Guillem Clua debuta a la Sala Gran del TNC amb Justícia, una obra sobre les transformacions que durant les darreres dècades han alterat alguns imaginaris morals sobre els quals s’havien estructurat territoris importants de la identitat catalana.

Sinopsi

Després d’haver gaudit d’una carrera política brillant a les institucions catalanes, amb una vida pública immaculada, un destacat jutge s’enfronta als fantasmes que li turmenten secretament la consciència. A les acaballes de la seva trajectòria, els dolors familiars heretats i les dobles morals assumides amenacen amb fer trontollar l’edifici sencer del seu llegat.

Durada:
120 minuts

Idioma:
Català

Edat:
No recomanat a menors de 16 anys
A partir de 16 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 7

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Construcció de la pròpia identitat

No us podeu perdre “Justícia”, la nova obra de Guillem Clua que arriba a la Sala Gran del TNC sota la direcció de Josep Maria Mestres.

Una obra plena de continguts que ens fa reflexionar sobre la identitat i les decisions que prenem al llarg de la nostra vida.

“Justícia” és una obra que ens parla d’un home, un jutge de prestigi, un home d’aquells que en diem “un home com cal”, que arribat el dia de la seva jubilació, s’enfronta a la seva pròpia sentència.

Amb salts temporals freqüents, ”Justícia” va recorrent passatges de la història contemporània de Catalunya, que abracen cinc generacions d'una mateixa família. L'acció comença en l’actualitat, any 2020, amb la jubilació del prestigiós jutge Samuel Gallart, de cop i volta ens trobem a l’abril de 1939. Tornem al 2020. De nou un nou salt en el temps, final de la Guerra Civil. Així succesivament passant per la postguerra, la mort de Franco, la transició i Adolfo Suárez, la democràcia i la primera manifestació LGBT, el pujolisme, fins i tot un futur situat en l'any 2130. Passatges de la història en els que veurem com es reconstrueix la identitat del protagonista, la de la seva vida familiar i professional, i la història de tot un país.

“Justícia” tracta i parla de molts temes. Parla d’errors i records del passat, de dolors familiars heretats, de mancances afectives, de la doble moral, de valentia i covardia, d’hipocresia, de por, de reconstrucció,...

Gran equip artístic en tots nivells, direcció, escenografia, vestuari i il·luminació. Fins hi tot l’escenografia que alguns han criticat, m’ha semblat genial per tota la simbologia i conceptes claus que s’amaguen al seu darrera. Tot el que succeeix amb l’escenografia és el reflex del que succeeix amb la vida del propi protagonista.

Un repartiment de luxe format per deu actors, Josep Maria Pou, Vicky Peña, Manel Barceló, Roger Coma, Anna Sahun, Marc Bosch, Katrin Vankova, Alejandro Bordanove, Anna Ycobalzeta i Pere Ponce, que a part de fer de narradors, la majoria d’ells interpreten a més d’un personatge. Tots, absolutament tots són mereixedors d’elogis, però deixeu-me felicitar amb més èmfasi als actors Josep Maria Pou, Vicky Peña, Anna Sahun i Roger Coma.

El text que és una autèntica meravella. A més a més teniu la oportunitat d’adquirir-lo en el mateix teatre. Penseu que cada vegada que el llegiu, gaudireu de nou de l’espectacle.

“Justícia” és una obra plena de situacions i decisions inesperades que manté a l’espectador enganxat a tot el que succeeix durant les quasi tres hores que dura la representació. Tres hores que a mi se’m van passar volant.

08/03/2020
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Qüestió d’expectatives

Quan un va al teatre pot anar amb unes expectatives prèvies que sovint poden defraudar-lo. Acostuma a ser un problema de l'espectador, o fins i tot dels programes de mà o les informacions que alimenten una fantasia que després no es compleix. Darrerament ens trobem amb una altra variant: les obres que comencen oferint unes expectatives i les acaben abandonant a la poca estona, a vegades per voler tractar massa temes i a vegades per no voler mullar-se en excés. A Justícia li passen les dues coses, ja que comença amb una interessant radiografia d'una família de l'alta burgesia catalana, d'aquelles de missa diària, aspiracions polítiques de dretes, caseta d'estiueig a l'Empordà i peregrinacions a Montserrat cada cert temps. Per un moment s'endevina un perfil que coneixem i en el que ens agradaria entrar-hi a fons, sobretot quan un enorme cartell anuncia que estem a l'any 2020 i l'actualitat agafa un pes que podria ser decisiu en la trama. Però tot s'atura aquí, perquè la trama es diversifica en diversos temes, i fins i tot en diverses èpoques. Sembla que Guillem Clua s'ha decantat finalment per oferir-nos una mena d'auca que ens passeja per la Catalunya burgesa, des del final de la Guerra Civil fins a l'actualitat. Una saga en la que les relacions familiars agafen molt més pes que el context que les envolta, i on finalment el que podria haver estat una radiografia social s'acaba convertint en una mena de melodrama que s'entrebanca en llocs comuns... i que dona una certa sensació de déjà vu.

Malgrat tot, Justícia és una obra ambiciosa i contundent, i ho dic com un elogi. No arriba als referents que es posa com a objectiu -Agost o Àngels a Amèrica hi són molt presents- però ho intenta, i això ja és tot un mèrit. D'altra banda, l'obra llueix per una producció grandiloqüent (l'escenografia de Paco Azorín és de les més espectaculars dels darrers anys) i una direcció que tota l'estona busca profunditat i dramatisme. Josep Maria Pou, com era d'esperar, aporta una presència impagable... tot i que es tracta d'un repartiment molt coral, del que destaquen intermitentment Vicky Peña, Anna Sahun i Roger Coma. En definitiva, una obra que juga totes les seves cartes i ens mostra molt bé on volia arribar i per on volia transitar... encara que finalment hagi agafat carreteres secundàries.

29/02/2020
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Una ambició necessària

El debut a la Sala Gran del Teatre Nacional d’un autor català contemporani sempre resulta una experiència emocionant, no només pel dramaturg en qüestió, sinó també pel públic català en general. O així hauria de ser. Potser molts espectadors associen encara a Guillem Clua amb la comèdia, a causa de l’èxit de Smiley i que no ha estrenat a Barcelona cap espectacle en els darrers quatre anys, sent l’últim 73 raons per deixar-te (una comèdia musical). Però, el cas és que Clua és un escriptor essencialment dramàtic i, potser per això, per la seva consagració, ha escollit ser-ho amb tota l’èpica possible. En aquest sentit, Justícia aconsegueix reunir moltes de les seves obsessions: l’amor, la família, el sexe i la religió, entre altres.

La proposta resulta un exercici ambiciós que busca fer un retrat de la identitat catalana al llarg dels darrers 70 anys i, en qüestions temàtiques, a aquesta fotografia no se li poden fer retrets. El problema, en tot cas, és que, malgrat les tres hores de durada (entreacte inclòs), la peça no té temps de profunditzar en alguns dels conflictes plantejats que, potencialment, tenien un recorregut molt més llarg. Amb la influència reconeguda d’Àngels a Amèrica i Agost, el muntatge troba un equilibri interessant entre el melodrama, el thriller i el drama romàntic que dota d’entitat un conjunt de records replets de melancolia.

Josep Maria Pou capitaneja amb presència i entrega aquest vaixell l’ambició del qual hauria de ser celebrada, més enllà de la imperfecció del seu resultat. Sobretot, perquè neix d’una valentia genuïna que és un benefici inqüestionable pel nostre teixit cultural. Quants autors s’han atrevit a mencionar ni que sigui de passada el cas de Banca Catalana? O a reivindicar la història local de la lluita dels moviments LGTBI? Podrà agradar més o menys a escala formal (probablement, la resolució final és precipitada i l’escenografia un pèl aparatosa), però no es pot negar que, en aquest cas, estem davant d’una obra tan necessària com les que veiem a vegades a les sales petites més combatives o les que sovint tant aplaudim quan es tracta d’autors estrangers.

18/02/2020
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Enfrontar-se a la seva pròpia sentència

Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena.

JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.

Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d'un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps narratius i provoca que hi hagi escenes que es presentin entretallades i en el mateix moment, però molt fàcils de seguir per part de l'espectador.

Assistim a la festa de jubilació d’una personalitat brillant de les institucions catalanes, jutge i diputat, en Samuel Gallart, que ha gaudit d’una carrera política molt destacable per la que ha rebut, fins i tot, la Creu de Sant Jordi. Ell, jutge, s’enfronta a la seva pròpia sentència.

Guillem Clua ens presenta tots els personatges que acompanyen Samuel Gallart (Josep Maria Pou) el dia de la seva jubilació i li reten un sopar d’homenatge. Són els membres de la seva família, la seva dona Aurora (Vicky Peña), el seu fill Joan (Roger Coma) i la seva nova parella Yolanda (Anna Ycobalzata), la seva filla Judit (Anna Sahun) el seu marit Emili (Pere Ponce) i els seus fills Sammy (Alejandro Bordanove) i Júlia (Katrin Vankova). També estan convidats al sopar el capellà amic de la família Mossèn Ricard (Manel Barceló) i Jacob (Marc Bosch) el cuidador del jutge.

Però també dona veu als personatges que al llarg de la seva vida ha estimat o l'han estimat, la seva àvia Raquel (Vicky Peña), la seva mare Dolors (Anna Sahun), el seu pare Artur (Pere Pons) i l'Ignasi (Marc Bosch) i aquells que han tingut influencia en la seva trajectòria professional com el conseller Garcés (Manel Barceló). En total són una vintena de personatges interpretats pels deu actors que conformen l'elenc actoral.

JUSTÍCIA ens explica la vida d'aquest influent personatge (a la roda de premsa volen deixar clar que no es tracta de cap biografia encoberta, que és un relat totalment fictici), però també ens explica una part de la nostra història com a país.

JUSTÍCIA és una proposta que exigeix molt dels actors física i emocionalment, amb un gran compromís. Unes interpretacions que ens han semblat extraordinàries amb una gran dosi d’entrega i sinceritat que els fa absolutament versemblants. Cal destacar que dos dels joves actors debuten amb aquesta obra, la Katrin Vankova i en Marc Bosch.

Transita temps diversos, realitzant un recorregut al llarg de vuitanta anys, que abasta cinc generacions diferents i on els diàlegs juguen amb la simultaneïtat, la superposició i l'equivoc.

A tot això cal afegir una escenografia absolutament espectacular de Paco Azorín que complica una mica més "la vida" dels actors amb la seva inclinació que en alguns moments arriba fins al 33%.

El vestuari de Gabriela Salaverri, la caracterització de Noemí Jiménez, la il·luminació d'Ignasi Camprodón i el so de Jordi Bonet fa que, amb la interpretació, el text, la direcció i la posada en escena, augurem, sense por a equivocar-nos, que JUSTÍCIA serà un dels grans èxits teatrals de la temporada.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

13/02/2020
Diana Piera

Si fuera posible eliminar los últimos 15 minutos, en mi opinión sería una de las mejores producciones del TNC. La obra tiene contenido suficiente sin necesidad del final

08/03/2020
Teo Navarro

Interessant obra encara que desigual.
El text potser és massa ambiciós temàticament. Això fa que es dispersi bastant en els temes que toca (ambició política, corrupció, hipocresia, relacions familiars i personals, sexisme, homosexualitat…), abordats en algun cas amb certa superficialitat i algun que altre tòpic. L’obra, tot i això, aconsegueix mantenir força bé l’atenció, amb recursos com la simultaneïtat dels diàlegs en una mateixa escena, el llenguatge col·loquial i certes dosis d’humor.
Posta en escena interessant on és evident el cost de producció (les produccions de la Sala Gran sempre ho són): inclinació i grandiositat de l’escenari, diversos espais que faciliten la simultaneïtat d’escenes…
El millor al meu parer és la interpretació, amb tres generacions d’actrius i actors en escena i una evident jerarquia de papers en què sobresurt la Vicky Peña pel seu geni interpretatiu. Magnífica en aquest sentit la tasca de la direcció.
Recomanable.

24/02/2020
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Nos encontramos ante Samuel Gallart. En la fiesta de jubilación. Él ha sido un gran juez y su familia le prepara una cena para celebrar el gran día.
Durante esa noche Samuel deberá enfrentarse a todos sus recuerdos, a sus errores en la vida, a susdecisiones. En cierta manera será juzgado por toda su vida!
Tengo que reconocer que la obra me ha encantado. No es perfecta. Lo sé! Pero he disfrutado como un enano y no quería que acabara nunca. A pesar de sus 3 horazas…
El plantel de actores y actrices es extraordinario. Todos lo hacen de maravilla y la historia es un drama que te va atrapando poco a poco hasta que todo llega a un nexo común que te deja pegado a la butaca.
Como fallos tengo que decir que la escenografía inclinada no me ha parecido muy acertada. Bastante espectacular pero se veía que los actores sufrían bastante al tener que estar desplazándose por ella. No tiene que ser cómodo.
Tampoco me ha gustado demasiado ese final tan precipitado. Creo que la historia necesita un poco más de desarrollo para que quede perfecta. Pero entiendo que con 3 horas de obra ya quisieran ponerle un final! Jajajaja
Intuyo que va a ser uno de los éxitos de la temporada. Así lo espero porque la he disfrutado muchísimo.
Y Voto por una secuela teatral para aclarar las tramas abiertas JAJAJAJA

22/02/2020

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Guillem Clua: “L’amor és el nexe comú en totes les meves obres”

Per Iván F. Mula / @ivanfmula Un dels nostres dramaturgs contemporanis més internacionals, Guillem Clua, torna a Barcelona després de quatre anys d’absència (des de 73 raons per deixar-te) i […]

11 febrer 2020