Comprar entrades per a Escape Room

Mai he tingut el gust, encara, de tenir l'experiència de sentir l'adrenalina que deu produir fer una escape room. Curiosament penso que aquest nou fenomen podria acabar convertint-se en la competència més directe del teatre, i Joel Joan i Hèctor Claramunt han fet tot el contrari, han aprofitat aquesta similitud i s'han emportat l'adrenalina de l'escape room a una sala de teatre, on encara que els espectadors no siguem els protagonistes, ens hi sentim part.

Una comèdia divertida, intel·ligent i sorprenentment actual on el que més destaca i li aporta valor és el segell Joel Joan, i es que això és el que vaig sentir, un revival dels agradables moments que passava de petita amb Plats Bruts.
Ens presenten uns personatges, tot i que una mica estereotipats, responen bé a la identificació del públic i sobretot, a la connexió amb l'humor que tanta falta fa a la situació catalana.

L'hora de la tensió és emocionant i es passa una agradable estona. Però no només hi trobem riures, sinó també una petita reflexió sobre la mentida i les etiquetes que tan necessàries ens resulten, però tan poc reals són, ja que les persones som molt més que un estereotip.

Estava clar que l'escape room, aquest joc que consisteix en escapar d'una habitació a base de desxifrar enigmes, tenia molt de teatral. De fet, les vegades que n'he visitat algun he pensat que tant en l'ambientació com en el fil argumental hi havia les bases d'una bona història, amb elements molt teatrals i també cinematogràfics. En els últims temps, hem tingut a la nostra cartellera teatral vàries obres inspirades en aquest joc, com ara Escape Show o Sex Escape. La versió que ens ofereixen Hèctor Claramunt i Joel Joan és potser la més complexa dramatúrgicament i la que més ens acosta a un objectiu teatral i no tant a un entreteniment, ja que a part de la mecànica del joc hi ha una autocrítica a la societat catalana actual i un embolcall perfecte per retratar les misèries de dues parelles que s'amaguen uns quants secrets.

Un altre dels fets destacables és comprovar que quan Joel Joan se'n fot de si mateix i d'allò que aparentment representa, és quan ens dona la seva millor versió. Ho ha demostrat a la televisió, i ara també en aquesta obra que posa totes les cartes sobre la taula (l'independentisme, el feminisme cupaire, l'ambivalència política, el socialisme català, l'ús dels símbols ideològics, etc.) per acabar llençant-les totes al terra. Cadascú marxarà a casa amb la paròdia que més li hagi complagut, però l'humor exposat no ofèn a ningú... sinó que compleix amb el seu objectiu principal: divertir i fer reflexionar sobre les virtuts i els defectes de cadascun dels personatges retratats. A això hi contribueix de forma excel·lent un repartiment ajustat i molt efectiu. I és que ni Àgata Roca, ni Paula Vives, ni Oriol Vila, ni el mateix Joel Joan deixen escapar un gag... Tots quatre conformen l'equip ideal per defensar la comèdia de la temporada, que ja des de la seva estrena ha demostrat que té la capacitat suficient per omplir teatres de gom a gom. Un èxit segur.

Ahir dimarts dia 4 de desembre, un Teatre Goya que feia goig, ple fins dalt de tot, per veure ESCAPE ROOM la comèdia de terror escrita i dirigida per Joel Joan i Hèctor Claramunt.

Una proposta que busca divertir a l'espectador amb un tipus d'humor àcid que es riu de nosaltres mateixos i de la nostra actualitat política. Però no és només un divertiment, segons Joel Joan, ESCAPE ROOM vol deixar evident que les mentides, en general, fan mal i no serveixen per res. Que la veritat sempre ajuda per dolorosa que aquesta pugui ser.

Una obra on se'n riuen de gairebé tot: del feminisme, de la radicalitat de la CUP, dels afiliats al PSC, de l'independentisme, dels símbols ideològics, de les relacions de parella, de la impuntualitat com a norma, del cinema d'autor, de l'ego dels actors, de las “super-illes de BCN” ..... una proposta on els quatre personatges són portats a una situació límit que els obliga a treure's la mascara social que porten incorporada. On també es posa a prova la seva amistat i les seves relacions de parella.

I precisament perquè s'apropa molt a la realitat de la societat en què vivim, la proposta  la sentim molt propera; entre riure i riure ens adonem que alguna d'aquestes riallades venen provocades perquè en més d'una ocasió ens veiem reflectits com si l'escenari fos un mirall.

Edu (Joel Joan) és l’amic que proposa el joc a la seva nova i jove parella, Marina (Paula Vives) i als seus amics de tota la vida, Rai (Oriol Vila) i Vicky (Àgata Roca). Un cinquè i inquietant personatge, el doctor Mengele, apareix en pantalla, interpretat per  Ferran Carvajal.

Quatre personatges, perfectament definits i identificables per la seva manera de parlar i de vestir, es troben a la porta del local. Abans d’entrar i començar el joc ja ens deixen “veure” una mica les seves personalitats.

Destacaríem especialment la interpretació de Paula Vives com a dona "CUPaire", inconformista i d'idees molt clares, que contrasta amb el personatge d'un Joel Joan funcionari de l'ajuntament, de caràcter apocat i preocupat de mantenir l'equilibri del grup en tot moment. Àgata Roca en un paper en la seva línia, interpreta una dona aparentment superficial preocupada per la seva imatge pública i l'Oriol Vila es presenta com un home una mica egocèntric, un director de cinema molt cregut.

Una posada en escena amb un ritme trepidant, ple de gags que provoquen riallades a la platea. Una proposta arriscada que aconsegueix posar-se el públic a la butxaca i provoca talls d'aplaudiments en més d'una ocasió.

La magnífica escenografia de Joan Sabaté reprodueix fidelment el que entenem que ha de ser un Escape Room de terror, i la il·luminació d'Ignasi Camprodón crea l'atmosfera necessària en tot moment.

Efectivament es tracta d'una proposta de Teatre popular o mal anomenat  "comercial", però amb una trama perfectament treballada, i amb un gir final, com era de preveure, però al mateix temps, imprevisible.

Una molt bona proposta que sense dubtes omplirà el teatre cada dia.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

És probable que el públic al qual no li agrada el teatre de Joel Joan (o el mateix Joel Joan, de fet) sigui un públic que l’actor i director, a aquestes alçades de la seva trajectòria, ja no aconseguirà convèncer mai artísticament. Serà un públic, però, que, per prejudicis o antipaties, es perdrà el plaer de riure amb les propostes d’una de les figures locals que millor executa els mecanismes narratius de la comèdia contemporània i que amb més habilitat ha assumit la tradició humorística nord-americana. Com a la majoria de les obres escrites per Joel Joan (amb Jordi Sánchez o, en aquest, Hèctor Claramunt), Escape Room és una peça que utilitza els recursos formals de la sitcom televisiva per, a través dels seus embolics i personatges, parlar-nos de crisis personals, de les amistats i del món de la parella. Amb una història amb molta menys profunditat que Kràmpack o Excuses, aquesta obra, en canvi, mostra una gran valentia a l’hora de fer bromes amb temes actuals tan delicats com l’independentisme, el llenguatge inclusiu o símbols ideològics com els llacets grocs o les banderes. Més enllà de ser, efectivament, molt divertida, resulta molt intel·ligent per part de Joel Joan, una vegada més, utilitzar la seva imatge pública com a part d’una sàtira desenfadada que, finalment, ens autoparòdia a tots. La novetat, en aquest cas, és la barreja amb gèneres com el thriller o el terror que aboquen l’entretinguda estructura a un final trampós que, potser, es podia haver resolt d’una manera menys forçada. En qualsevol cas, resulta fresc i gratificant poder riure amb lleugeresa de tot un seguit de coses que porten un temps formant part de la nostra vida diària malgrat que ningú, per qüestions de crispació política, s’ha atrevit, fins ara, a posar de forma tan simpàtica a sobre d’un escenari.

Gairebé tothom ja sap, a aquestes alçades, què és un escape room. Per aquells, pocs, que encara visquin apartats d’aquesta nova moda, es tracta d’un nou joc que consisteix en tancar a un grup de persones en una habitació – o espai limitat- els quals, a través de diverses pistes, han de descobrir com sortir d’aquesta ubicació abans d’una hora.

Doncs la idea de l’escape room és la base de la nova comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt. A partir d’aquest joc, i a mode de thriller divertit, ens presenten la història de dues parelles d’amics que es troben per passar una bona estona fent un escape. El que comença sent una activitat per fiançar la seva amistat, acabant sent l’aparador de les mentides que s’han estat explicant els últims mesos i anys entre ells, ja siguin parella o amics. Amb un component de terror, es tracta d’un text molt divertit amb girs a la trama molt interessants i inesperats.

Joel Joan fa el paper de l’amic instigador que proposa el joc a la seva parella, interpretada per Paula Vives, i als seus amics de tota la vida, a qui donen vida Àgata Roca i Oriol Vila. Tots els personatges estan elaborats al detall, la seva personalitat i el seu caràcter queda palès en la seva manera de comportar-se, parlar i, fins i tot, la seva vestimenta. Destacar especialment a Paula Vives, que, amb el seu personatge de dona jove, reivindicativa amb les idees clares i inamovibles, es menja l’escenari cada vegada que intervé. Joel Joan, per la seva banda, ens posa al davant un home indecís, que vol quedar bé amb tothom, que no acaba de trobar al seu lloc i que es bastant destraler. És a dir, un paper al qual ens té bastant acostumats. Àgata Roca és la diversió en persona i va a més a mesura que el text va avançant. El seu personatge, inicialment superficial i buit, acaba tenint un rerefons molt interessant i guerrer. Oriol Vila, a vegades segur de sí mateix, a vegades pusil·lànime, aporta ego i desconcert a aquesta narració, amb algunes de les millors intervencions de l’obra. Ferran Carvajal, amb una intervenció puntual i molt concreta, acaba d’arrodonir aquest repartiment que destil·la una química especial dalt de l’escenari.

La posada en escena es mereix, en sí mateixa, una menció especial. Quin treball més escrupolós en tots els elements que conformen l’escape room! L’escenografia ben bé podria ser una realitat –vigileu no us copiïn la idea- i juga un paper crucial en cada pas endavant que fa la història.

L’únic, però, que se li pot retreure a aquesta comèdia esbojarrada és el seu final, fatídicament. El gir que dona tot el sentit a l’obra, i que no s’espera l’espectador,  queda desdibuixat i deslluït per una continuació innecessària i amb un tancament més aviat tòpic, que podria ser suprimit.

Tot i això, aquesta comèdia fa a l’espectador riure, el sorprèn i el deixa amb un bon regust a la boca, amb ganes de comentar-ho amb el veí de butaca i rememorar els passatges més hilarants.

Gràcies Joel Joan i Hèctor Claramunt per fer-nos riure de la nostra situació política. Després d’anys de tensió i un any de moltíssima pressió política, aquest “divertimento” ha estat un relax, un compartir riures amb tots els que encara tenim “l’ai al cor”.
Als anys 70 a Anglaterra feien uns programes de TV que ironitzaven sobre tot el que passava al “Parliament”, se’n reien de tots els polítics i de les seves decisions. A mi em sorprenia molt i creia que a casa nostra no ho podríem fer mai. El dia que va arribar Polònia vaig veure que ja ens podíem permetre ser un poble madur. Ahir, amb Escape Room ho vaig corroborar. Un poble no es pot riure de sí mateix fins que no ha assolit la maduresa suficient per fer-ho. No fa falta anar a buscar als clàssics. A casa nostre tenim temes de gran actualitat i teatre d’excel·lent qualitat.
Sembla que el primer Escape room, va ser creat l'any 2006 a Silicon Valley per un grup de programadors de sistema. Els misteris i reptes del seu joc estaven inspirats en les obres d'Agatha Christie i es va convertir en una atracció turística. A Catalunya va entrar al 2012 i n’hi ha moltes amb temàtica de por. Hi ha gent mot afeccionada i els coneixen tots. Jo vaig anar a un Escape Room l’any passat i em va crear una situació de catatonia molt invalidant. Era incapaç de buscar cap pista, de trobar cap relació, res em deia res i només volia sortir. Per això em va impressionar tant ahir l’Escape room que a part de la intriga i de l’angoixa de la situació s’anava creant un clima de tensió entre les dues parelles i entre els components de cada una d’elles. Les situacions límit sacsegen moltes coses, i els quatre personatges revelen aspectes de la seva intimitat que tenien molt amagades.
No cal dir que els/les quatre actors/actrius no podien estar millor triats/triades. L’inefable Joel Joan que mai decepciona, la Paula Vives a qui recordo cantant a Cop de Rock, l’Àgata Roca que vaig veure fa poc a E.V.A. en un paper polièdric i difícil com el d’ahir, i no cal dir l’Oriol Vila amb la seva llarguíssima i variadíssima trajectòria.
És una comèdia actual, propera, arriscada i divertida que agradarà a tothom