L’Emperadriu del Paral·lel

Xavier Albertí se nos despide del TNC con un homenaje a su querido Paral•lel. Concretamente a la muerte de la gran Palmira Picard que fue el principio de la decandecia de una de las calles con más glamour de la ciudad barcelonesa.
El montaje me ha resultado irregular.
La muerte de la famosa artista es solo una excusa para ver cómo pasan por nuestros ojos varios personajes relevantes de la Barcelona de los años 30 subiendo y bajando escaleras por la monumental escenografía que se han marcado (que particularmente no me ha gustado porque la he notado fría, desangelada e incomoda de ver si te encuentras en las primeras filas del teatro).
Lo mejor sin duda las escenas musicales en las que me he sorprendido de la dotación vocal de la mayoría de actores y actrices. Han sido los momentos que más he disfrutado!!
Y un punto más por la caracterización de los personajes que está muy acertada!

Ahir vaig estar veient aquesta obra de Lluïsa Cunillé que és l’últim muntatge que dirigeix ​​Xavier Albertí com a director del TNC. Una tragicomèdia amb tocs de Music Hall o Cabaret que ens situa a l’any 1930 i que prenent com a base la mort de la famosa cupletista Palmira Picart intenta fer un retrat àcid i transgressor de la Barcelona d’aquella època, de la famosa avinguda i de tot el nomenat districte V. I he dit intenta, perquè per a mi està lluny de aconseguir-ho. Massa personatges desfilen per l’escenari, 38 en total de tota mena, artistes, activistes, periodistes, cupletistes, empresaris, obrers, prostitutes i més, per citar alguns Ferrer i Guàrdia, Valle-Inclán, Alady, Lerroux, Josep Santpere etc. amb qui s’estableixen diàlegs alguns interessants, bastants absurds i la majoria que per a mi no van tenir el més mínim interès. Pel que fa a l’escenografia, la primera que representa al bar La Tranquil·litat lloc de reunió d’intel·lectuals i bohemis, em va semblar molt encertada però la segona que ens situa en un bloc de pisos i que té tant d’impactant per la seva grandària com freda , poc efectiva i dificultosa per als actors, em va semblar un, i jo més. La part musical de l’obra amb cuplets, tangos i peces de sarsuela i de la qual destacaria La mar està fresquibiris per la soprano Maria Hinojosa així com la resta de coreografies, sols i cors interpretats per la resta d’actors em va semblar molt encertada, i on es nota de ple la mà d’Albertí. I la interpretació tant a nivell individual com coral per part dels 13 actors, per a mi el millor de l’obra més si tenim en compte que sols dos actors Pere Arquillué (Roc Alsina) i Silvia Marsó (Clara Cisteró) interpreten un sol personatge i els 11 restants es posen en la pell dels altres 36 amb els canvis de registre que això representa i amb l’afegit de la dificultat d’estar pujant i baixant les escales de l’edifici. En definitiva m’ha fallat el per a mi més important, el text, esperava molt més.