Jordi Bosch protagonitza Golfus de Roma. El muntatge dirigit per Daniel Anglès és, sens dubte, la comèdia musical més divertida de tots el temps. Basada molt lliurement en en les comèdies de Plauto, els seus autors creen el vehicle perfecte perquè totes les escenes més esbojarrades i les situacions més desbaratades es barregin amb grans cançons i números musicals.
Guardonada amb sis Premis Tony, incloent-hi el de Millor Musical, aquesta comèdia d’embolics és un dels grans títols del gènere. L’autor de la música d’aquesta farsa esbojarrada és l’aclamat compositor Stephen Sondheim.

Sinopsi

Pseudolus és un esclau irreverent que intenta aconseguir la llibertat ajudant a Eros, el fill del seu amo, a guanyar-se l’amor de Philia. Però hi ha un problema… o dos: Philia pertany a M. Lycus qui, al seu torn, l’ha venut al general Miles Gloriosus. I cap està disposat a renunciar-hi.

Paraules del director

El teatre és molt poderós pot generar moltes sensacions, emocions, preguntes i conflictes. I pot generar també una cosa molt valuosa: felicitat. I aquest és l’objectiu que tenim amb aquest gran musical. Vivim temps complexos, vides intenses, moments difícils … així que anem a riure. Amb aquesta premissa treballarem tots aquests mesos. Volem que aquesta boja farsa plena de meravellosos moments musicals converteixi el teatre en una festa. Així ha estat des que es va estrenar a Broadway, on va estar tres anys ininterromputs en cartell. La seva versió cinematogràfica és un clàssic de la comèdia. Els seus reposicions amb Nathan Lane i Whoopi Goldberg de protagonistes són mítiques. I recordem amb admiració la versió de Mario Gas amb Javier Gurruchaga, que es va estrenar el 1993 al Teatre Apolo.

Han passat els anys i necessitàvem una versió per al segle XXI. Tenia molt clar que volia que aquesta fos la meva primera comèdia … creuava els dits perquè arribés el moment adequat, i és aquest. Ara tenim tots els elements necessaris. Una comèdia brillant amb una partitura de luxe. Una gran estrella per liderar un repartiment excepcional. Un equip creatiu absolutament boig. I una producció ambiciosa i generosa. El nostre Golfus de Roma vol ser també un homenatge a les companyies de còmics que viatgen per pobles i ciutats amb l’únic objectiu de fer feliç a la gent, provocant el somriure rient d’ells mateixos. Així que, amb el vostre permís, aquí ens teniu. Disposats a tot.

Daniel Anglès, director

Durada:
155 minuts

Idioma:
Català

Edat:
A partir de 7 anys

Sinopsi

Paraules del director

Daniel Anglès, director

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Trinitat Gilbert Martínez
Teatre Barcelona

Un musical de veritat, i en català!

"Golfus de Roma" et fa reconciliar amb la vida. En un temps en què els musicals, a Barcelona, sembla que només poden ser musicals si es fan en castellà, "Golfus de Roma" avança per l'esquerra amb embranzida i amb excel·lència. Des que s'entra al teatre, des del mateix vestíbul, comença el viatge a la ficció. Uns pallassos divertits t'acompanyen i et fan passar aquells minuts tedis d'abans de començar la funció. L'espectacle de les cadires inicial no és nou (el mestre Tortell Poltrona hi té el cum laude) però no per això deixa de ser atractiu. I tot seguit comença l'obra, en què la majoria d'actors toquen un instrument musical. I aquesta última frase la repeteixo: els actors toquen instruments, és a dir alternen el paper a l'escenari amb els llocs, situats als laterals, on s'asseuen per tocar els instruments.

Sobre el text, hi ha poca cosa a dir: és "un sense fi" de disbarats, ben travats, un darrere de l'altre. És "un embolica que fa fort". Tant, que hi arriba un moment en què es necessita un entreacte (atenció a aquest moment, que també és ben divertit quan l'actor principal, interpretat per l'actor Jordi Bosch diu "entreacte") per descansar vint minuts i posar-se de nou per acabar el cabdell embolicat. I per fi s'acaba tot a l'última part, i es fa de la millor manera, amb un somriure dibuixat a la cara, i amb l'esclau interpretat per Jordi Bosch enfilant-se pels núvols perquè haurà aconseguit la llibertat.

Per acabar, les cançons, la interpretació i el text (si és que es pot desglossar un musical d'aquesta manera) estan al mateix nivell d'excel·lència. I tot plegat, en català. Enteneu per què asseguro que "Golfus de Roma" et fa reconciliar amb la vida?

01/11/2022
Jordi Bosch Argelich
Teatre Barcelona

Si és comèdia, és millor!

Golfus de Roma esdevé una autèntica festa del teatre, del clown, de la rauxa, de la picaresca, de la innocència i de l'amor. Amb una posada en escena magistral, una escenografia molt cuidada que interactua amb els artistes en tot moment i un acompanyament musical amb un gran pes en el directe, l'espectacle és veritablement captivador, ja des d'abans de començar.
Tots els detalls es mostren cuidats fins a l'extrem. La música, sota la direcció d'en Xavier Mestres, és vibrant, marca el ritme de l'escena amb precisió i fins i tot acompanya molts dels slapstick que farceixen la interpretació. És un privilegi gaudir d'Stephen Sondheim, i la seva composició garanteix d'entrada l'èxit. La il.luminació, el efectes de so, la inclusió de la màgia, els malabars, la connexió amb el públic especialment a l'inici de cada acte... hi ha tants detalls per esmentar! La direcció d'en Daniel Anglès ha fet casar talents, intencions, i molts diferents llenguatges amb una traça admirable.

La base de la trama, en forma de vodevil, se centra en les aventures que s'empesca l'esclau Pseudolus per assolir la llibertat. El llibret de Burt Shevelove i Larry Gelbart, basat en les farses de Plauto i titulat A funny thing happened on the way to the Forum, va veure la llum el 1962 a Broadway. Ara, la tenim a casa nostra combinant dues estètiques molt diferents i contradictòries: la de pallassos i la de romans. L'èxit, tot un artifici, neix de combinar els dos mons amb virtuosisme.
L'elenc és espectacular, i en tots els casos l'actuació és brillant. Menció especial mereix en Frank Capdet, en el paper d'Hysterium, una mena de pallasso blanc que serveix de contrapunt al protagonista; en Roger Julià (Senex), l'Eloi Gómez, interpretant un Eros de llibre, espectacular; la Meritxell Duró (M. Lycus), amb un aire d'autèntica pallassa que genera unes ganes boges de més; i la Mercè Martínez, en el paper d’una divertida i espectacular Domina, una actriu que sempre sap ser-hi i que mereix per justícia molt més reconeixement del món dels escenaris. La resta, igualment fantàstics. Tothom hi participa, tothom hi té el seu moment, en escena, músics inclosos. Però deixo pel final l’autèntica sensació de l'espectacle, l'ànima, la pega que tot ho enganxa, l'enllaç que aguanta tota la trama. En Jordi Bosch, com a Pseudolus, mostra (si és que li restava algun registre per lluir) una capacitat d'adaptació camaleònica, un domini de l'espai i el temps en escena únic. En cap moment la seva tècnica mostra una petita escletxa, ni tan sols quan més se li exigeix, combinant cant, diàleg, coreografia i gestualitat, tanta estona, amb una traça de mestre. Admiració absoluta.
En definitiva, aquest Golfus de Roma proporciona una experiència completa, als ulls dels espectadors sensibles a la mirada del pallasso. El text, tal i com es presenta, diu que no pretén alliçonar. Que és comèdia i prou. Jo en discrepo. I tant si aporta una lliçó: justament la vida, si és comèdia, és sempre millor. No us perdeu l'espectacle, deixeu-vos dur, i ben segur que aquest aprenentatge ressonarà al vostre interior.

15/10/2022
Xavier Quero
Teatre Barcelona

Un noblesse oblige de musical

El número final de Campanades de Boda de La Cubana, després de retransmetre'ns en un fals directe un casament a l'estil bollywood entre l'Índia i Catalunya, s'acomiadava amb una cançó que ens deia: "Com ens agrada fer teatre a tots plegats / i simular que som un altre disfressats. Fer veritat una mentida i portar una doble vida / que ens amagui de com som en realitat" que servia per a reflectir aquesta perniciosa necessitat humana de mentir per aparentar ser aquells qui no som, sovint com a mesura d'autoconservació, o de reflectir tots aquells anhels i desigs que, en certa manera, també ens podem portar a aquesta autoconservació per a no esdevenir folls.

La fórmula, però, no és gens nova, sinó que és ben antiga i coneguda, doncs Plaute n'era un mestre i ens va deixar cap allà l'any 184 aC deixant un bon grapat de comèdies on les mentides, la confusió i les corredisses n'eren els plats principals d'aquests festins i que vint segles després, amb altres formats i noms, continuen sent els habituals en les nostres platees. Els dramaturgs Larry Gelbart i Burt Shevelove ho sabien bé quan li van proposar a Stephen Sondheim escriure la música i lletres d'aquesta farsa musical que bevia de les obres de Plaute i els va funcionar bé, més que bé. Doncs quatre anys després d'estrenar-se a Broadway, ja hi havia una adaptació cinematogràfica que va ser del tot un èxit i serví perquè Shevelove i Sondheim col·laboressin anys més tard versionant un altre clàssic de l'antiguitat amb The Frogs d'Aristòfanes.

La història del criat astut (Jordi Bosch fent de Pseudolus) que fa el possible per aconseguir diners, o en aquest cas, la llibertat, és un clàssic. Des d'enganyar a l'amo fins al seu company (Frank Capdet com a Hysterium), encara que això els faci anar en contra dels seus interessos, si això fa que finalment pugui obtenir la llibertat. A partir d'aquí apareixen un seguit de personatges, amb més o menys llums, que procuren fer la seva per obtenir els seus objectius, sovint mísers i hedonistes, que reflecteixen diferents aspectes de la condició humana, des del vici fins a la -presuposada i innocent- virtut d'aquell que no sap res, i que evidencia que socialment no disten massa els homes que es movien sota els designis d'un panteó diví romà que dels homes ultraconnectats amb alta tecnología a la seva butxaca que som ara.

La postmodernitat, a mode gairebé d'un noblesse oblige, mana i algunes de les lletres que més podrien ser considerades com a controvertides deixen de ser-ho per a fer-ho més senzill i que el divertimento familiar augmenti, encaixant la reelaboració de lletres de Daniel Anglès, en la música de Sondheim sense cap problema. Aquesta adaptació i subversió dels fets permet també una nova recerca estètica que alterna el classicisme de toga i corona de llorer amb una troupe còmica de pallassos.

Els arranjaments de Sergi Cuenca disten dels que sovint hem escoltat d'enregistraments d'aquest Golfus, però són molt més propers a les darreres produccions de Sondheim a Broadway, on els artistes a escena es barregen amb l'orquestra interpretant parcialment algunes de les peces com a músics. Aquesta vegada, aquesta fòrmula esdevé un gran vas comunicant fent que, no només els actors siguin músics, sinó que els músics també facin d'actors. Tenint així una fanfàrria en moviment constant dins i fora d'escena, que fins i tot també s'atreveix a endinsar-se dins del pati de butaques.

Golfus de Roma esdevé una -aparentment- superficial comedia lleugera que agrada sobradament al públic convencional que no és coneixedor del gènere i que, a sobre, té diverses capes de matisos amb referències i meta-referències per als connoisseurs de la literatura clàssica com dels musicals.

10/10/2022
Andreu Rami
Teatre Barcelona

Una aposta fortíssima, festiva, exuberant i plena de talent

Amb 32 anyets, Stephen Sondheim ja era un talentós compositor destinat a capgirar el gènere del teatre musical. Les seves últimes feines havien estat de lletrista a West Side Story (Leonard Bernstein) i Gypsy (Jule Styne). Però llavors va conèixer al productor Harold S. Prince, qui l'acompanyaria al llarg de la seva trajectòria, i van estrenar el seu primer gran musical: A Funny Thing Happened on the Way to the Forum, aquí Golfus de Roma. La peça està basada en tres farses de l’autor clàssic Plaute (251-183 aC) que narren les peripècies de l’esclau Pseudolus per aconseguir la seva llibertat, tot emparellant al fill dels seus amos amb una jove verge acabada d’arribar a la ciutat. Durant més de dues hores se succeiran equívocs, enganys, canvis d’identitat, jocs de paraules, carreres, i cops. La diversió està servidíssima en aquest vodevil que porta quasi 2000 anys reinventant-se.

A Teatre Condal ens arriba una aposta fortíssima, festiva, exuberant i plena de talent. Sembla que els productors hagin ideat aquest Golfus de Roma al crit de: "Que no es vegi misèria!". I és que el desplegament humà en aquesta aposta (que ha costat 1,1 milions d’euros!) codirigida per Daniel Anglès i Roger Julià és enorme. A escena 26 intèrprets juguen tots els papers de l'auca: fan de músics, pallassos, acròbates, ballen i interpreten tots els papers de la farsa.

Brilla amb llum pròpia Jordi Bosch, un dels actors amb una trajectòria més extensa i variada de Catalunya, que utilitza la seva estimada familiaritat per exercir del mestre de cerimònies perfecte. Ell és l'esclau que, amb la voluntat de comprar la seva llibertat, embolicarà la troca i posarà a la resta de personatges entre l'espasa i la paret, una vegada i una altra. Havíem conegut la vis musical de Bosch al musical SPAMALOT (Monty Python. Dir. El Tricicle – Teatre Victòria), però a Golfus explota el seu clown, maldestre i astut, el seu talent natural per la comèdia. En aquesta història absolutament coral, un dels encerts ha estat comptar amb primeres espases de l'escena com Roger Julià i Mercè Martínez (el matrimoni ric), Eloi Gómez i Ana San Martín (els joves enamorats), Frank Capdet (esclau), Victor Arbelo (Miles Gloriosus, el general sexy i egocèntric) o Meritxell Duró, hilarant en totes les seves intervencions com a madame del bordell Lycus. La direcció del muntatge porta la interpretació cap a la Commedia dell'Arte i el clown: una aposta coherent i que casa bé amb el text, però embafadora per a qui no sigui amant de l'excés i l'histrionisme.

Un altre imprescindible d'aquest muntatge rau potència visual de la proposta escenogràfica de Montse Amenós, que recrea un circ fantàstic, quasi de dibuixos animats. El marc històric, que ambienta la història en la Roma clàssica, es desdibuixa entre caravanes i colors, però els vestuaris d'inspiració romana van bé per continuar tenint present que la història va d'una societat on l'esclavatge laboral i sexual era comú i acceptat, i que la pluja d'acudits còmplices amb els homes que consumeixen prostitució (entre d'altres) no resultin absolutament tan inacceptables, si tenim en compte que els van reescriure l'any 1962. Encara que no li diguin "prostíbul" sinó "casa de cortesanes", Sondheim va ser honest en les lletres que tan bé han adaptat Daniel Anglès i Marc Gómez... "Morals tomorrow!, Comedy tonight!". I aquesta és la premisa del Golfus: un engranatge còmic perfecte, servit amb comediants excel·lents i sense lectures més enllà de passar una nit estupenda. Bé que ho aconsegueixen.

07/10/2022
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Si és còmic i musical, millor

Qui diu que no sigui sempre una bona idea fer musicals a Barcelona i fer-los, a més, en català? Aquesta producció és un gran exemple que amb creativitat, ganes i esforç es poden fer grans obres d’aquest gènere i atrapar al públic perquè hi vagi.

En aquesta ocasió es torna a recuperar una de les populars obres de Sondheim, però donant-li una volta i transformant un viatge de romans en un escenari ple de clowns. Així doncs, en una ambient que reprodueix un circ, se’ns presenta la història que involucra a l’esclau Pseudolus (Jordi Bosch) que per obtenir la seva llibertat ajudarà al seu amo Eros (Eloi Gómez) a aconseguir estar amb la seva estimada Philia (Ana San Martín) que ha estat venuda a Miles Gloriosus (Víctor Arbelo), un capità romà. Però aquesta comèdia esbojarrada se serveix dels embolics creats per les mentides que Pseudolous va explicant a tort i a dret a la resta de personatges, als quals fa còmplices del seu pla, per mostrar moments histriònics i divertits que fan passar una bona estona al públic.

L’escenografia i la posada en escena són una delícia amb tots els elements cuidats al detall, la il·luminació adequada i una orquestra que destaca sobretot per la seva mobilitat dins i fora l’escenari. Com si es tractés d’uns artistes de carrer que passen de poble en poble explicant la seva història, músics i intèrprets s’aposenten al teatre durant més de dues hores per narrar el seu conte i fan feliç al públic amb la diversió, l’entreteniment i la lleugeresa de la comèdia.

Dins d’aquest viatge destaca especialment Jordi Bosch, perfecte amfitrió d’aquesta comèdia. Ell és el fil conductor, qui va interactuant amb el públic i el fa partícip de tot, a qui anima a ser feliç i despreocupat durant el temps que duri l’espectacle. Tot el repartiment està ple d’energia i d’una il·lusió que es contagia al pati de butaques. Cadascun dels personatges té el seu moment especial i és d’agrair en una història tan coral.

Grans músics i intèrprets dalt de l’escenari, diversió, clowns, Sondheim... però al mateix temps amb alguns problemes de ritme a la narració, especialment a la primera part, on la supressió d’algunes cançons o alguns moments més reiteratius hagués donat agilitat a l’obra. D’aquesta manera, es permetria al públic enfrontar-se a la segona part més lleuger i no atabalat com arriba per l’excés, potser, d’histèria col·lectiva teatral. La segona part és molt ràpida i amena, i s’agraeix.

Amb tot, el teatre es converteix per unes hores en una bombolla d’imaginació, histèria, despreocupació i alegria. I surts cantant, perquè “si és còmic (i musical), és millor”.

25/09/2022
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Romans i clowns

El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria- l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments acaba esgotant...

L’aparició de tota la companyia a l’inici de l’obra és realment màgica. Potser l’orquestra no sona com sonarà després, però la fanfàrria, l’alegria i la proximitat amb el públic són tota una declaració d’intencions. A partir d’aquí, moltes situacions còmiques –a vegades potser massa i tot-, les delicioses i festives cançons de Sondheim, un vestuari que intenta encaixar els dos mons –el dels romans i el dels pallassos-, i un Jordi Bosch que extreu tot el suc que pot del seu clown interior. Una interpretació brillant, sorprenent, que ens demostra la gran quantitat de recursos que l’actor encara porta amagats sota el barret. Frank Capdet, Roger Julià, Mercè Martínez i Eloi Gómez l’acompanyen amb prestància i unes habilitats còmiques admirables, a l’igual que tot l’equip de músics, pallassos i “artistes de circ”.

Podem afirmar, doncs, que l’embolcall d’aquest Golfus de Roma és gairebé una maquinària perfecte. El que passa és que, tal com dèiem abans, l’aposta per una direcció molt concreta fa que l’espectador acabi una mica cansat. Entenem que quan s’aposta s’ha d’anar fins al final, però amb una obra tan delirant com aquesta el clown potser emfatitza i subratlla en excés. Ara bé, això no impedeix que estiguem davant d’un gran musical, potser un dels millors que veurem en aquest inici de temporada.

24/09/2022
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Estan passant coses divertides al Condal

Obra del lletrista i compositor, idolatrat per tants, Stephen Sondheim, amb el títol de la coneguda adaptació cinematogràfica. Curiosament, el número icònic no va sorgir fins que el productor de productors, Harold Prince, va trucar al coreògraf de coreògrafs, Jerome Robbins, que va suggerir canviar l'inici i va néixer Comedy tonight. Aquí aquest número és senzillament genial. Una troupe irromp en platea camí de l'escenari a tall de festa total on queda clar el to del que veurem.

L'antiga Roma. Encert absolut, no hi ha cartró pedra, sinó estètica circense, molt a joc amb la farsa, un festival de colors, on veus a l'escenari fins a l'últim euro de l'entrada (no sol passar).

Un jove (magnífic Eloi Gómez) delicat enamorat de, primers equívocs, una noia del bordell (divertidíssima Ana San Martín, de qui desconeixia aquest registre i que pot ser un remolí si es deixa anar més) i un esclau murri (Carles Latre, a Madrid) que els “ajuda” buscant el premi de la seva llibertat (quina llibertat? com s'apunta massa subtilment). Recorrerà a qualsevol engany i embolic per aconseguir la seva cada vegada més complicat objectiu. Farsa absoluta, malentesos, persecucions, disfresses, el desig que tot ho mou…

Musicalment el mèrit és que soni tan bé (i bé no és alt, que és com solen sonar molts musicals grans) amb una direcció on ens arriben els matisos, interpretada per músics que formen part de la trama i així se'ns presenten ( un nombre que podria reduir-se alguna cosa).

I sí, hi ha breus imitacions de Latre, que, malgrat les pors, encaixen bé si es mantenen controlats. No és qui millor canta però és un showman, es nota que s'ho ha treballat, l'elenc li dóna suport i la veritat és que no “canta” (perdó, perdó). Per als “puristes” que arruguen el nas quan veuen que un musical el protagonitza una figura mediàtica, fins i tot a Broadway van recórrer a Whoopi Goldberg. De quina altra manera el sector privat pot aixecar un projecte que, llegeixo, costa 1MM?

El millor: Un elenc coral fabulós, lliurat, de qualitat més que contrastada, de domini del ritme i l'escenari.

El detall intel·ligentíssim: el record a Gurruchaga (un altre showman) qui la va interpretar dirigit per Mario Gas. Posats que comparin, de cara.

El que és menys bo: l'inici de l'obra es veu llastat per una balada massa primerenca.

En resum, entra pels ulls i sona requetebé, farsa vodevilesca, divertida (més de somriures continus que de riallades), on tots troben el seu gag, fresca, posada en escena mag-ní-fi-ca amb un elenc en estat de gràcia i moments tan còmics com els de la (tan actual) pesta.

*Espectacle vist al Teatre de la Llatina, a l'octubre del 2021 amb Carlos Latre com a protagonista

06/10/2021
Esther Paradell

Una manera boja i divertida de passar la tarda,gran equip de professionals,sens dubte val la pena anar a veure,ls.També cal mencionar l,amabilitat de l,equip d,acomodadors,control d,entrada …

03/01/2023
JOAN IGLESIAS

Molt bona, divertida, bona música, tot molt ben fet. Malgrat la durada no es fa llarga en cap moment.

08/12/2022
Enric

Espectacle fantàstic. No m’esperava una obra tan ben feta. Ha estat una experiència inoblidable. Enhorabona pels actors, músics i tots els que hi ha al darrere. Felicitats!

20/11/2022
Roger

Un Musical? En Català? No només és això, que ja és molt. Es un espectacle per riure, molt ben realitzat, música en directe, encomana alegria, ‘bon rotllo’, amb un càsting meravellós amb cares conegudes que et sorprendran, cares conegudes que confirmen la seva vàlua, i cares menys conegudes que podrien estar fent un musical al West End o a Brodway (algun ja ho ha demostrat aquest estiu a BCN amb Next to Normal!). A què esperes per anar-hi?!!! Si no omplen cada nit, acabaré tenint vergonya aliena de moltes persones que s’omplen el pit de catalanitat a moltes manifestacions, que critiquen TV3 perquè es facin entrevistes en castellà, o que lamenten no haver pogut veure com es canta sota la pluja en català però que la hora de la veritat no mouen un dit per la cultura de qualitat, des de l’empresa privada i, a més, en català! Gràcies per arriscar i invertir en cultura.

22/10/2022
Francina Cantarell

Dissabte 8 d’Octubre. Quasi un any després d’haver vist “Golfus de Roma” a Madrid avui toca veure-la a casa i en català!! És d’agrair l’esforç per portar musicals d’aquesta grandesa a casa i en català. GRÀCIES.
Després d’un matí de bojos enfoco la tarda amb moltes ganes de tornar a trepitjar un teatre , la gent entra feliç i només entrar ja es respira que allà passaran coses increíbles. La música i els actors passegen per la platea abraçant un públic que emocionat amb el que sent està mes que predisposat a gaudir d’aquesta meravella.
Des del minut zero aquest muntatge em va tornar a enganxar, músics fent d’actors ,actors fent de músics, clowns que em feien embadalir a cada gest que interpretaven, veus perfectes, colors vius i alegres que et transportaven a una altra realitat i que et mantenien el somriure infinit durant tota la funció.
Evidentment hi ha uns actors principals que ho borden i vull destacar en Frankcapdet a qui admiro enormement amb cada cosa que fa, em té absolutament enamorada, un Jordi Bosch que m’ha fet gaudir d’una actuació impecable de Pseudolus (Cosa que a Madrid vaig trobar a faltar) i així aniria anomenant un per un a tot el cast perquè tots fan una feina tant extraordinària i preciosa (els clowns, les meravelloses coreografies estudiades al mil.limetre, la direcció musical, la direcció dels actors feta amb tant d’amor) que donen una excel.lència brutal al muntatge.
Tant de bo algun dia caigui aquest guió a les meves mans i pugui convertir-me en una Domina o una M.Lycus, per una estona. Chi lo sa…❤️

22/10/2022
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Apuesta fuerte la que nos trae el Condal con esta comedia musical!!
Una gran producción, un elenco multitudinario, mucha diversión, música, circo!! Lo tiene todo!
Si queréis pasar un rato de risas viendo una historia muy loca no lo penséis. Os van a sorprender!! Conmigo desde luego lo han conseguido!!
Todo el elenco dá el 100% de sí mismo y se nota! Incluso los miembros de la orquesta son parte de la historia (detalle que por cierto me ha encantado)
Los grandes nombres brillan como siempre pero a mí me ha sorprendido muchísimo para bien las nuevas caras de Eloi Gómez y Ana San Martín. Creo que se llevan todas ls miradas con su magnífica interpretación y voz. BRAVO!
Ojalá sea un éxito de público porque lo merece!!

23/09/2022