L'oreneta: “L’Oreneta” o la incomunicació entre mares i fills

L’oreneta
31/03/2022

“L’Oreneta” és la cançó popular que assegura que l’ocell sempre torna quan l’hivern se n’ha anat. I és l’obra que els actors Dafnis Balduz i Emma Vilarasau representen al Teatre Villarroel fins al maig. “Si hi vas, porta un paquet de mocadors”, em van recomanar. No en portava, i el vaig necessitar certament, perquè la representació et sacseja, perquè el patiment dels actors és tan versemblant, que t’entra dins, i és així perquè toca l’essència de la vida: la incomunicació, i en concret la incomunicació que hi pot haver amb les persones que més t’estimes.

L’obra de teatre tracta la incomunicació, sí, però també va més enllà. L’homesexualitat que s’amaga, perquè pensa que no serà ben acceptada. Elucubracions personals que van creixent, fins al punt que la realitat és tan tergiversada, que l’entorn immediat no l’accepta perquè no t’hi saps afrontar. Amaguem el que sentim perquè els altres no l’acceptaran o perquè som nosaltres el que no ho acceptem? Som nosaltres que no reconeixem tal com són? Si ens estimem, ens acceptem i no fa por el que els altres pensen de nosaltres, hi dic jo.

Aquestes són les reflexions que provoca “L’Oreneta” mentre la veus, i et va connectant amb situacions personals viscudes. Mentrestant, l’actor Dafnis Balduz qüestiona a l’Emma Vilarasau la seva rigidesa com a mare, que no preguntava mai res al seu fill. “Per què no li vas preguntar mai què li passava si el senties plorar?; per què mai no li vas preguntar per què va deixar de cantar?” La mare no ho feia, perquè preferia la bona convivència a casa que fer preguntes incòmodes, perquè viure amb el seu fill “era com trepitjar un camp de mines”, i ella no volia saltar pels aires, sinó que preferia l’harmonia.

Però, al final, hi va haver la bomba. I tot va saltar pels aires. I, tot i així, ella, com a mare, va preferir mirar per una altra banda. I ho fa fins que el personatge que representa l’actor Dafnis Balduz la interpel·la, i l’obliga a mirar la realitat. Calia que algú l’obligués a fer-ho? Quan la realitat fa mal, cadascú s’escuda amb els arguments que pot perquè no li faci mal. I malgrat això, l’oreneta tornarà, puntual, quan l’hivern se n’hagi anat, i et farà recordar que no hi ha res que es pugui amagar. Les llàgrimes que llisquen galta avall pel patiment que viuen els actors, tampoc. I benvingudes, siguin!

← Tornar a L'oreneta