Julio Manrique dirigeix Love love love, una comèdia àcida que viatja en el temps amb els seus protagonistes. Dels anys 60, carregats de promeses, als primers 90 del final del Tatcherisme -després d’una dècada de privatitzacions i individualisme salvatge- fins arribar al 2011 de la recessió.

Sinopsi

L’any 1967, la cadena BBC emet “Our World”, el primer programa per via satèl·lit en viu de la història. Al món sencer, milions de persones podran bellugar el cap alhora al compàs d’“All you need is Love”. Com el Kenneth i la Sandra, dos joves i guapos somiadors que, com els Beatles, estan convençuts que tot és possible. L´únic que necessiten és amor. Amb el temps, però, el Kenneth i la Sandra deixaran de ser tan joves i tan guapos. Tindran fills i hipoteques. I un dia els fills es faran grans i passaran comptes amb el món que han heretat, un món que sembla ensorrar-se al compàs d’aquell “All you need is Love”. De debò que era amor, l’únic que necessitaven?

Julio Manrique

Durada:
105 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Julio Manrique

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

Traspàs Generacional

Aquesta setmana he anat a veure "Love, love, love". Amb en text mordaç que ens presenta tres moments clau de la història d'una família i també fa un retrat de la nostra societat.

Ens trobem amb Kenneth i la Sandra, que es coneixen amb 19 anys, durant l'època hippie. Sembla que estan destinats a ser una parella per tota la vida, destinats a viure junts (i així sembla). És el 1967, i el moviment hippie i el podem apreciar amb la llum, l'escenografia i en el vestuari. Tot ens transporta en aquesta dècada.

Tenim un retrat generacional que trobem en el seu punt àlgid en l'última part del viatge. Les fitxes es capgiren. El futur que els espera als joves no és el mateix que el que tenien els seus pares de joves. Ara els joves hippies tenen casa, cotxe, una segona residència. I els actuals, no poden permetre un pis, han d'estar de lloguer i compartint pis.

Un retrat de la societat que per moments, ens emmiralla en l'estat actual.

Laia Marull i David Selvas són els adolescents que es coneixen a l'inici de l'obra. Quan arriben als 90 i als 2011, els seus fills 'estimats' són interpretats per Clara de Ramon i Marc Bosch. Els fills prenen protagonista en l'última etapa. On es desperten del somni que han viscut i ens han explicat, on amb educació, estudis, esforç,… podran aconseguir tot el que volen.

Tots quatre fan unes interpretacions magnífiques, on veus els canvis d'ideals, de generacions. Tal com van finalitzar l'obra, "els pares pensaven que anaven a canviar el món, i al final l'única cosa que han fet ha estat comprar-ho".

Animeuy-vos a veure l'obra. Us agradarà. Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

10/11/2023 - La Villarroel
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

De hippies a conservadors però amb amor

Love, Love, Love és un text de Mike Bartlett (1980), reconegut autor d’obres de teatre, pel·lícules i TV. Aquesta obra va ser estrenada a Londres al 2010 i va ser guardonada amb el Premi Nacional de Teatre del Regne Unit. Traduïda al català per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique, s’estrena ara a Catalunya.

La història se situa a l’any 1967, a la dècada dels moviments juvenils hippies que proclamaven sentiments de llibertat i la il·lusió per un canvi de món. Es va estendre arreu que l’amor canviaria tot (All you need is Love). Al Regne Unit aquesta època va anar seguida del conservadorisme dirigit per Margaret Thatcher. És la història d’una família occidental que podria ser atemporal, amb tres èpoques ben definides de joventut, maduresa i jubilació al llarg de les quals les il·lusions de la joventut es van convertint en desenganys, decepcions i una amarga però dissimulada sensació de fracàs.

Les tres èpoques estan separades per tres escenografies (Sebastià Brosa) que es modifiquen àgilment distraient l’atenció del públic amb projeccions d’imatges d’arxiu sobre les dues pantalles que separen les dues graderies. Està molt ben aconseguit el canvi d’època, d’actitud i de vestuari tot acompanyat d’una banda sonora que porta al moment actual la Generació X, de Stone Roses a Pulp i una picada d’ullet a la Amy Winehouse.

David Selvas i Laia Marull broden els seus personatges amb la dificultat afegida d’interpretar papers en tres èpoques diferents separades per 20 anys. Marc Bosch també té el difícil paper d’interpretar a dos personatges completament diferents. Si bé Laia Marull desplega d’una manera espectacular tots els seus dots interpretatius i no deixa de sorprendre’ns a cada escena, David Selvas resulta poc convincent i creïble a l’època hippy. Potser hauria estat més adequat Marc Bosch pel germà petit i Selvas ser el germà gran en aquella primera escena. Clara de Ramon amb una gran força interpretativa ens transmet perfectament la soledat i la desesperança.

És una comèdia d’un humor anglès àcid, de vegades corrosiu i que deixa un regust amarg i desil·lusionant.

És un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit d’una època, atrapant l’espectador. Ens ha traslladat a un viatge emocional al que acompanya de manera oportuna i adequada una música que el públic coneix bé.

06/11/2023 - La Villarroel
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Boomers vs La Resta

El text de Mike Bartlett planteja dues reflexions interessants, d’aquelles que t’endús a casa, de les que et seguiran tota la setmana com un nuvolet sobre el teu cap: quina és la responsabilitat dels pares en la felicitat futura dels seus fills, d’una banda, i com cada generació falla, sense ser-ne conscients, a la següent.

La Sandra (Laia Marull) i el Kenneth (David Selvas) són futurs boomers i, per tant, la primera generació de les últimes que haurà viscut millor que els seus fills. S’enamoraran, es casaran, tindran fills, es divorciaran... Seran els “hippies” dels seixanta que donaran el braç a tòrcer quan el neo-capitalisme de Margareth Tatcher desfaci tot el que les dues dècades anteriors havien aconseguit pel què fa a avenços socials. Tot plegat se’ns explica al llarg de tres actes que ens permeten assistir a tres moments separats per vint anys cadascun d’ells, els dos primers dels quals veiem a través de cortines gairebé transparents que enterboleixen mínimament l’acció que sembla que la seva raó de ser sigui que puguin caure de manera violenta al tercer acte, quan la Rose (Clara de Ramon), la filla gran de la parella, demanarà explicacions no només per la manera traumàtica com va viure les discussions i la separació dels pares sinó com a membres d’una generació que ha fet creure la generació x que “tot anirà bé”, “que l’esforç ho és tot”.

Julio Manrique, brilla en el muntatge de les el·lipsis que atorguen dinamisme i fluïdesa així com en el moment de màxima intensitat de l’obra, quan la parella es confessa les infidelitats i prenen consciència que alguna cosa s’ha acabat. En d’altres moments, els estereotips i recursos ja molt vistos resten emoció al resultat final.

En qualsevol cas, és una bona ocasió per seguir donant voltes a què és allò que ens devem els uns als altres i fins a quin punt som culpables com a generació, i fins a quin punt és el poder qui ho ha decidit tot plegat.

29/10/2023
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Idealisme cínic

Julio Manrique dirigeix aquesta increïble comèdia amb apunts dramàtics de Mike Bartlett; un intel·ligent i divertit retrat de l'idealisme de joventut i l'esdevenir de la societat capitalista actual a través de la història d'una família al llarg de 40 anys.

Aquest retrat generacional ple d'ironia i sarcasme arrenca amb un record nostàlgic de l'època hippie dels seixanta, quan Laia Marull i David Selvas es coneixen sent uns adolescents idealistes. Quan arribem als 90, aquesta parella que ha tingut dos fills estan ja esgotats de treballar per assolir el somni neoliberal de viure en un adossat i quan finalment som al 2011, són els seus fills disfuncionals, interpretats per Clara de Ramon i Marc Bosch, els que prenen protagonisme per a retreure als seus pares les falses promeses en les quals els han educat. Cap de les generacions queda lliure de retrets i qualsevol espectador podrà veure's reflectit en uns o altres.

Representar aquest pas del temps sobre l'escenari no és senzill, però l'aconsegueixen amb nota. No només per la caracterització i el vestuari, sinó per unes interpretacions excel·lents que són capaces de mostrar el canvi actitudinal dels personatges al llarg del temps. Així, viatgem des de l'idealisme de finals dels 60 amb el so de The Beatles, a l'explosió neoliberal dels 90 a ritme de The Verve per a acabar en el cinisme més desesperançat del 2011 amb Amy Winehouse. A més, les transicions entre actes se serveixen d'unes projeccions sobre una malla translúcida que difumina l'escena en els primers dos actes per a desaparèixer en l'últim.

Al final de l'obra, quan tornem a escoltar “All you need is love” de The Beatles, el tema ha estat totalment resignificat. Ja no és un missatge tendre i optimista, sinó un punyal cínic per a una generació que no pot permetre's ni pagar un lloguer. Els nostres pares pensaven que anaven a canviar el món, i l'única cosa que van fer va ser comprar-lo.

23/10/2023 - La Villarroel
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Passant comptes amb l’amor

Que les relacions son complicades no és un secret i que cada família és un món, tampoc. Està clar que aquells que han viscut un tipus de relació a casa n’esperen en el futur un marc igual o semblant, però això no vol dir que sigui fàcil i que sigui la realitat. Les persones son complexes i les seves relacions encara més.

En aquesta producció es veu l’evolució d’una parella i la seva família en tres dècades diferents. Comença amb la trobada d’en Kenneth i la Sandra enamorant-se en l’Amèrica del flower power, per viure després en un adossat ja casats i amb dues criatures als anys noranta, i acaba a l’època actual amb uns fills i uns pares que no s’esperaven aquell futur.

Text divertit que burxa amb reflexions que van més enllà de saber si s’ha arribat a on es volia. Mike Bartlett és molt hàbil fent servir un llenguatge directe i sense embuts que té en el personatge de Sandra el més descarat i sense pèls a la llengua. Tots els personatges diuen el que pensen sense cap filtre, esperant provocar al seu interlocutor perquè es produeixi una reacció que demostri que tenen raó.

Laia Marull i David Selvas, com la parella protagonista, tenen els papers més divertits a interpretar. No es deixen res guardat. Selvas especialment té en Kenneth un dels millors treballs que ha fet. El públic s’oblida del actor i demana comptes al personatge que entre excuses de mal pagador no afronta del tot les seves responsabilitats. Destaca especialment la seva naturalitat per exercir de somiador que ha trepitjar terra i que, en l’exercici del seu egoisme, no està per tonteries. Marull transpira vitalitat i despreocupació, una energia molt potent, però que a vegades no acaba d’estar amb sintonia amb el seu company d’escena. Tot i així, se li deu a ella la força del seu personatge. Clara de Ramon i Marc Bosch estan magnífics en les seves interpretacions, llàstima que siguin massa curtes i que no donin més joc.

El muntatge té el segell inconfusible de Julio Manrique, que utilitza amb mestratge el llenguatge audiovisual per contextualitzar l’acció i oferir referències al públic perquè es situï en cada moment. La banda sonora torna a ser un element clau de la producció que embolcalla magníficament tota la posada en escena.

Històries diferents i fora de la norma que animen a veure un teatre que passa de convencionalismes per apropar a l’espectadora a les relacions humanes des d’un punt de vista emocional.

22/10/2023 - La Villarroel
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Generacions enfrontades

Com deuen ser actualment els joves que en els seixanta buscaven el trencament amb la societat que imperava? En quina classe de pares es deuen haver convertit? En aquesta comèdia anglesa de Mike Bartlett –Bull, Contracciones- es parla precisament d’això, ja que es segueix la història d’una parella des de que es coneixen l’any 1967 fins el 2011, passant per l’època final del Tatcherisme a principis dels noranta. Més de quaranta anys per entendre uns personatges que han progressat econòmicament, que han fet el que han volgut i que s’han emmotllat còmodament a una societat que finalment els ha canviat a ells. Uns personatges que veuen com els seus fills s’avergonyeixen d’ells i els acusen d’immobilitat i poca connexió amb el món que viuen.

Tot i ser una comèdia, Love, Love, Love es mou també pel llefiscós terreny del drama familiar i els conflictes generacionals, amb petits desastres i algunes discussions força acalorades. Tot plegat no ajuda a que empatitzem massa amb cap dels protagonistes, tot i que estic convençut que hi ha situacions que tots hem viscut o hem vist de ben a prop. De fet, hem vist aparèixer el tema en moltes altres funcions teatrals i potser per això m’esperava que el text de Bartlett seria més original, o ens donaria una mica més de llum. Finalment no ha estat així. L’obra es limita a mostrar una parella i totes les seves contradiccions, fins al punt de deixar-nos un regust ambigu i una mica decebedor: el conservadorisme de la filla, la poca empatia dels pares, la necessitat d’un amor interessat, etc.

Julio Manrique ha aconseguit una producció impecable, com totes les de La Brutal, però potser hi he trobat a faltar una mica més de risc. Es repeteixen recursos com el de les projeccions, i es fa el que es pot amb una escenografia funcional que no acaba de lluir (no es pot negar que l’espai de La Villarroel posa sempre moltes dificultats als escenògrafs). Ara bé, les actuacions de Laia Marull i David Selvas s’emporten tota l’atenció, tant pel fet d’anar afegint anys als seus personatges com per la forta càrrega emocional que hi aboquen. Llàstima de les perruques del començament, que poc els hi ha faltat per fer perdre la versemblança del seu treball...

21/10/2023 - La Villarroel
Ivan Andrade
Teatre Barcelona

El teatre britànic més contemporani servit per La Brutal

A La Villarroel li han agafat el gust a Mike Barlett. I nosaltres que ens n’alegrem.

Al 2018, Sixto Paz hi estrenava una obra que havia triomfat a Londres feia només quatre anys: Bull. Un text molt potent sobre l’acarnissament del capitalisme liberal que governa el meravellós segle 21 que tenim la sort de viure.

Aquest 2023, de la mà de La Brutal, arriba un text anterior d’aquest dramaturg i guanyador de diversos premis al Regne Unit: Love, Love, Love. Una obra que parla d’amor i, sobretot, de la seva absència. Del futur que somiaven els hippies antisistema dels anys 60 —reintegrats al sistema gràcies al boom econòmic i les promeses dels 80 i dels 90— transformat en cendres en els pocs anys que portem del nou mil·leni.

I parla de les conseqüències d’aquesta desfeta. De com les noves generacions desperten a un món modern, liberal, digital, immediat, artificialment intel·ligent, asfixiant i exigent. Un món on es dóna una paradoxa: enfront de tots aquests avenços, resulta que els joves tenen menys poder adquisitiu que els seus pares.

Menys poder adquisitiu no significa només menys diners, com explica molt bé l’obra. També significa alienació, manca de significat i d’horitzó, frustració, ràbia i descomposició. Un procés que traça, de manera brillant, Julio Manrique a la direcció, i que il·lustren, de manera estel·lar, tots els intèrprets de l’obra que, m’atreviria a dir, signen algunes de les millors interpretacions de les seves carreres. Destacar la feina dels dos joves, Clara de Ramon i Marc Bosch, que planten cara, interpretativament parlant, a dues bèsties escèniques com són la Laia Marull i el David Selvas.

Una joia teatral que demostra que el teatre de text “convencional” no està extingit i que les històries són la millor manera de parlar de la vida i dels seus problemes, de les paradoxes i del futur gris que ens embruta els porus de la pell i ens apaga, a poc a poc, fent-nos oblidar que, al final, només queda una cosa que ens pugui salvar i donar una mica de sentit a tot aquest drama: All we need is LOVE.

21/10/2023 - La Villarroel
Trinitat Gilbert Martínez
Teatre Barcelona

La coherència dels pares revolucionaris

Coherència, revolució i pares són paraules antònimes. Si ets revolucionari i vols canviar el món, pensa que canviaràs d’idea quan tinguis diners a la butxaca gràcies a una bona feina i, més tard, quan siguis pare.
Aquesta podria ser una de les grans idees que l’obra “Love, Love, Love” transmet, però és una idea concisa per abraçar una obra que es basa en una parella que es coneix a finals dels anys seixanta a Londres i la veiem evolucionar fins arribar a l’actualitat.
El que més em va sacsejar de l’obra: copsar el mal que poden fer uns pares que exigeixen tant a una filla llesta i bona filla quan ells mateixos no van fer mai cas als seus pares. I quant de debat que pot generar aquest tema que aborda el director Julio Manrique a l’obra. De fet, l’amor dels pares als fills pot ser pervers, pertorbador i anorreador.
Per continuar, destaco la interpretació. Els quatre actors estan en sintonia en qualitat. Cada un d’ells interpreten fins a la versemblança més versemblança el seu rol. Segur que molts hi veieu al vostre entorn un pare com el David Selvas. O una mare que no calla com la Laia Marull. I una filleta obedient i patidora com la Clara de Ramon. O un nen al qual se’l deixa estar, perquè pobret és com és com l’interpretat pel Marc Bosch.
Finalment, un bravo per l’escenografia i per la coherència del nom de l’obra amb tota l’acció de l’obra, i també amb el final.
Com no podia ser en una obra de teatre actual, hi ha pantalles, però en aquest cas ajuden a entendre quan estem situats en el passat i quan en el present dels personatges (els anys 90). Tant és així que, quan l’acció arriba al present, les pantalles cauen a terra. Patapam.
Un bon efecte per a una obra de teatre brillant.

19/10/2023 - La Villarroel
Taradete

Laia Marull y David Selvas son los dos intérpretes a los que acompañaremos por las diferentes etapas de sus vidas desde la época hippie, hasta el año 2011, con la incipiente recesión económica. La vida es la vida y te lleva por otros derroteros, tal vez menos idealistas, de los que soñabas de joven y de los que es difícil escapar: hipoteca, hijos, trabajo… Ambos actores están muy bien con momentos de gran dureza interpretativa. Clara de Ramon da vida a Rosie, la hija de ambos, con sus propios sueños y a la que también veremos evolucionar, de joven estudiante a una mujer que se cuestiona muchas cosas que nos interpelarán, haciéndonos dudar de quién tiene más razón. Su otro hermano Henry, es interpretado de forma creíble por Marc Bosch, siendo como es, ajeno a todo y viviendo encerrado en su mundo. Love, love, love es una obra dramática intensa y muy recomendable.
Crítica completa:
https://elrincondeltaradete.blogspot.com/2023/11/critica-teatro-love-love-love-de-julio.html

19/11/2023
Victòria Oliveros Layola

una comèdia àcida i agredolça que aquest 2023 arriba de la mà de La Brutal i sota la direcció de Julio Manrique i que il·lustren, de manera estel·lar, tots els intèrprets de l’obra. Destacar la feina dels dos joves, Clara de Ramon i Marc Bosch, que planten cara, interpretativament parlant, a dues bèsties escèniques com són la Laia Marull i el David Selvas. Text divertit que burxa amb reflexions que van més enllà de saber si s’ha arribat a on es volia. Històries diferents i fora de la norma que animen a veure un teatre que passa de convencionalismes per apropar a l’espectadora a les relacions humanes des d’un punt de vista emocional

29/10/2023
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Finales de los años 60. Kenneth y Sandra se conocen y saltan las chispas!! Todo es felicidad y lo único que necesitan es amor.
Pero el tiempo pasa, y ellos maduran (un poco), se casan, se hipotecan y tienen hijos.
Y estos hijos crecen y viendo el futuro que les esperan pedirán explicaciones por este mundo que han heredado.
Una comedia agridulce en el que veremos el aso de los años de unos personajes abocados al desastre.
Laia Marull está de premio interpretando a la matriarca y Clara de Ramon le da perfectamente la réplica como su hija. Ambas me han encantado!
A David Selvas se le ve mucho más cómodo en la etapa más avanzada de su personaje.
Gran esfuerzo de caracterización. Sencilla pero efectiva.
Una buena historia que nos hará replantearnos el mundo que estamos dejando a las nuevas generaciones.
Manrique lo ha vuelto a conseguir!

28/10/2023
Gloria

És un drama amb tocs àcids, però poc té de comèdia o diàleg divertit. Hi ha moments de tensió amb molts crits que realment sobren i fan passar un moment bastant desagradable (algú va marxar del teatre). Crec que falta acabar de lligar, perquè en el fons a banda de ser un retrat de diferents generacions i de la societat, és més aviat un retrat d’una família molt desestructurada. Molt bona actuació dels actors. El millor: el canvi d’escenaris i èpoques.

24/10/2023
Josep OS

Ahir a La Villarroel vaig veure aquesta comèdia de l’anglès Mike Bartlett traduïda per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique. L’obra recorre la vida d’una parella durant quatre dècades i se’ns presenta a través de tres actes posant èmfasi en tres anys 1967-1990 i 2011. Coincidint amb aquestes dates (fotos) es van conèixer sent hippies, es van casar, van tenir fills i ara ja estan jubilats . Al llarg de l’obra i amb un text carregat d’ironies, sarcasme però també humor ens mostren un retrat de la societat, dels conflictes generacionals i d’aquests ideals que tots teníem però que van mutant per les responsabilitats que anem prenent. Crec però que se’l podia haver tret molt més, perquè es limita a relatar sense aprofundir. Atès que els actors són sempre els mateixos a la pell del seu personatge i els anys van sumant, m’ha semblat molt encertat com ho han plantejat ja que entre acte i acte, canvia tota l’escenografia així com la caracterització dels actors i mentre tot això passa, els espectadors podem veure projeccions corresponents a l’època. Molt bon treball de David Selvas, Laia Marull, Marc Bosch i Clara de Ramon tot i que i això suposo els haurà vingut imposat, però em sobren aquests crits al més pur estil argentí. Per passar una bona estona, per a mi sense gaire més.

22/10/2023

Deixa la teva opinió