Molt soroll per no res

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Sinopsi

La gran comèdia romàntica de Shakespeare amb música de Cole Porter en directe dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix.

SINOPSI

Un Shakespeare en una versió contemporània inspirada en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. Una gran companyia d’actors i actrius que ens oferiran els secrets, els enganys i les traïcions d’una comèdia sobre la frontera entre l’amistat i l’amor.

Recomanada a partir de 12 anys.

Durada:
150 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

La gran comèdia romàntica de Shakespeare amb música de Cole Porter en directe dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix.

SINOPSI

Recomanada a partir de 12 anys.

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carme Canet
Teatre Barcelona

Destil·lat de Shakespeare, amb bogeria i humor.

Molt soroll, musicat, amb humor i clown, fan molt! no pas “no res”.

Shakespeare s’hi destil·la en els monòlegs més purs, deliciosos alguns, divertits els altres, i molt!!! divertits en boca de David Verdaguer.

L’energia coral és elèctrica i encomanadissa. Llàcer fa brillar els actors al nivell que marca, i no hi manca gota de talent.

M’encanta la ximpleria que destil·len els enamorats, que utilitzin tècniques de mim i clown per exagerar la seva pèrdua de coneixement emborratxats d’enamorament.

També m’enamora, i aquest sí, pallasso, és Guillem Albà. Un d’aquells ingredients que donen un toc especial a l’espectacle.

Un cop gaudida la nit, llarga, però gaudida, queda, doncs, l’essència de Shakespeare, i de Llàcer.

Deconstruir Shakespeare, fresc, jove, divertit, i extremadament respectuós, és una habilitat que cal reconèixer a tot l’equip tècnic i artístic. I quedem-nos amb que no hauríem de perdre el temps, que no torna, i fer més el boig.

Aquesta ressenya ampliada la trobaràs a Companyia de teatre i cultures

28/11/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una festa teatral

Àngel Llàcer situa aquesta comèdia de Shakespeare a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta, transformant la petita ciutat de Messina en un plató de cinema de Hollywood, convertint així una obra de teatre clàssic en un musical al pur estil de Broadway. Els personatges de Shakespeare s’han convertit en aquesta ocasió en una companyia d’actors i actrius que estan rodant una pel·lícula. La trama segueix sent l’amor i els rols de la parella. Dues històries d’amor. La primera entre Claudio i Hero, i la segona entre Beatrice i Benedicte. D. Juan, que no pot veure ningú feliç, tracta d’impedir que Claudio es casi amb Hero i s’inventa una calúmnia. L’orgull, la burla verbal i el tarannà de Beatrice i Benedicte els dificulta de festejar d’una manera pacífica. Després de moltes trifulgues es descobreix la veritat .

Teatre o cinema dins del teatre. La realitat (actors) i la filmació (personatges de la pel.lícula) es barregen en l’espectacle.

Ha estat un musical on es pot apreciar algunes influències de Hitchcock, Germans Max, Charles Chaplin o fins hi tot Fellini.

M’agradaria destacar la magnífica direcció que ha fet l’Àngel Llàcer d’aquest espectacle; primerament perquè dirigir a una quinzena d’actors i una desena de músics i que tot surti rodó és digne d’admirar, i segon per la seva originalitat en traslladar un clàssic a una època més actual. Sincerament haig de reconèixer que m’ha sorprès gratament. No m’ho esperava. El resultat és un espectacle fresc i àgil que demostra, una vegada més, que un Shakespeare pot arribar a un públic molt divers.

L’escenografia de Sebastià Brossa és espectacular, impressionant!!

Molt bona il.luminació i vestuari fantàstic .

Els actors i actrius en conjunt ens han fet gaudir molt de l’espectacle, hi ha molt bon nivell d’interpretació i de veu. L’actuació de tots es molt i molt bona, però m’agradaria destacar l’actuació de David Verdaguer que un cop més, torna a deixar-nos fascinats per la seva gran versatilitat com actor. Possiblement és el millor que l’hem vist fer fins ara. Aquest noi puja amb passes de gegant !!!

La música en directe ( jazz i swing) de Cole Porter, Irving Berlin i I. Herb Brown, ha estat increïble. “Let’s do it”, “Puttin on the ritz”, “Cheek to cheek”, “C’est magnifique” o “Good Morning” són alguns dels catorze temes musicals que hem pogut escoltar durant aquest espectacle. L’orquestra composta per una desena de músics, tots realment fantàstics, ha estat dirigida per Manu Guix.

Tal com ens diu el dramaturg Marc Artigau, “Molt de soroll per no res”, és una festa plena d’embolics i sorpreses. Una festa teatral que jo de vosaltres no me la perdria!!!

La Sala Gran del TNC plena fins dalt amb un públic aplaudint amb ganes.

19/10/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Shakespeare, anys 50

S’acostuma a dir que Shakespeare, quan es fa bé, és un autor molt comercial. És difícil determinar què vol dir “bé o malament” en aquest context o, si més no, implica trepitjar un terreny perillosament subjectiu. El que no admet discussió és que aquest Molt soroll per no res dirigit per Àngel Llàcer és, certament, un producte comercial de primera i així ho corroboren les xifres de venda d’entrades. L’espectacle és una festa magnífica, divertida i lluminosa que pren com a referència el Hollywood dels anys cinquanta, adornant el text del dramaturg anglès amb cançons de Cole Porter. Així, el muntatge es proposa enamorar i fer feliç a la gent, i ho aconsegueix sense cap mena de dubte. Resulta difícil reprimir les ganes de posar-se a ballar en sortir del teatre. No obstant això, potser l’embolcall escollit és massa gran i cridaner, i acaba per eclipsar una mica la peça. Els actors fan un molt bon treball, la direcció és simpàtica i acurada, i l’ambientació molt reeixida. Però cal reconèixer que incloure temes musicals en un espectacle que no formen part de la trama implica fer un parèntesi narratiu després de cada escena. Per molt meravellosa que resulti la seva factura, això acaba afectant el ritme i la importància que donem a la història, encara que les cançons s’hagin escollit amb bon criteri. Afortunadament, l’esperit del conjunt és coherent i el repartiment s’ho passa tan bé sobre l’escenari que contagien el seu bon rotllo a la platea. Quan la sensació que es transmet està per davant d’allò que ens expliquen, inevitablement, se’ls acaba per perdonar tots els defectes a favor de l'entreteniment.

27/11/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una gran festa a costa de Shakespeare

Sense cap mena de dubte, aquest és l'espectacle del moment. Quasi des del primer dia, el teatre s'està omplint funció a funció, i no és gens fàcil veure plenes les més de 800 localitats de la Sala Gran del TNC. El cert és que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabut crear un espectacle que diverteix, et fa feliç durant un parell d'hores i t'enganxa amb les cançons d'un compositor tan saquejat, però sempre tan efectiu, com és Cole Porter. Tota la part escenogràfica i de vestuari, així com la maquinària del teatre, funcionen a les mil meravelles... I quan sembla que ja no es pot demanar res més, resulta que es posen a recitar Shakespeare en un suposat plató de cinema, i aquí és on la cosa es complica. La idea no és dolenta, però també completament gratuïta. I el text del dramaturg anglès sembla no importar gaire, sobretot quan la música para i aflora el drama. En aquest sentit, l'escena del casament en el segon acte fa enrogir una mica, especialment si recordem com la resolien i interpretaven a Amor & Shakespeare... per no anar gaire lluny.

La part interpretativa està força descompensada, potser també perquè Llàcer ho confia tot en un repartiment molt jove i no deixa que cap actor veterà porti el pes de la trama. Només David Verdaguer i Victòria Pagès encerten de ple en les seves creacions, sense caure de tot en l'excés... o bé intentant naturalitzar-lo tot el que es pot. I és que el to general és el de farsa, més que el d'una comèdia d'embolics a l'estil shakesperià. Per tant, quan acaba tot, quan cau el teló i els llums i les coloraines s'apaguen, només resta una pregunta: "Si li traguéssim les cançons i la magnífica escenografia, què en quedaria?"

24/10/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Un musical queco

Que Molt soroll per no res està sent l'èxit de la temporada és indiscutible. Enguany ho han venut tot i hi tornen l'any vinent. Però permeteu-me dissentir de les veus que es desfan en afalacs vers el muntatge i el comparen amb les meques internacionals del musical. Jo, que acostumo a passar-m'ho pipa amb els musicals, em vaig avorrir de valent a Molt soroll per no res.

D'una banda, la dramatúrgia és un caos absolut on la història de Shakespeare brilla per la seva absència (jo m'hauria perdut si no hagués conegut l'argument d'antuvi), de l'altra, les cançons estan introduïdes amb calçador i la majoria tenen poc a veure amb el que passa a escena. Pel que fa a la posada en escena, l'escenografia és espectacular, sí, però els números musicals són justets (sobretot tenint en compte que al repartiment no hi ha grans ballarins i que, com a cantants, són correctes pero no excepcionals).

Tot plegat em va semblar que el muntatge es quedava a mitges i que el resultat era, en el millor dels casos, queco, aixó sí, el públic va aplaudir de valent.

Més informació a Somnis de teatre

22/11/2015
Hebert Parodi

Algú ha dit que sembla una gala de TV3, i no puc estar més d’acord, tipus Especial Sant Esteve. És espectacular, amb rostres coneguts, simpàtica i surts somrient. Hi ha llum, colors a dojo, una banda que toca i sona de meravella… Passa molt bé i ràpid i entra pels ulls. Ara, darrera aquesta lluentor hi ha poca cosa. I no tot és culpa dels creadors, que la trama original ja és fluixeta. Les cançons estan perfectament tríades, i traduïdes però una mica forçada la seva introducció a l’obra i, estrany que ho digui jo, musical lover, no ajuden ni aporten al desenvolupament de la història. Com a musical, tampoc no destaquen, en general, les veus i les coreografies no són espectaculars, però ho semblen. El fet que passi en un rodatge d’una pel•lícula hores d’ara encara no sé què aporta més que un cert embolic a algunes escenes. Ara, la gent va sortir encantada.
Diu Llàcer que s’ha plantejat dos reptes en aquesta reestrena. “provocar” els seus crítics introduint “la niña de Shreck”, sic, i veure quant podia allargar el gag del “Bona nit, bona nit”. A banda de que el TNC no hauria d’estar per a aquestes tonteries (sí, ja sé, també parla el personatge), un encert de dos. Sílvia Abril genera moltes fòbies però la veritat és que aquí no desentona. Ara, el gag, insofrible (el públic aplaudeix, sí, però tinc la sensació que perquè pensem que fins que no ho fem, no pararan).
Els personatges, molt plans (el dolent és tan dolent perquè sí) i una mica passats de rosca, massa to de farsa, que per mi va ser el menys destacable. El protagonista és massa “pallasso”, busca fer gràcia d’inici quan hauríem de ser nosaltres qui veiéssim que darrera l’home dur hi ha algú ridícul quan es tracta de l’amor; així, la relació que de bon inici s’estableix amb Beatriu és desigual, no és creïble que se’ls presenti com a iguals, espadatxins del combat verbal, quan ell sembla més curt de reflexos i insegur. M’hagués encantat veure el Jordi Coll fent aquest paper, per exemple.
En Resum: val la pena. És espectacular, absolutament visual, coral i transmet bones vibracions. Que al darrera, si grates, hi ha poca “chicha”? Cert, però de vegades va bé regalar-se un dolç, tot i que no atipi i engreixi.

12/12/2016
Rubén

És un espectacle per gaudir de tot el que succeïx en escena, perquè en cap moment deixen de passar coses. És sorprenent i original veure la historia de Shakespeare portada als anys 50 i amb alguns actors/actrius canviant de registres en els que estem acostumats a veure’ls. És una obra per passar una bona estona.

10/12/2016
Monica Mas

Gran qualitat interpretativa dels actors. A destacar els actors principals! Un espectacle de llum i escenografia!

06/12/2016
Teresa Vives luis

Me gustaría saber cuando lo volverán a hacer este espectáculo o alguno de Silvia Abril
Gracias

26/11/2016
Alice Mazza

A mi me ha parecido el caprichito de unos pocos realizado con el dinero de otros muchos…en una producción tan lujosa como tediosa.
Más bien una colección de cromos y referencias tan dispares como injustificadas que suponemos que solo dejará satisfecho al ínclito Llàcer inductor de este pastiche.
Dicho lo cual hay que hacer mención a una escenografía muy lograda aunque con abundantes precedentes.
En definitiva un plato del gusto de ” Les tietes” aficionadas a las galas de fin de año de TV3
“La nostra”.

01/11/2015
Julià

Escenografia impresionant, coreografies espectaculars i cançons ben escollides. Alguna interpretació potser falla una mica, en especial femenina. Dramatúrgia bé, però potser la primera part es fa una mica llarga. Tot i així, molt recomanable!

25/10/2015
Josep OS

Àngel Llàcer ha transportat aquest text clàssic de Shakespeare a un estudi de cinema de Hollywood dels anys cinquanta, amb els enredos i embolics amorosos entre actors, directors i productors que creen situacions francament divertides. La direcció musical a càrrec de Manu Guix, ha adaptat per l’obra peces de Cole Porter amb molt encert. La interpretació m’ha semblat fantàstica combinant actors veterans amb novells, quinze en total. Vestuari, escenografia i il·luminació espectaculars. I molt bé també l’orquestra formada per 10 músics. La veritat és que he sortit gratament satisfet i els 170 minuts se m’han fet francament curts. Per descomptat cal veure-la.

16/10/2015