Casa de nines, 20 anys després

Lucas Hnath, dramaturg nord-americà va escriure l’obra “A Doll's House, Part 2” al 2017 i va ser el seu debut a Broadway. Era la segona part de “Casa de Nines” de Henrik Ibsen quan Nora torna a casa seva 20 anys després d’haver marxat. Ibsen sempre va negar que fos una obra feminista però Hnath li dona aquest aire de llibertat que semblava que buscava Ibsen. Podria haver passat de tot en aquests 20 anys però Nora torna triomfadora, brillant, segura. Qui no hagi vist o no recordi l’obra original no comprendrà massa bé perquè va fugir Nora, sembla un capritx d’una dona benestant avorrida d’un marit que li proporciona tot el que necessitava. Nora va marxar desenganyada, després que Torvald la tractés d’impostora, hipòcrita, criminal, indigna, mancada de moral i del sentit del deure per haver falsejat la firma del pare i aconseguir els diners que necessitava per guarir la malaltia d’ell mateix. Quan l’amenaça desapareix, Nora torna a ser la nina desvalguda que ell cuidarà i protegirà. Som a la segona mitat del segle XIX. 20 anys més tard les desigualtats socials i legals entre homes i dones continuen i s’enceta el debat a quatre, els dos protagonistes, la vella dida i la filla de Nora. Els diàlegs són plens de raons per totes bandes. Un text que no hauria desagradat a Ibsen.

Tant l’autor del text com la direcció de Silvia Munt han sabut trobar un equilibri entre els personatges. No hi vencedors, no hi ha perdedors, no hi ha drama ni final tràgic. I és així perquè han donat més importància al descobriment de la raó que a l’efecte teatral. Emma Vilarasau i Ramon Madaula retrocedeixen més enllà dels records i es situen més enllà del present, discuteixen, lluiten, entenen i cedeixen davant dels arguments de l’altre. Una delícia de diàlegs. Isabel Rocatti és la dida de Nora, molt còmoda en el seu paper i Júlia Truyol és la filla. La seva actuació és segura i serena, com sempre.

L’escenografia d’Enric Planas recrea un espai fred i distant que dona protagonisme als personatges i als diàlegs. David Bofarull ha sabut donar la llum precisa al fons quan s’obra la porta i il·lumina tota l’estança advertint que alguna cosa està a punt de passar.

El violoncel de Manuel M. Del Fresno omple els silencis tensos de les trobades.

Encara que l’obra té entitat per si mateixa, jo recomano la lectura del text d’Ibsen abans de veure-la. Entendreu millor l’actitud dels quatre personatges principalment la de Nora.

On som? I en quina època? Quina hora és? L’ambient és gris, asèptic, fred. I aquesta mateixa estètica està present al vestuari dels personatges. La situació no és còmoda en absolut, ja ens ho podem imaginar si sabem què venim a veure, així que aquesta atmosfera ja ens situa en una incomoditat que una interpretació molt destacable de les actrius i l’actor acaben de refermar.

Veiem una interpretació impressionant, sense desnivells entre l’elenc. Totes les actrius i l’actor han trobat el seu personatges a la perfecció i no el perden en cap instant. L’ús de l’espai, dels objectes i del seu propi cos no demostra incoherència, en tot moment és orgànic i natural. Omplen completament un escenari tan buit.

Podem ser més o menys amants d’aquest tipus de propostes. Pot agradar-nos més o menys l’alternativa que donen de la Casa de Nines 20 anys després. Però crec que no es pot negar que és congruent, que està ben trobada i justificada. Que és creïble que es pot haver donat i que ho juguen sense que cap detall ens desconcerte . Mesclen un discursos de l’actualitat  amb l’època en la que se suposa que ens trobem però en tot moment seguesc tenint la sensació d’estar com en un limbo on l’espai- temps està completament desdibuixat. El contingut porta a debat, a qüestionar-nos temàtiques tan de primer ordre com el gènere, l’amor romàntic, les relacions de parella, la maternitat, els vincles, els desitjos, la legalitat,...realment és molt completa a aquest nivell i res sembla estar posat en calçador, ni ens dona una sensació de pamflet o d’imposició d’opinió.

Recomanable veure-la, sobretot, per gaudir de la qualitat interpretativa.

Ahir dimarts dia 25, va ser per a nosaltres el primer espectacle del GREC 2019 al Teatre Romea, es tracta de CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS, espectacle que s’estrena oficialment el dia 3 de juliol.

El mes d'abril del 2017 el dramaturg estatunidenc Lucas Hnath va estrenar a Broadway una segona part de Casa de nines, d'Henrik Ibsen. Casa de nines és un drama ambientat a Noruega en el qual la Nora no volia acceptar el paper submís que el seu rol d'esposa i mare li atorgava. Aquella obra acaba en el moment en què la Nora decideix marxar deixant enrere un marit i tres fills de curta edat. Una obra escrita a finals del segle XIX que reflexiona sobre el paper de la dona en un món on s’imposen les aparences per sobre de la felicitat personal.

A CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS, la Nora torna a casa, i la seva tornada fa trontollar tot de nou. Ella torna per demanar al seu marit, el banquer Torvald Helmer, que demani el divorci. La seva petició, la confrontarà amb les tres persones amb les quals es retroba, el seu marit, la seva criada i dida, i la seva filla. Ella es veurà obligada a justificar el perquè de la seva decisió i intentarà que entenguin la seva forma d'entendre la vida i el paper que ella creu que la dona ha de tenir.

Ara el text arriba, traduït per Helena Tornero i de la mà de Silvia Munt que ha comptat amb Emma Vilarasau (Nora), Ramon Madaula (Torvald), Isabel Rocatti (Anne Marie, la dida) i Júlia Truyol (Emmy, la filla).

Nora, Emma Vilarasau, està en escena des del primer moment i en la seva interpretació la    veiem molt a ella mateixa. La defensa reiterada dels seus sentiments, dels seus anhels de llibertat i la seva necessitat de ser ella mateixa i no la filla, la dona o la mare de .... ens sembla, a moments una mica mancada d’emoció, com si anés repetint el discurs après que ha de justificar, davant de tots, la seva decisió de vint anys enrera.

Davant d'ella, Anne Marie, una magnifica Isabel Rocatti, que reivindica la vàlua del paper que ha desenvolupat en la història de la família a costa de la seva pròpia vida. Ella creu que es va veure obligada a abandonar la seva pròpia filla per educar els fills de la Nora, i que ho va fer perquè no tenia cap més sortida per sobreviure.

Torvald, Ramon Madaula, impactat per la tornada de la dona, és incapaç de reaccionar davant de la petició d'ella i li nega el que li demana només per tornar-li d'alguna manera el que ella li va fer vint anys enrera. Ell ha aconseguit sobreviure a la seva absència i ha construït un món paral·lel fent creure a tothom que ella era morta. La lectura del llibre que la Nora va escriure li donarà una altra visió d’ell mateix.

I finalment, Emmy la filla, explosiva i abassegadora Júlia Truyol que s'enfronta a la mare absent des de la racionalitat més profunda, buscant solucions pràctiques sense deixar en cap moment aflorar sentiments de rancúnia o de dolor. Perquè ha d’entendre el matrimoni com el final d’ella mateixa ?? Perquè no pot entendre el matrimoni com la necessitat de compartir ??

Tots quatre actors estan realment magnífics, però volem destacar per sobre de la resta, la interpretació de la jove Júlia Truyol, que ens ha agradat especialment.

Una proposta estructurada com una concatenació de trobades a dos entre la Nora i els altres protagonistes, una lluita entre la reivindicació del dret a la possibilitat d’escollir o l’acceptació de la impossibilitat de fer-ho.

La posada en escena juga amb l'escenografia d'Enric Planas i el vestuari de Mercè Paloma en tons de gris i blancs. Una estructura cúbica que sobresurt de l'escenari del Romea amb una única porta d'entrada. L'estudiada il·luminació de David Bofarull i l'espai sonor de Jordi Bonet i la música de violoncel interpretada per Manuel M. del Fresno, completen una acurada proposta.

El text proposa un debat imprescindible sobre la llibertat de la persona, home o dona i les diferents maneres d’entendre la vida que ens porta si o si a la necessitat d’escoltar l’altre.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

El primer que caldria plantejar-nos és si era necessari veure què va passar amb la Nora, aprofundir en la història d'un dels personatges femenins més populars del teatre. No és la primera vegada que algú té aquesta temptació, però sí és la primera que situa la història vint anys després i desenvolupa tots els personatges rellevants de l'obra original sota aquesta premissa. De fet, el resultat que aconsegueix l'autor nord-americà Lucas Hnath és realment meritori, ja que aprofundeix en les raons de la Nora, en el seu feminisme i en la seva defensa de la llibertat personal, però també en les contradiccions que tot això pot portar. Els raonaments dels altres personatges -la dida conservadora, el marit dolgut o la filla interessada- posen les bases d'un diàleg a quatre bandes que acaba sent força enriquidor. Potser un pèl llarg i discursiu, però ric i revelador.

La direcció d'actors és el millor de la funció. El que aconsegueix Sílvia Munt dels quatre intèrprets és just el que feia falta; ni més ni menys, ja que a la solvència i gran professionalitat d'Emma Vilarasau i Ramon Madaula s'hi afegeix l'eficàcia innegable d'Isabel Rocatti i Júlia Truyol. El que sí que podríem retreure-li a Munt és que deixi fora d'escena la porta de la casa -potser la porta teatral més famosa de tots els temps- i que opti per una escenografia i una estètica excessivament minimalistes. Entenc la intenció i valoro l'elegància de la sobrietat, però crec que hi havia opcions similars amb les que no calia convertir la casa dels Helmer en una mena de tanatori sense ànima.

Silvia Munt porta a l’escenari el text de Lucas Hnath Casa de nines, 20 anys després. Aquesta obra planteja una possible segona part de l’obra d’Henrik Ibsen Casa de nines. El text és molt interessant, ja que proposa el retorn passats 20 anys de Nora, protagonista de l’obra d’Ibsen, després d’haver abandonat al seu marit i als seus tres fills. D’aquesta manera, Silvia Munt posa correctament en relleu les quatre perspectives diferents, a partir de quatre personatges (Nora, marit, dida i filla), d’una mateixa experiència. Així, considerem que la proposta textual es magnífica, la qual queda totalment subratllada per la gran representació que els quatre actors fan.

L’obra dona una gran importància a la paraula, motiu pel qual l’escenografia i la il·luminació són molt senzilles i limitades: en primer lloc, no es necessita cap tipus d’atretzo especial i, en segon lloc, s’evita que l’espectador desviï la seva atenció dels discursos. Aquest pes tan gran que agafa la paraula fa que a l’obra li manqui certa acció, de manera que en ocasions els llargs monòlegs que mantenen els personatges poden provocar que l’obra es faci una mica redundant i llarga. Tot i això, considerem que tot el que es planteja en aquestes converses i reflexions és molt interessant.

Com a conclusió, destaquem que és una obra que funciona prou bé i que encara que sigui una possible segona part d’una altra obra, no cal haver-se llegit l’obra original per poder entendre-la. És una posada en escena que funciona autònomament.

Fa un parell d'anys es va estrenar a Broadway la segona part del clàssic d'Ibsen, Casa de nines. Es tracta d'una continuació de la mateixa història escrita per un altre autor més d'un segle més tard, la qual es situa 20 anys després dels fet succeïts en la primera. Tot i això, no és necessari haver-la vist o llegit per poder veure aquesta nova aproximació al personatge de Nora, ja que es pot seguir perfectament al plantejar una nova trama i verbalitzar d'entrada els fets que cal saber. Així, el treball de Lucas Hnath és molt meritori, ja que aconsegeix crear una història potent, tot aconseguint recuperar l'essència i la grandiositat de la seva protagonista. A més, l'autor recupera el discurs emprat per Ibsen fa 140 anys i l'estira amb encert al ser totalment vigent en l'actualitat, tot i ubicar-se l'acció moltes dècades enrere. De fet, hi ha moltes escenes carregades de gran intensitat amb uns diàlegs coherents i ben portats en els que el discurs flueix amb naturalitat, tot mostrant alhora uns personatges potents. No obstant, l'obra conté alguns alts i baixos que fan que aquesta no acabi de ser del tot rodona, presentant alguns punts de gir una mica forçats i algunes escenes feixugues, sobretot en el tram final, que no acaben d'estar a l'alçada de les inicials.

La posada en escena de Silvia Munt esdevé fluida i elegant, atorgant el protagonisme als actors i tractant de submergir a l'espectador dins la casa i del conflicte, el qual no ens hauria de ser aliè. D'altra banda, els actors resulten convincents, atorgant la força necessària als seus personatges i fent natural el seu discurs, destacant unes grans Isabel Rocatti i Júlia Truyol. Així doncs, aquesta continuació de l'obra d'Ibsen, tot i no ser del tot rodona, resulta ser una interessant nova aproximació al personatge de la Nora, contant amb una posada escena solvent i amb discurs ben portat que entretindrà a l'espectador alhora que el portarà cap a la reflexió.

La protagonista de Casa de Nines (20 anys més tard) se llama Nora. Aunque la podríamos haber bautizado Ester, Ana o Verónica. Y es que no hacía falta recurrir al gancho comercial de Ibsen -aunque sea un cebo muy apetecible para el público- ya que la actual obra homónima bien puede sustentarse y referenciarse por ella misma. Por si fuera poco, tampoco parecía muy prometedor una primera escena basada en un burdo panfleto contra el matrimonio. Sin embargo, al desplegarse la obra, el texto demostró encarnar una riqueza de matices morales y filosóficos dignos de Ibsen. En ella, Nora (Emma Vilarasau) remprende el final de la obra del autor sueco, en el momento que reivindicando dignidad -como persona y como mujer- dio portazo a su vida y su familia. Y es ahora cuando Nora, 20 años más tarde, regresa a su antiguo hogar y pueda contrastar, a través del diálogo con Ramon Madaula, Júlia Truyol y Isabel Rocatti -a cual más espléndido- que quizá sí haya belleza en echar raíces conyugales, aunque estas limiten y puedan constreñir, y que puede ser que la independencia individual empuje a travesar el más árido de los desiertos. Todo depende del sentir de cada uno. ¿Y la conclusión? Cada cual sacará la suya; la mía es que no hay modelos sociales a seguir, solo juicios y estigmas a derrumbar.

A diferència del cinema, les seqüeles en el món del teatre són una autèntica raresa. Resulta molt més habitual fer reposicions o nous muntatges dels mateixos textos que poden conjuminar els aficionats a l’original amb les noves generacions de públic, suposant un menor risc comercial. En aquest cas, el fet que Casa de nines sigui un clàssic conegut per molts, fins al punt que el seu final es pot comentar obertament davant de qualsevol (deu ser l’espòiler més tolerat del sector teatral), fa que, probablement, aquest interessant experiment tingui força sentit. Casa de nines, 20 anys després és un text actual escrit per l’autor nord-americà Lucas Hnath que imagina un hipotètic futur dels personatges d’Ibsen, un retorn i un nou conflicte. Com a proposta, és llaminera en el sentit d’estimular la curiositat de l’espectador però, analitzant-la amb més profunditat, la peça es recolza massa en l’original, els diàlegs són excessivament explicatius i no suporta la inevitable comparació. El feminisme de Nora va ser trencador, espontani i, gairebé, en termes de ficció, podríem dir que revolucionari, en el seu moment. En canvi, aquesta nova versió ha decidit subratllar-lo de manera naïf i no aconsegueix alliberar-se de la seva autoconsciència. Afortunadament, el muntatge té un repartiment de luxe per compensar-ho: Emma Vilarasau i Ramon Madaula són una parella escènica formidable que assoleixen moments dramàtics d’execució impecable. També Isabel Rocatti i Júlia Truyol fan unes aportacions interpretatives magnífiques. El cas és que l’espectacle entra bé, està ben resolt narrativament i els fans d’Ibsen és probable que quedin contents, malgrat el to humorístic que, en alguns moments, agafa tot plegat. Això si és que existeixen fans d’Ibsen que, ben pensat, no ho tinc tan clar...