En les distàncies curtes la persona no difereix gaire del personatge públic que tots coneixem: criatura entremaliada, encantador de serps, empatia natural. Pocs minuts després, afloren també trets menys coneguts, com la perseverança i el caràcter decidit d’un paio pencaire que parla sense embuts. Joel Joan ha madurat i s’aferra al dia a dia per no aclaparar-se amb la perspectiva. Parlem també de l’estrena d’El gran comediant al Teatre Goya, nou tomb sobre l’ego i la fama, conflicte tan present en el seu univers creatiu i personal.
L’actor Joel Joan al Teatre Goya. Fotografia: Albert Salamé (Vilaweb)
Teatre Barcelona: D’on surt aquesta obra?
Joel Joan: Com ens va passar amb El pare de la núvia, que vam escriure per a Joan Pera, l’obra surt del títol. En concret ens inspira un text de Noël Coward, Present laughter, un clàssic anglès, un tractat sobre l’amor lliure protagonitzat per un gran divo, un personatge bon vivant i narcisista. És una base que ens serveix per construir una història nova i més contemporània, perquè El gran comediant és un títol que ens interpel·la a nosaltres mateixos.
Hi tornes a tocar temes semblants als de la sèrie El crac.
L’element comú és un protagonista actor. Però el Joel Joan de la sèrie era una paròdia que estava a prop de la meva vida professional, no personal. Era un pobre desgraciat. Ara no; aquí, el protagonista, Llorenç Tortosa, és un crac autèntic que omple teatres constantment, que fa pel·lícules i guanya molta pasta. I té un amic, l’Ernest [Xavi Mira], que és el seu revers, un home que no ha tingut èxit. I aquí és on l’obra troba el joc.
Per tant, sí que torneu a fer un tomb per temes com l’ego i la fama.
Sí, a més d’altres com la vanitat i la gelosia, tan freqüents en el món de l’espectacle, però també en la resta d’oficis. La gent empatitza amb els personatges perquè tothom vol ser reconegut i deixar marca. Avui tothom vol tenir molts seguidors a Twitter i likes a Instagram. Nosaltres a l’obra ens preguntem d’on ve aquest afany de protagonisme i narcisisme, sentiments terriblement humans.
L’actor durant la representació d’ ‘El gran comediant’. Fotografia: David Ruano
Molts dels teus personatges de la tele i el teatre estan en combat amb el seu ego; tu també ho estàs?
Jo estic permanentment en combat amb el meu ego, com molts de nosaltres. I, de fet, sempre he parlat una mica del mateix. Tant a Plats bruts —quan era un estudiant de teatre que volia guanyar l’Oscar— com també a El crac i El gran comediant , tots els personatges volen guanyar un Oscar. Joel Joan, tens un problema amb l’Oscar! [riu] És clar que escriure aquestes històries em serveix com a teràpia. Intento deslliurar-me de la idea de transcendir, d’intentar ser algú. M’agradaria ser pastor a la muntanya, és el somni humit de la meva vida. Tenir prou pau interior per desconnectar de mi mateix i de tothom.
Ets addicte a l’èxit?
Encara soc addicte a l’èxit, però estic mirant de deslliurar-me’n, perquè és un esclavatge molt dur, una addicció que no et permet descansar mai. Sempre estàs barrinant quina en faràs després de la que estàs fent, perquè així la festa no pari. Soc víctima d’aquest èxit que diuen que hem de tenir ja des de joves. És igual a què et dediques, ens obliguen a tenir èxit.
“Encara soc addicte a l’èxit, però estic mirant de deslliurar-me’n”
Estàs cansat de tu mateix?
Em canso molt de ser jo mateix. Després d’Escape room, havíem de fer un altre èxit per agradar al públic i per tenir el teatre ple. Jo amb el públic soc molt respectuós, i molts dels meus productes han deixat molta marca. Llavors això fa que tingui una pressió i una exposició molt gran com a personatge públic, i tot el que digui o pengi a xarxes acabi als diaris.
Com el famós vídeo del vaixell a l’estiu?
No va ser una cosa pensada. Aquest vídeo va ser un moment de relaxament, una conya sobre Instagram, que és la foguera de les vanitats. En aquell moment, em volia fotre de tota aquella gent que fan veure el que no són a xarxes. I riure’m d’això al mateix mitjà em fa ser un friqui. Ja fa temps que friquejo. La gent fa pena a xarxes, com jo mateix en vaig fer en aquell vídeo. El preu va ser alt, però ja he après la lliçó. Aprenem a força d’entrebancar-nos; dels èxits se n’extreu ben poca cosa, a banda de l’arrogància.
Xavi Mira comparteix escena amb Joel Joan a ‘El gran comediant’. Fotografia: David Ruano
La comèdia us acosta al públic i us allunya dels premis?
Els premis no són una cosa que busqui. Tenir els teatres plens i audiències a la televisió és el reconeixement més gran en la nostra professió. A mi m’agrada fer riure. La vida està plena de comèdia, fins i tot els drames més profunds en tenen. Si no es diuen les coses amb gràcia, la vida m’avorreix terriblement. Com deia Billy Wilder, “si has de dir una veritat, val més que siguis graciós o se’t llançaran al damunt”.
“A la indústria audiovisual catalana li fa falta un gran pelotazo”
Escape room, després de Madrid, ja prepara el desembarcament a Mèxic i l’Argentina.
I també a Itàlia i a Polònia. Quan la teva obra traspassa fronteres, això sí que és un èxit, això sí que te la posa molt dura. I has d’anar amb compte amb això, perquè t’ho pots arribar a creure. L’hem tocada molt bé amb aquesta obra, i ara vindrà la pel·lícula, que esperem que sigui un èxit, perquè a la indústria audiovisual catalana li fa falta un gran pelotazo.
Notícia: Escape Room fa el salt a la gran Pantalla
Alguns elements de l’obra simulen un camp d’extermini nazi. Es pot fer broma de tot?
L’obra s’ambienta a la Barcelona del 2018, en un escape room amb diferents sales, una de les quals simula ser el despatx del Mengele [torturador d’Auschwitz]. Moltes comèdies han tractat el tema del nazisme, i sembla mentida que no puguem utilitzar aquest marc per fer una recreació ambientada en el present. No banalitzem el nazisme, no és cert, tot el contrari. En el fons, l’obra planteja una reflexió contra el totalitarisme, és una peça profundament antifeixista. El que passa és que a alguns els toca molt els nassos que siguem lliures per escriure, i que siguem capaços de fotre’ns de tot.
‘Escape Room’ amb Biel Duran, Paula Vives, Míriam Tortosa i Roger Coma, es pot veure al Teatre Condal
T’ha passat factura el fet de posicionar-te políticament?
En general, no agrada que la gent opini, i menys els artistes, perquè els artistes arriben al cor de la gent i, per tant, tenim una influència emocional. Això pot fer que la societat es replantegi coses. Per això hi ha pocs intèrprets que es posicionin políticament, perquè saben que molesta i algunes portes es tanquen. A mi les portes tancades m’han obert noves portes internes. M’he hagut d’espavilar i esmolar l’eina per crear-me feina pel meu compte. I així puc continuar dient el que em dona la gana.
Què et queda per fer?
Tinc coses escrites que evidentment m’agradaria fer, com, per exemple, un projecte de sèrie, un thriller conspiranoic. Però la realitat és que no penso en el futur, estic concentrat en el dia a dia. És un dels grans avantatges de fer-se gran, que no et projectes, només vius en el present.
Per a més informació, imatges i entrades, cliqueu:
