Per Carles Armengol / @carlesarmengol3
El mes d’abril del 2017 el dramaturg estatunidenc Lucas Hnath va estrenar a Broadway una segona part de Casa de nines, d’Henrik Ibsen. En aquella versió, protagonitzada per Laurie Metcalf i Chris Cooper, Nora tornava a casa després de vint anys i feia trontollar els ciments que ja havia mogut amb la seva partida. Ara el text arriba al Teatre Romea de la mà de Sílvia Munt, que considera que “l’autor fa un treball excel·lent i et deixa clavat a la cadira explicant quatre relats diferents, quatre relats que encara són vigents avui en dia”. Les històries són les de la dona alliberada (Nora), de la que encara no s’ha pogut alliberar (Anne Marie, la dida), del marit (Torvald) i de la filla (Emmy).
Per a aquesta aventura, Munt s’ha envoltat d’uns actors que coneix molt bé i amb els que ja ha coincidit en altres ocasions. “Amb la Emma (Vilarassau) ja hem treballat juntes i tenim ganes de seguir-ho fent; ens entenem molt bé”, comenta la directora. També opina el mateix de Ramon Madaula i d’Isabel Rocatti, amb la que havia coincidit fa anys en projectes de cinema. L’actriu amb la que menys ha treballat és Júlia Truyol, que fins fa poc temps formava part de La Kompanyia del Lliure. “És una actriu a la que admiro profundament i que forma part d’aquestes generacions que donaran molt que parlar”, opina Munt.
Directora consolidada
El públic català coneix a Sílvia Munt des de sempre, principalment com a actriu, ja que es va ficar a les cases de tothom amb La plaça del diamant per saltar després al nou cinema espanyol dels vuitanta (Pares y nones, Akelarre, Sal gorda) i més endavant a alguns dels clàssics dels noranta (Alas de mariposa o Secretos del corazón). Però en el 1998 estrena el seu primer curtmetratge com a directora i ja no ha parat. Ha alternat la direcció de cinema (documental i ficció), amb la de televisió i teatre. Als escenaris va debutar amb Surabaya, l’any 2005, i més endavant va responsabilitzar-se de la direcció d’Una comèdia espanyola, Dubte o El preu, que també es va veure en un festival Grec i que va aconseguir molt bones crítiques. En els darrers temps l’hi hem vist Les noies de Mossbank Road, La resposta (nominada a la millor direcció en els premis Max) i la recent Dogville.
Després de vint anys posant-se al capdavant de diversos projectes, la directora considera que el paper de la dona en aquest camp i en altres de més responsabilitat ha anat millorant… però “molt a poc a poc.” “Crec i confio que d’aquí a cinc anys sortirà tota una generació de directores. […] Serà un fet generacional que ja vindrà donat, encara que amb molt d’esforç pel propi canvi en la societat”, opina Munt.
