Comprar entrades per a Pols de diamant

Quan a la cartellera hi ha una obra de l'actor Dafnis Balduz, no m'ho penso dues vegades, hi vaig. Cadascú deu tenir els seus actors preferits, en el meu cas és Balduz, que el lligo amb mestratge. I si no, el recordeu a "L'oreneta", al costat de l'actriu Emma Vilarasau?

Amb aquesta idea, vaig anar a "Pols de diamant", i de nou em vaig trobar amb una obra de les que cal recomanar a tothom perquè hi vagi. Tant ell com com l'actor Albert Salazar expliquen amb rigor un cas complex, com la vida mateixa, que va tenir lloc a Madrid el 2021. L'ús de la mentida per amagar una realitat coneguda, però que tothom titllaria de reprotxable, va portar un jove a extrems i tensions vitals, amb la mateixa policia investigadora del cas i també amb el seu companys sentimental

Relatar tots els fils, fer desfilar tots els personatges, alguns dels quals hi posen cullerada per augmentar audiències televisives (fins a punts irrespectuosos), és una de les grans dificultats de l'obra, que tots dos, amb un escenari senzill, sobrepassen amb èxit.

A l'obra també hi ha moments bonics i tendres, perquè no només de dureses viu la humanitat. La cançó de "Diamonds" de Rihanna, en què tots dos ballen, n'és un.

Per acabar, l'obra inaugura el mes de novembre amb el llistó molt alt! I, a més, aconsegueix un repte que el teatre encara té com a assignatura pendent: atreu un públic molt jove, que demostra que sí que li agrada l’escenari, les obres socials, i ben representades. Bravo!

Discernir la realitat de la ficció és difícil moltes vegades. En algunes ocasions hi ha cert esdeveniments que entrellacen moments d’una i altra esfera i la ment els associa o, fins i tot, els combina en un exercici d’avançar en el dia a dia. Episodis crítics o horribles es fan més suportables quan la ficció entra en l’equació.

En Dani i l’Aleix son dos nois que es coneixen, connecten de seguida i comencen a sortir junts. Un dia en Dani apareix ple de blaus, resultat d’una pallissa. A la pregunta de l’Aleix, respon que ha sigut un atac homòfob. Basat en un cas real que va tenir lloc a Madrid al 2021, la ficció i la realitat es barrejaran d’una manera impredictible.

El text de Pau Coya no busca resoldre la trama ni proporcionar una visió única dels fets que relata, és una descripció d’un cas concret amb altres experiències reals que volen posar de manifest diversos temes davant del públic. Amb un llenguatge directe i amb un ritme incessant, l’espectadora es troba amb pensaments que no s’esperava que li sorgirien després de veure l’obra. Coya treballa amb cura i documentació cada acció i diàleg escrit. No hi ha res a l’atzar, cadascuna de les peces que mostra encaixen perfectament.

Emoció a flor de pell amb Albert Salazar i Dafnis Balduz que donen vida a uns personatges que el públic s’emporta quan marxa del teatre. Definits al detall, es nota el treball realitzat per donar forma a totes les seves vessants. Fins i tot aquells personatges més secundaris o testimonials, tenen un paper clau en la trama i cap d’ells sobra.

Balduz dona vida a més d’un personatge i la seva facilitat per canviar de registre constantment és magnífica. Sense necessitat de contextualitzar, el públic reconeix immediatament el nou paper. La vehemència de Salazar interpretant a en Dani és aclaparadora. En els seus sulls es pot distingir perfectament la il·lusió i l’emoció per donar pas després a una tristor absoluta i esglaiadora. L’espectadora queda hipnotitzada per als intèrprets que narren un relat colpidor desapareixent totalment per deixar pas als autèntics protagonistes.

Un muntatge aparentment senzill que aglutina una complexitat increïble en l’enteniment de les contradiccions humanes. És una finestra oberta a històries que van més enllà de l’escenari.

És una història d’amor en la que apareix la mentida per la por de ser rebutjat. Són històries eternes que es poden donar en qualsevol relació entre dues persones.

En aquest cas és una història verídica que va passar fa 3 anys en el barri madrileny de Malasaña i que va tenir un ressò mediàtic important. Una agressió homòfoba que no va ser, una denúncia que va ser mentida i que va tenir conseqüències entre les comunitats LGTBI perquè qüestionaven els delictes d’odi tot i que segons l’últim informe de la Fiscalia General de l’Estat, les condemnes  per denúncia falsa des de 2009 suposen un 0,0074% del total.  Aquestes dades són utilitzades pel director de l’obra, Nelson Valente en algun moment de l’obra per situar-la a l’actualitat.

L’autor d’aquesta peça és Pau Coya i la va presentar al IX Torneig de dramatúrgia de les Illes Balears.

Una història així no es podia relatar de manera lineal. Pau Coya en fa un text àgil, amb girs inesperats en l’argument i petits moments metateatrals que ajuden a treure tensió als fets. El text i la direcció de Nelson Valente et van portant de la mà al coneixement de la situació en forma de thriller psicològic vibrant, ben elaborat i que camina a poc a poc amb una senzillíssima escenografia de Paula Font enriquida amb el mestratge de Bea Vergés en el moviment. El treball de cos amb la Vergés potencia imatges poètiques que expliquen perfectament la complicitat i desig entre els dos. Hi ha alguna escena d’una bellesa extraordinària que demostra el profund coneixement de la Vergès sobre el cos i les emocions.

Dafnis Balduf i Albert Salazar fan una parella increïblement ben coordinada. Els uneix l’amor i la mentida. No necessiten cap element accessori. Ells dos omplen l’escenari amb els seus pensaments i sentiments amb unes actuacions magnífiques. Balduf fa canvis de personatge amb una rapidesa increïble sense cap canvi de vestuari, fisicalitat o de veu evidents però hi ha alguna cosa en la seva presencia que et fa saber que ha canviat el personatge. Enlluerna veure com dos personatges en diferents ambients coexistint en el mateix espai escènic puguin fer viure el relat d’una manera tan clara.

Salazar treballa amb una veracitat que deixa sense alè. Com a  A.K.A, obra inoblidable, la denúncia falsa afecta en aquella ocasió al protagonista.

Perquè una obra com aquesta sigui rodona, l’autoria, direcció, actors, escenografia, moviment, llums han d’estar perfectament equilibrats. I això hem trobat en Pols de Diamant.  És rodona.

A l’escola aprenem que el diamant és un exemple de duresa extrema, definida aquesta com a la resistència d’un material a ser ratllat. Poc se’n parla, però, que la resistència al xoc mecànic és, per regla general, inversa a la duresa de la pedra. És a dir, quan més elevada sigui la duresa d’una gemma més fràgil serà al xoc. I més si aquest és repetit.

En Pau Coya, Premi de la Crítica 2023 al Millor Autor Revelació, ens mostra en el seu brillant text, basat en fets reals, el rastre de pols provocat pel xoc amb una veritat amagada, insofrible, més que incòmoda, revelada per la pressió dels mitjans, de l’opinió pública i d’una investigació d’incert recorregut en plantejar-la.

A Pols de diamant, en Dani és víctima d’una brutal agressió LGTBI fòbica, i el seu cas transcendeix, per aquesta naturalesa, a tots els mitjans, generant una espiral d’atenció per part de l’opinió pública i, fins i tot, de la classe política. L’expectació creix de forma exponencial mentre que, de forma paral·lela, neixen certs dubtes sobre el seu testimoni. Un gir de guió i l’assumpte pren de sobte una nova direcció. Allò que semblava tan ferm, tan dur, tan consistent, aquella forma de ser i de reivindicar-se tan decidida, s’esquerda a base de cops i queda reduït a pols. I, amb ell, tot un col·lectiu en pot rebre les conseqüències. La seva parella, que l’admira i que ha descobert en ell un llenguatge diferent, una nova gramàtica de l’amor, poc s’ho espera, i assisteix desesperada al declivi d’una imatge, a la trencadissa sense remei. I tot plegat per amagar una decisió passada que l’avergonyeix, per fugir dels propis errors. La mentida com a disfressa que acaba per descobrir-te.

En Dafnis Balduz i l’Albert Salazar (què complicat resulta desempallegar-se d’aquell inoblidable A.K.A. quan actua) projecten els seus personatges amb intensitat i eficàcia, en cadascun dels múltiples registres que el Pau Coya els planteja. Els canvis de rol, els salts narratius, els diferents espais que convergeixen i s’alternen a l’escenari són molt exigents, i es desenvolupen amb solvència, com en una coreografia. En aquest sentit, mil aplaudiments per l’escena en la que acaben abraçats sobre la taula, un dels instants en els que més acaba aportant un joc de llums poc treballat en general, erràtic i gens àgil, al meu parer. La direcció, a càrrec de Nelson Valente, sap dibuixar les línies mestres del text amb ritme, i treu suc de la bona fusta dels joves actors. Probablement, però, una major riquesa de recursos facilitaria la posada en escena dels múltiples papers que teixeixen la història, que queda bàsicament en mans només de la parella protagonista.

 

Planen dos dubtes que em costa resoldre... U, el veritable tema central de l’espectacle: la lupa amb la que es mira un col·lectiu estigmatitzat? La mentida com a via de fugida? El preu de les nostres decisions, dels nostres errors? O tot plegat, en definitiva? I, dos, si la lectura de l’homosexualitat que l’obra desprèn és la mateixa en totes les generacions d’espectadors. Crec que algun detall, algun fragment, alguna interpretació semblen fetes, lleugerament forçades, per ser enteses per qui encara pot tenir coses a entendre. Probablement, per una bona part de l’audiència, jove, alliberada, sobren estereotips ja superats i manca centrar-se en el punt central de la trama.

L’espectacle, altament recomanable, esdevé un exercici interpretatiu excel·lent que interpel·la consciències a l’entorn de l’homofòbia, l’amor i la mentida.

 

Pau Coya va escriure Pols de diamant pel IX Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears basant-se en un cas real que va tenir lloc a Madrid l’any 2021. Estigma i linxament mediàtic van de la mà en aquesta peça.

Una història inspirada o basada en fets reals. Un viatge d’emocions en plena muntanya russa.

Parlem de les agressions LGTBIfòbiques.No és fàcil, però si és una denúncia falsa? I si ha estat una violació on has perdut el coneixement? La víctima es torna culpable Però si la víctima és un ‘chapero’? “Pols de diamant” et fa respondre cada qüestió i torna amb un nou escenari. Moltes preguntes que et fan pensar en cada gir de l’obra el que penses del personatge principal.

És una obra àgil, que en determinats moments interpelen als espectadors. A més el treball de Dafnis Balduz i Albert Salazar es fantàstic. Salazar fa un exercici fenomenal, mentres que Dafnis va representant diferents personatges de la història.

L’obra no s’està de remarcar, des de bon principi, que les denúncies falses d’atacs homòfobs suposen el 0,084% del total de denúncies. Encara que inicialment l’obra parla d’un d’aquests 0,084% dels casos, veiem que al final la denúncia no hauria de ser d’atac homòfobs sino d’altre tipus.

L’obra ens parla de les agressions LGTB-fòbiques; això no obstant, també de la prostitució masculina, de les relacions, si una denúncia falsa desacredita les altres denúncies, els medis públics davant les agressions, la víctima al final resulta ser el culpable que li ha passat,… Molts temes oberts i que et deixen amb preguntes obertes i per reflexionar un mateix per saber el que penses i el que creus d’aquests temes.

És d’aquelles obres que s’han de reflexionar. No és una obra fàcil, d'aquelles per passar l’estona. És d'aquelles que et deixen les preguntes obertes per contestar-les al sortir del teatre.  Aneu-hi

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

Pols de diamant de Pau Coya, està basada en un cas real que va tenir lloc a Malasaña (Madrid) l'any 2021.
Un jove de vint anys va denunciar una agressió homòfoba que, després de molt ressò, va resultar ser mentida. És a dir, l'agressió va ser real, però la manera de com van succeir els fets va resultar ser falsa. Va ser un cas molt mediàtic que va donar lloc a una gran mobilització social i política contra les agressions homòfobes.

Pols de diamant és una història d'amor. I és per amor que el protagonista menteix sobre com va anar realment l'agressió. Menteix per motius personals, per vergonya o per evitar d'explicar el que realment li va passar. El problema va estar el ressò mediàtic que va generar aquest cas.
La qüestió és que la mentida que podia haver passat inadvertida es va convertir en un problema cada vegada més difícil de gestionar. Les conseqüències? Posar en dubte i desacreditant les denúncies i patiment d'un col·lectiu molt estigmatitzat.
El fet és que aquesta falsa denuncia no invalida en cap cas la realitat de delictes i agressions per odi al diferent, sobretot als atacs per homofòbia, maltractament o abusos sexuals, que sempre han de ser denunciats i repudiats en una societat democràtica. És una realitat social important. El problema és que hi ha qui tracta la realitat com si aquesta no tingués sentit excepte quan demostra tenir-ne.
Pols de diamant és una proposta que t'atrapa des d'un bon principi. És una obra divertida i dramàtica.La posada en escena és àgil, dinàmica i intensa, el text és molt potent, està molt ben dirigida per Nelson Valente i interpretada per dos actors fora de sèrie, Dafnis Balduz i Albert Salazar.

Pols de diamant parla de gènere, d'identitat, de delictes d'odi, de la pressió mediàtica, de discriminació, d'estigmes i de les contradiccions de l'ésser humà.
L'autor posa sobre la taula temes incòmodes, fent que ens qüestionem, sense entrar en judicis de valor, què pot conduir a algú a actuar així.
El problema que se'ns planteja és la reacció que pot generar el fet de no explicar com van anar els fets en realitat, i quines conseqüències poden haver-hi més enllà del fet d'evitar dir la veritat.