a Inquietuds

Després d’abordar Hamlet de la mà de Raimon Molins, Projecte Ingenu continua amb l’obra shakesperiana amb aquest muntatge protagonitzat per Carlos Cuevas i Clàudia Benito i dirigida per Marc Chornet.

Una revisió del clàssic, que sense defugir referents, ens ofereix un nou punt de vista modificant la nostra visió d'espai temps i convertint la versió en quelcom atemporal. L'enorme vitalitat dels 9 actors i el fet d'interpretar alguns papers creuats, personatge-home-actriu, personatge-dona-actor, li donen una sensació de frescor extraordinària. La música és la veu dels actors que marquen el ritme amb cops de mans, de peus, de fustes, ..... Aquesta percussió en directe es complementa amb cançons de John Dowland, un músic britànic coetani de Shakespeare, magníficament interpretades per Neus Pàmies com a solista (ella va fer el paper protagonista al musical Fang i Setge).

L'escenografia, molt simple, ha jugat un paper extraordinàriament efectiu, que amb la il·luminació ha donat moments màgics a la representació. Dues taules amb el sobre de fustes que es desmunten i fan d'espases o de paret. Cadires sense seient. Taula que fa de finestra o d'altar, on Toni Guillemat (Dida) fa de figura de la Verge Maria, donant el toc d'humor dins de la tragèdia que ens estan explicant.

Una proposta que ens ha agradat molt i que ens ha permès reviure un mite del teatre clàssic amb ulls joves.

Crònica sencera AQUÍ

Primacia de la forma (magnífica i creativa posada en escena) sobre el fons (poc espai per les passions, quan són el motor de l’obra).

Vaig trobar a faltar l’absoluta passió adolescent que hi havia als diàlegs però no a la relació entre Romeu i Julieta. Que no es mirin, no es trobin els seus ulls en tota l’obra ha de voler transmetre quelcom que no em va arribar (potser, jugant a crític, que més que enamorats l’un de l’altre ho estan de l’enamorament en sí?). Així, la sensació va ser d’haver vist un molt bon muntatge teatral més que viure la història d’amor dels protagonistes, ni l’antagonisme de les famílies ni...
Sembla que no m’hagi agradat i no és això ni de bon tros. Té idees molt imaginatives i que funcionen (madrigals, moviments, lluites, les serventes, escenografia tan mínima com aprofitadíssima…).

En RESUM: dues hores que no ho semblen, bon ritme tret del llarg i lent final a la cripta, bones interpretacions de tots i una adaptació creativa, a la que li aniria bé una mica més d’emoció.

Tot i que no és de les meves obres preferides de Shakespeare, s'ha de reconèixer que Romeu i Julieta ha donat per mil i una versions. L'enfrontament de les dues famílies rivals ha servit d'excusa per posar damunt de l'escenari el conflicte real entre ètnies, bandes o fins i tot països eternament enfrontats. Marc Chornet i Anna Maria Ricart, en canvi, han optat per potenciar la història d'amor dels dos amants... i aquí potser radica el principal problema, ja que com a relació adolescent la cosa tampoc funciona. De fet, la relació dels dos amants de Verona és de les que més costa d'actualitzar, sobretot per unes formes i un llenguatge que la fan poc creïble i, fins i tot, un pèl embafadora.

S'ha de reconèixer, de totes formes, que la direcció de Chornet està plena de bones idees. L'encerta amb el joc escenogràfic, la música escollida, el disseny de llums, la forma en que resol les baralles i l'enginy amb que soluciona la llarga escena de la cripta. Potser la direcció d'actors resulta una mica irregular, però també s'ha de tenir en compte la joventut d'un repartiment sobrat d'entusiasme i energia.

Després d’un Hamlet ambiciós recolzat sobre el talent de Raimon Molins que, en certs aspectes, els va venir una mica gran, Projecte Ingenu aborda en aquesta ocasió la tragèdia més comercial de Shakespeare on, aparentment, la joventut dels intèrprets sembla més adequada pels personatges i l’esperit de l’obra. Sota la direcció, ara en solitari, de Marc Chornet, el muntatge és una versió àgil, tendre i estilitzada del clàssic anglès on el romanticisme, com acostuma a passar amb aquest text, pren força protagonisme. Juntament amb el bon treball interpretatiu de Carlos Cuevas i, en general, de tot el repartiment, cal destacar, en especial, la Julieta d’una Clàudia Benito que combina naturalitat amb emoció i una construcció de personatge molt encertada. El grup sembla voler fer una declaració d’intencions sobre la importància de recuperar de la figura de l’actor i el ritual de companyia en el procés de creació, fins al punt d’incloure certes tècniques d’escalfament i concentració dins de l’espectacle. Això és una filosofia de treball molt lloable tot i que, especialment amb actors joves, es corre el risc de semblar-se estèticament més als tallers de final de curs d’una escola d’art dramàtic que no pas un espectacle professional de creació col·lectiva. En qualsevol cas, les dues hores de durada de la proposta avancen a bon ritme, la dramatúrgia i el conjunt d’interpretacions i el to tenen una intencionalitat coherent i fins i tot les escenes més complexes aconsegueixen una resolució prou solvent en tots els aspectes.

Pel meu gust acumula uns quants problemes (que detallo al post) que han fet que no me la cregués. També té virtuts (que detallo al post), però no han sigut suficients per inclinar la balança. La Seca amb entrades exhaurides i un públic entusiasta. Per sort no a tots ens agrada el mateix. Imagineu-vos que a tots els homes ens agradés la mateixa dona, o el mateix home...

Crítica completa » http://bit.ly/1XWmnot

Romeu i Julieta és molt més que la història d'amor que tot sovint ens han volgut vendre, és una història on tots els personatges es mouen seguint les seves passions sense pensar en les conseqüències; sexe, mort i violència es barregen en un dels textos més viscerals de Shakespeare. Per desgràcia, els integrants de Projecte Ingenu han decidit centrar-se en la posada en escena i l'estètica i han deixat una mica de banda la construcció dels personatges i la recerca de les seves emocions i motivacions.

Carlos Cuevas i Clàudia Benito (Romeu i Julieta) no es miren i pràcticament no es toquen durant tota l'obra, obviant el fet que allò que senten és inevitablement i òbviament carnal.

Un excés d'intel·lectualitat per a un text que no ho requeria en absolut.

Més informació a Somnis de teatre