La tempestat

La Tempestat és una obra que sembla feta per ser reinventada a cada generació. Shakespeare, en la que sovint es considera la seva darrera gran peça, hi concentra tot allò que l’ha fet universal: la fascinació per la màgia i la fantasia, la reflexió sobre el poder i la justícia, i sobretot la recerca del perdó i de la reconciliació. En mans de La Perla 29, a partir de la traducció de Jaume Coll i Mariné, aquesta obra es converteix en un viatge intens, poètic i carregat de presències invisibles.

El muntatge que dirigeix Oriol Broggi no s’entén sense la trajectòria de la companyia. La Perla 29 ha convertit el Teatre de la Biblioteca en un espai reconeixible, gairebé sagrat, on la proximitat i la senzillesa material esdevenen els seus instruments. Aquí no hi ha grans efectes digitals ni escenografies exuberants: hi ha terra, sorra, troncs, una il·luminació que sembla sorgida de les ombres mateixes i, sobretot, la paraula. Aquesta aposta per l’essencial permet que el públic entri en un clima de misteri i d’intimitat que encaixa a la perfecció amb l’univers de La Tempestat.

El text de Shakespeare es mou a cavall entre la comèdia i la tragèdia, i oscil·la entre l’aventura marinera i l’al·legoria moral. En aquest sentit, la producció sap respectar la dimensió mítica de l’obra sense perdre la humanitat dels personatges. Pròsper, Miranda, Ariel o Calibà no són simples figures simbòliques: són éssers de carn i ossos, amb contradiccions, pors i esperances que l’elenc aconsegueix transmetre.

Un dels grans atractius del muntatge és la interpretació de Lluís Soler com a Pròsper. La seva presència escènica té una força magnètica: cada pausa, cada silenci, cada modulació de la veu dona sentit a un personatge que és alhora bruixot, pare i governant destronat. El seu Pròsper transmet saviesa i cansament, odi i tendresa, i al final esdevé el cor moral de l’obra. Al seu costat, Clara de Ramon aporta frescor i veritat a Miranda, mostrant-la curiosa i esperançada.

Altres interpretacions mereixen ser subratllades. El treball físic i vocal d’actors com Jacob Torres o Babou Cham dona energia a les escenes més físiques i oníriques, mentre que Xavier Boada i Ramon Vila aporten solidesa en els moments més còmics i terrenals. El conjunt del repartiment, fidel a l’esperit coral de La Perla 29, no funciona com una suma d’individualitats sinó com una suma d’energies que es complementen i es multipliquen.

La direcció d’Oriol Broggi posa èmfasi en el ritme pausat, en la possibilitat de deixar respirar els versos i de permetre que les imatges vagin creixent dins de l’espectador. Aquest estil juga a favor del text: la sensació de ritual i de somni acompanya el viatge de l’illa encantada. Els efectes escènics, fets amb recursos mínims però plens de saviesa, aconsegueixen suggerir tempestes, illes i aparicions sense necessitat d’objectivar-ho.

Ara bé, aquesta aposta per l’austeritat pot fer que algunes escenes quedin massa fosques o poc definides visualment. Fins i tot la introspecció i la reflexió dels personatges pot dur a una dicció fina, suau, que pot costar de seguir per una part del públic. Però són detalls menors davant la coherència global d’una proposta que vol ser més evocadora que espectacular.

El resultat és una experiència teatral que va més enllà de la simple representació d’un clàssic. La Tempestat de La Perla 29 parla del present, del poder i la fragilitat, de l’exili i de la reconciliació. Oriol Broggi i La Perla 29 assoleixen un teatre essencial i profund. Amb La Tempestat aconsegueixen oferir un espectacle suggeridor, poètic i ple de veritat, que demostra com els clàssics, quan són treballats amb rigor i passió, continuen parlant-nos de tot allò que encara ens preocupa i ens commou.

Shakespeare va escriure The tempest quasi al final de la seva carrera de creació teatral. Hi ha qui diu que per acomiadar-se del teatre fa aquesta fantasia, aquest joc entre màgia i realitat. Hi són presents temes de fons com la traïció, l’enveja, l’ambició, el poder, l’amor, la tensió i fins i tot la reconciliació. Però també s’hi introdueix la il·lusió dels poders sobrenaturals. La màgia, el misteri i allò que ens mou sense veure-ho actuen sobre els personatges cridant-los, atraient-los, confonent-los.

Aquest efecte s’aconsegueix amb la música delicada, exquisida, suau, fonda i efectista interpretada per Marc Serra amb una varietat de guitarres i kora (arpa africana que aporta un so absolutament màgic a l’espai sonor).

Pròsper (interpretat pel gran Lluís Soler) viu exiliat amb la seva filla jove, innocent i tendra, Miranda (Clara de Ramon) a una illa deserta des que el germà de Pròsper, Antonio, amb la complicitat del rei de Nàpols l’expulsà del ducat de Milà. Allà hi conviuen també Ariel (Babou Cham), l’esperit de l’aire que serveix Pròsper fidelment perquè li deu el seu alliberament, i Caliban, habitant original de l’illa i fill d’una bruixa sobre el que Pròsper exerceix una relació despòtica que Shakespeare utilitza per fer crítica del colonialisme. Caliban (Jacob Torres) és la representació de l’oprimit i la seva fantàstica interpretació mostra els sabers ancestrals, la subjugació, l’opressió, la ràbia i la necessitat de venjança.

Els poders de Pròsper, ajudat per Ariel, fan naufragar la barca en la que viatgen el rei de Nàpols i el seu fill Ferran, actual duc de Milà, Antonio, germà de Pròsper, Gonzalo, el fidel servent junt amb altres membres de la cort.

El tema central de l’obra és el perdó. Quasi bé al final de l’obra  Ariel li diu a Pròsper, quan té a tots els seus enemics tancats, “Jo bé m’estovaria si tingués cor” i Pròsper continua amb un monòleg memorable en el què resumeix el perdó amb “No carreguem amb pesos d’altres temps la memòria”.

És una llàstima que la magnífica traducció dels versos del bard al català de la mà de Jaume Coll Mariné no es puguin apreciar en alguns moments en tota la seva profunditat per la disposició allargada de l’escenari i per la distància entre els actors i el públic.

Broggi, després de sorprendre’ns amb el darrer Shakespeare, ens continua meravellant amb la utilització dels elements escènics naturals: la terra, les pedres, els troncs. La recreació d’una illa (amb l’ajuda de l’espai sonor i les projeccions) és perfecte.

Com ens té acostumats aquest director, tot està pensat, mil·limetrat i calculat. Fascinant.

No hi ha cap emoció que Shakespeare no hagi abordat amb les seves obres. Des de l’amor més jove i obtús, fins a la desídia, l’ambició, l’honor o la venjança. Sentiments molts humans que, a més, sempre extrapolava als seus textos d’una manera propera i directa, encara que utilitzant el pentàmetre iàmbic.

Un naufragi d’un vaixell enmig d’una tempesta a prop d’una illa és el punt de partida d’aquesta obra. En aquesta nau viatgen el rei de Nàpols amb el seu fill, el duc de Milà i tot un seguici. Aquest fenomen atmosfèric és provocat per Pròsper, un home exiliat a la illa amb la seva filla després d’haver perdut a mans del seu germà el ducat i tot el que posseïa. Tot comença com un pla per venjar-se dels seus enemics i, amb ajuda de la màgia i els esperits del territori, descobrirà noves maneres de pensar i actuar.

Tot i haver-se representat diverses vegades i haver arribat al cine en algunes ocasions, aquesta obra de Shakespeare no és tant popular com d’altres. De fet, el seu caràcter oníric i no tant contundent en el seus objectius –una venjança que queda una mica dissolta en el temps- fa que no sigui tant potent com d’altres. Això sí, continua sent una delícia de text i un gaudi per veure a l’escena teatral.

Oriol Broggi dirigeix una adaptació que impacta, com acostuma a passar amb les obres que produeix La Perla 29, per la seva posada en escena. Una escenografia treballada amb un decorat senzill, però significant, acullen una coreografia de moviment i representació molt cuidada. El disseny sonor i de llums acompanyen aquesta creació de l’espai per dotar-lo d’un marc que immergeix a l’espectadora.

Tot i que el muntatge és preciós a nivell estilístic i artístic, sí que és veritat que la disposició al teatre de certs personatges fa perdre la sonoritat dels diàlegs en comptades ocasions, fent difícil entendre allò que diuen. La primera escena n’és un exemple, encara que segurament aquesta és la voluntat en aquest primer passatge, també passa en altres moments en què les paraules de Shakespeare, amb la meravellosa traducció de Jaume Coll Mariné, es perden en l’aire i dificulten la comprensió de cada part del text.

Es tracta d’una obra coral, amb intèrprets que ballen entre més d’un personatge en algunes ocasions, i canvien radicalment la seva disposició a l’escenari transformant-se segons les necessitats de la trama. És Lluís Soler, però, qui roba tota l’atenció amb cada intervenció. Interpreta al seu personatge amb molta solidesa, crea harmonia amb els seus moviments, les pauses i l’entonació i vocalització perfecte, fet que permet lliurar les paraules de Pròsper amb saviesa i contundència. La seva actuació atrapa al públic, que el segueix en aquesta faula d’esperits i venjança.

Una producció potent i ambiciosa a nivell visual, que trasllada al públic a una illa plena d’aventures i embolics, al mateix temps que fa passar una molt bona estona –tot i la incomoditat de les cadires-.

Hi ha vàries obres de Shakespeare que introdueixen elements fantàstics (Macbeth i les bruixes, Hamlet i el fantasma) però n’hi ha dues que converteixen els monstres, les fades i els esperits en personatges claus de la trama. Una és El somni d’una nit d’estiu i l’altra La tempestat. En aquesta última, precisament, fantasia i realitat s’uneixen i es barregen de forma quasi orgànica, aconseguint que sigui el personatge principal (Pròsper, duc de Milà) el que controli les forces i es faci amb el poder terrenal i quasi diví. Una mica com si fos l’autor de l’obra, i conseqüentment del destí de tots els personatges.

No recordo haver vist massa versions de La tempestat en els teatres barcelonins. La primera que em ve al cap és la de Núria Espert, on l’actriu simultaniejava els papers de Pròsper i l’esperit Ariel, i la última seria Vaig ser Pròsper, una curiosa versió sense paraules de Projecte Ingenu. La d’Oriol Broggi és una versió totalment imbuïda de la forma de fer i d’entendre el teatre que té La Perla 29. La senzillesa, la naturalitat, la puresa del text i el minimalisme en les formes funcionen en moltes parts de l’obra, però potser el terreny de la fantasia necessitaria una mica més de descontrol i de bogeria. Entenc el plantejament, i fins a cert punt accepto aquest intent d’assimilar els dos mons, el de la realitat i el dels esperits... Però tinc la sensació que aquesta peça requereix un altre tipus de plantejament, on el misteri i allò que és sobrenatural pesin amb molta més força.

Com sempre, Broggi ofereix una direcció d’actors molt acurada. En aquest sentit, aplaudeixo la veterania de Xavier Boada o Ramon Vila, però també la gosadia formal d’un Jacob Torres que gaudeix com mai amb el personatge de Caliban. De totes formes, aquesta proposta té un nom propi ben destacat, el de Lluís Soler. La seva interpretació marca tota la peça i ens ofereix un recital i una autèntica lliçó de com es pot fer Shakespeare des de la naturalitat, però sense perdre ni força ni màgia pel camí.

També com sempre, l’embolcall estètic de la proposta segueix tenint un gran nivell. Efectiva i simple escenografia, amb una il·luminació molt interessant de Gina Moliné i un acompanyament musical que aquest cop queda reduït a la guitarra de Marc Serra. Un espectacle de La Perla que no decebrà a cap dels seus seguidors habituals.

La Tempestat és una de les peces tardanes del bard, sovint interpretada com un acomiadament teatral o “testament creatiu”. Amb elements de comèdia, romanç, fantasia i tragèdia, és una de les seves obres més transgènere.

La diferencia amb altres peces és precisament aquesta fusió de realitat i màgia, el joc entre l’ideal i l’inevitable, entre el perdó i la venjança, entre el domini i la llibertat. No és només un drama de poder —com Macbeth o Ricard III— sinó una obra que ofereix reflexions profundes sobre l’autoritat, l’extirpació, l’exili, la naturalesa i el món invisible que ens envolta. En comparació amb altres obres més “terrenals” o polítiques, La Tempestat arrisca en l’oníric, fent de l’illa un espai de possibilitats, d’il·lusió i, alhora, de desig de reconciliació.

Aquesta producció, de la mà de La Perla 29 va estrenar-se al Grec d’enguany, amb força expectativa. Broggi apostava per una versió que tornés a la senzillesa essencial del teatre, amb un escenari mínim, però ric en climes, atmosferes i expressivitat.

L’escenari, construït amb recursos naturals (sorra, pedres o troncs, arbres) ens situa en un espai místic i oníric, fins i tot abans de començar. Quan comencen a encendre’s els focus de la Gina Moliné, comencem a endinsar-nos en una illa plena d’atmosferes, gairebé meditatives, que juguen amb la penombra i els punts de llum que subratllen amb encert moments com la tempesta, els silencis, les revelacions.

La música i el so del Marc Serra també tenen un paper destacat, amb cançons en directe, d’altres gravades, que tot i ser encertades en cada moment, en el conjunt poden sentir-se una mica eclèctiques (el moment Tom Waits que poc té a veure amb el que hem sentit abans.)

Lluís Soler ens regala un Pròsper profund i humà, gran i humil a la vegada. No només mostra el poder, la venjança i la màgia, sinó també la fragilitat, el desequilibri entre allò que va perdre i allò que està disposat a guanyar després de molts anys de saviesa acumulada en la solitud de l’illa. Pròsper convenç per la seva humanitat, la seva veu profunda i autoritària i, alhora, la seva vulnerabilitat.

Alguns secundaris, tanmateix, no aconsegueixen prou definició o força com per imprimir interès a les trames secundàries (un dels grans talons d’Aquil·les dels Shakespeares que es fan arreu… i també a casa nostra). En alguns moments, costa entendre’ls; en d’altres, riuen molt sense aconseguir que el públic rigui ni tan sols una mica. Les relacions entre els personatges d’aquestes trames no acaben d’atrapar-nos de la mateixa manera que ho fan les relacions entre Pròsper i Miranda, Miranda i Ferdinand, o Pròsper i Ariel.

Destacar, finalment, l’excel·lent feina del Jacob Torres que construeix un divertit i desesperat Caliban que bé li mereixeria algun premi o reconeixement.