Comprar entrades per a Ànima

Ànima és un musical de gran format en català que reivindica la llibertat creativa i individual de les dones. El projecte neix del talent d’un equip jove liderat per Oriol Burés, Víctor G. Casademunt i Gara Roda, que han creat una obra amb una partitura i un llibret destacats dins l’escena actual.

L’acció se situa a finals dels anys trenta, dins la potent indústria de l’animació dels grans estudis nord-americans. Aquest context serveix per narrar una història de superació personal: la lluita de les dones per demostrar la seva vàlua i ocupar espais professionals que, en aquella època, estaven reservats exclusivament als homes.

Tothom deia que era la gran joia de la temporada passada, i sincerament, no s’equivocaven gens. Acabo de veure Ànima el Musical al Teatre Tívoli i encara estic absolutament fascinat. És d’aquells espectacles que et deixen amb la sensació d’haver viscut alguna cosa especial, d’alt nivell, gairebé difícil de trobar tan a prop.

El que més m’ha captivat ha estat la grandiositat de la posada en escena, molt cuidada en cada detall, però sobretot una música espectacular que eleva tota la proposta. Com sempre dic, tenir una obra amb els músics en directe en lloc de música enllaunada, és un luxe que pocs teatres i obres poden tenir. És un autèntic luxe poder gaudir d’un musical així. Les veus són impressionants, l’energia de l’elenc és contagiosa i, com he dit, la banda en directe – que sempre suma – aquí és simplement brutal. Una pena que no poden surtir al final per rebre l’aplaudiment que mereixen.

A nivell visual, l’escenografia és una meravella. Té la capacitat de transportar-te directament als estudis d’animació, al cinema dels anys 30, creant una atmosfera màgica i immersiva que acompanya perfectament la història. Tot plegat està tan ben integrat que fa que l’experiència sigui rodona.

A més, cal destacar que és una producció de creació catalana, i això encara la fa més especial. No té absolutament res a envejar a grans produccions internacionals. I, més enllà de l’espectacle, també hi ha un missatge potent: una història d’empoderament femení, de lluita pels propis somnis i de defensa de la llibertat creativa.

Una de les coses que més m’ha agradat de l’obra és com posa el focus en totes aquelles dones que van haver de lluitar per tenir un nom i un reconeixement en un ofici com el del dibuix i l’animació, històricament dominat per homes. El musical no només explica una història, sinó que també recupera memòries que sovint han quedat amagades.

Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Poques vegades em passo 3h gairebé seguides somrient com una nena mirant un musical... I n'ha estat el cas. Paula Malia és una actriu 360º, canta, actúa, és graciosa... i al costat de la Diana Roig, fan un tàndem tremendissim. Els ballarins, el coro, els personatges masculins... És un autèntic show. I cal parlar també de la direcció que no s'ha limitat a representar i posar atrezzo sino que hi hagut moments estèticament molt macos i moltissima força a les intencions! Em pregunto les hores que han estat per ordenar tot això! Son varies les ments pensants que li han volgut, tot respectant el format clàssic del musical, donar-li un toc diferent, i se n'han sortit. Es barregen varis temes: per un costat la il·lusió de ser artista, d'un altre el valor de marxar de casa i deixar enrere la familia i els amics per complir amb el teu somni i, per últim i  un tema que segueix sent molt actual: ser una dona en un món d'homes.

La recomano molt si ets amant dels musicals. Pell de gallina i riures assegurats.

A la primera edició del ‘RIIIING! Els musicals que truquen a la porta’ 2023 organitzat pel Festival Grec de Barcelona amb la col·laboració d’EL TERRAT i Toni Viñals, van seleccionar d’entre 8 propostes artístiques a Ànima com a Millor Proposta d’Espectacle i guardonada posteriorment. Allò era només una proposta però ja vam veure que anava de musical de gran format. Ho va presentar Oriol Buré amb l’entusiasme de guanyador. Paula Malia en va fer un tast amb una de les cançons de la protagonista.

Felicitem a la Portacelli i al TNC per haver vist que a aquest espectacle se li havien d’obrir totes les portes. Els ho agraïm. És un espectacle de creació en català. És un gran espectacle a l’alçada dels que es representen durant anys de manera continuada en aquelles ciutats amb molta tradició de musicals.

Ambientada a Chicago i Hollywood de fa 100 anys podria fer el salt directament a Broadway. És una història tendra, reivindicativa, feminista pel fet que la protagonista lluita pel somni de la seva vida, per una paper a la societat, per una feina i per la seva dignitat.

És una obra amb autoria coral. Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt i Marc Gómez estan veient recompensat tot l’esforç que han fet per crear juntament amb els músics Adrià Barbosa i Abel Garriga un obra de gran format. Una dotzena de músics interpreten en directe magistralment dirigits per Enric Garcia.

A Gara Roda li debem la direcció escènica. L’escenografia és espectacular. Utilitza una plataforma circular que dona molt de joc a l’espectacle. Al rodar va incorporant elements nous a l’escena o la modifica totalment. Aprofitant el moviment de la plataforma, les coreografies són molt vistoses. La música, les cançons, els llums i les interpretacions et mantenen atenta les tres hores que dura l’espectacle. Totes les veus i les interpretacions són impecables.

És un musical que està dins dels cànons dels musicals clàssics i compleix tots els requisits per ser un gran èxit.

Ànima arriba al Teatre Tívoli després del seu èxit al TNC, on es va estrenar fa un parell d'anys.
Vam ser moltes les persones que ens vam quedar amb les ganes d'anar-la a veure, només cal veure com de rapit s'estan exhaurint les entrades. Així que vaig veure que es tornava a programar, vaig comprar les entrades.

Ànima és un musical de nova creació en català, un projecte que va néixer fa cinc anys de la mà de Blanca Bardagil, Oriol Burés, Victor G Casademunt i Marc Gómez, amb una partitura i un llibret meravellosos, unes veus excel·lents i una posada en escena, escenografia, vestuari i caracterització increïbles.

Important!, la música és en directe. Deu músics sota la direcció d'Enric García.
Un elenc de més de divuit intèrprets de primer nivell, multidisciplinaris, on tots canten, ballen i interpreten.
Encapçalen el repartiment les actrius Paula Malia (Greta) i Diana Roig (Min), el completen l'Aina Sánchez, l'Oriol Burés, en Víctor G. Casademunt, en Bernat Cot, en Bernat Mestre, el Pol Roselló, la Joana Roselló, la Clara Solé, l'Annabel Totusaus, i les incorporacions de Mireia Portas, Marc Pujol, Anna Ferran, Lluís Marqués, Albert Mora, Jan Sánchez i Clàudia Bravo.

El que veureu al Tívoli és una versió amb alguns canvis. A banda de les noves incorporacions, hi ha escenes renovades i una escenografia i posada en escena adaptades al nou espai teatral.

Ànima té tots els elements per convertir-se en un dels musicals de referència pel públic català. És un espectacle meravellós en molts aspectes: coreografies, música, posada en escena, interpretació, veu...; un espectacle de gran qualitat, que mostra que a casa nostra hi ha molt de talent i que és possible crear teatre musical en català.

Ànima és un musical que reflexiona sobre els somnis, la identitat i la lluita per ocupar el mateix lloc en un món que encara posa límits; un crit a la llibertat creativa i individual de les dones.

Conclusió: "Només quan hi posem la nostra ànima podem fer realitat els nostres somnis".

Els somnis són allò que empeny a l’ésser humà a veure un futur. Potser en la infantesa són més simples o fantasiosos, però amb els anys aquests es converteixen en objectius o desitjos més o menys assolibles. N’hi ha que es compleixen malgrat les dificultats i els entrebancs, d’altres queden per sempre a l’horitzó de les possibilitats.

Greta somia en ser dibuixant de pel·lícules d’animació. Porta tota la vida enlluernada pel que poden provocar aquestes cintes a la ment no només dels més menuts, sinó també dels adults que seuen en una butaca de cinema. Treballant en la botiga de sabates familiar amb la seva germana en un petit poble americà sap que no aconseguirà el seu objectiu, així que s’embarca en una aventura cap a Hollywood on espera poder treballar als estudis més importants del moment. No esperava, però, que ser dona fos un handicap als anys 30. Trobarà la manera de fer-se un lloc a la indústria?

El gran repte d’aquesta producció era fer un musical a gran escala en català i, en certa manera, ho ha aconseguit. Una escenografia magnífica, mecanitzada i plena de detalls que ajuden al relat posen el marc ideal per a una obra d’aquestes característiques.

La música, composta per Adrià Barbosa i Abel Garriga, està basada en ritmes jazzístics i de swing, a excepció d’algunes cançons de l’inici que recorden volgudament a clàssics de Disney, fet que atorga un aire fresc i amb molt bon gust per a les cançons que conformen el musical. Una atmosfera que convida al públic a entrar en l’ambient de l’època a poc a poc i de manera completa.

Enmig d’aquest quadre ideal per a l’exposició de la història, es troba un repartiment molt engrescador i talentós, tot i que a vegades infraexplotat. Paula Malia està estupenda i brilla en cada aparició, natural i entregada a Greta mostra els seus anhels i la seva determinació. Tot i això, li falta una cançó, un solo, de lluïment que acabi d’explosionar el seu personatge. Oriol Burés com a Walt també té un arc interessant, que no acaba tampoc d’arrodonir-se, tot i tenir alguns dels moments musicals més espectaculars. Diana Roig, Aina Sánchez o Víctor G. Casademunt, entre d’altres, també tenen un petit moment destacat, però no s’arriba a profunditzar gaire en els seus personatges, deixant històries que semblen atraients a mig explicar.

És un musical atractiu, però que es perd en el relat. Una història que sembla allargada de més durant les 3 hores que dura el muntatge. Potser aquesta narració, encara que preciosa en la part visual i musical, no era l’adequada o calia posar una mica el focus en algunes històries paral·leles per alimentar de més contingut la narrativa.

Amb tot, felicitat davant d’una producció arriscada i valenta que aposta per un gènere que a vegades queda oblidat davant de teatre de text. Els musicals són una bogeria que apassiona i cal seguir-la cultivant.

Anava a aquest musical, Ànima, sense voler llegir molt sobre el muntatge, perquè m'agrada deixar-me sorprendre al teatre, però sabent que era una creació pròpia, amb un equip jove i on la història principal era la d'una il·lustradora als anys 30. Suficients detalls per a, de primeres, m'encaixés molt bé.

I el musical no defrauda, encara que potser se'm va fer un pel llarg i alguns moments pot ser que siguin retallables, el producte funciona i agrada: el públic va acabar en peus i aplaudint a tope.

Per a mi l'espectacle té molts elements bons. M'encanta com es tracten els personatges femenins: des de la protagonista, una tia talentosa i amb idees molt clares malgrat les seves inseguretats, representada per Paula Malia, fins al personatge de Mina (Diana Roig), una dona lliure, emprenedora, segura i una amiga de les quals vols que estiguin sempre al teu costat, o el personatge de la responsable de color i tintura de la fàbrica, Annabel Totusaus. Totes elles conformen una xarxa de sororitat que no estem acostumades a veure, però que ja està bé que comencem a veure-la en escena, cinema, tele, plataformes... Que s'acabi aquesta falsa idea creada pel patriarcat per a dividir-nos de l'enfrontament i competició entre dones. I també hi ha personatges masculins que representen masculinitats que no es veuen tant i que cal mostrar més, esment especial, sota el meu punt de vista, mereix el personatge de Víctor G. Casademunt, un amic de tota la vida enamorat de Greta, la protagonista, però tant enamorat que posa el somni de la seva estimada per davant del seu propi desig, secundant-la en les seves decisions en tot moment. Això és amor del bo, del que ens mereixem.

El grandiós escenari de la Sala Gran del TNC es veu ple de fantasia i color, amb una escenografia preciosa i grandiosa; i un vestuari que acompanya en tot moment aquesta majestuositat, canviant fins i tot del gris al color, cuidant així cada petit detall del musical (en la història el director dels estudis anuncia que realitzarà la primera pel·lícula d'animació en color).

El llaç del regal el posa el final de la història: a pesar que l'amo dels estudis es diu Walt(er), el final de la història és de tot menys Disney; i això també és meravellós, perquè la vida no sempre és de color de rosa, de fet la majoria de les vegades no ho és, i ser congruent amb una mateixa i els teus valors, no perdre l'ànima, no vendre-la, representa molt més èxit que un final de conte.

Quin gran gust dona veure un espectacle en el qual es nota que no hi ha hagut escassetat, que s'ha creat amb manyaga i cuidant cada detall. Més pressupostos per a la cultura, més històries de referents femenins que lideren i d'homes de diversos tipus de masculinitats. Gràcies Portaceli, gràcies equip d'Ànima. I gràcies a l'àvia d'Oriol Burés i la seva capseta de dibuixos.

D’entrada, és ben curiós trobar-se un musical de creació pròpia que parli d’una dona americana dels anys trenta obsessionada per treballar en el cinema d’animació de l’època. No es pot parlar de l’estudi en qüestió, ni del famós home que hi havia al darrera, ni del ratolí que va crear... però tots sabem de qui s’està parlant i del context que hi havia. Sobta veure-ho en català, al TNC, i en una producció gegantina i poderosa, com moltes del Nacional. Però superat l’ensurt o la sorpresa inicial, un s’endinsa en una obra de factura clàssica, amb una música que també traspua swing per totes les seves notes i anima a bellugar els peus, vulguis o no vulguis. Potser falta més entitat en les cançons, i algun leit motiv evident que ho lligui tot, però crec que és molt difícil aconseguir l’excel·lència quan t’enfrontes a un producte d’aquesta envergadura.

L’obra barreja molt de context històric –a vegades, potser massa i tot- amb una història d’empoderament femení i unes quantes trames secundàries que no arriben a agafar identitat pròpia. Tot es centra en el personatge de Greta, i més endavant en la seva relació amb l’amo dels estudis (un tal Walter.. o Walt). Potser els excessius detalls de tot plegat, el fet que sigui tot força previsible i un conjunt de cançons que no ajuden a avançar la trama contribueixen a que s’acabi produint un cert cansament entre el públic, Sort d’un embolcall encertat i meticulós, amb una elaborada escenografia de Pizarro Studio, un vestuari que passa dels grisos al color i una bona il·luminació de Sylvia Kuchinow.

Menció a part mereix Paula Malia, que enfronta l’omnipresent personatge de Greta amb una convicció i una professionalitat fetes a mida. També destaquen la sempre eficient Diana Roig (Mina) i un pletòric Oriol Burés (Walter), que també afronta la direcció, la idea original, la dramatúrgia, el vestuari... i moltes coses més. Un repte enorme que s’ha saldat amb un musical de bona factura i èxit assegurat.

Que un musical de nova creació, gestat per mans joves i amb voluntat inequívoca de contemporaneïtat, obrís temporada al TNC el 2024 és un d’aquells gestos que dignifiquen un ecosistema cultural. En un país que sovint viu de reposicions, franquícies i adaptacions de catàleg, veure néixer material propi —dramàtic i musical— és no només saludable sinó necessari.

Que aquest material sigui fruit d’un equip creatiu jove encara ho fa més il·lusionant. Donar espai, pressupost i visibilitat a noves generacions no és un caprici: hauria de ser una obligació estructural. I que el Nacional, amb tot el seu pes simbòlic i pressupostari, confiï l’obertura d’una temporada a un projecte així és una aposta valenta i que cal celebrar.

El punt de partida d’Ànima és magnífic. Una noia amb una vocació clara —dibuixar— decideix desafiar el seu entorn i viatjar fins al Hollywood dels anys 30 amb el somni d’entrar als estudis de Walt Disney com a animadora. El relat conté tots els ingredients d’una epopeia moderna: l’ambició femenina ofegada per un món d’homes, la lluita contra les estructures de poder, la persistència davant la discriminació sistèmica. Dramàticament, el motor és potent: trencar motlles en una societat que encara penalitzava —molt més que ara— les dones que aspiren a excel·lir professionalment.

Però és aquí on apareix la gran paradoxa. Amb un equip jove, amb les portes del Nacional obertes de bat a bat, amb recursos que molt pocs creadors d’aquesta generació poden ni tan sols imaginar, el resultat escènic és sorprenentment vell.

Ànima acaba esdevenint un compendi de clixés que operen a tots els nivells: dramatúrgic, argumental, estilístic, interpretatiu, musical i lumínic. L’arquitectura del relat respon a una plantilla reconeixible fins a l’esgotament: protagonista outsider, antagonistes caricaturescs, número coral d’afirmació, balada introspectiva, revés dramàtic, apoteosi final. És una fórmula que el musical comercial va codificar fa dècades i que aquí s’aplica amb una fidelitat gairebé devota.

No hi ha subversió del gènere, no hi ha lectura crítica del mite, no hi ha relectura irònica del relat de superació. Hi ha, en canvi, una adhesió sense fissures al paradigma de l’èxit individual. El missatge és clar i reiterat: “persegueix els teus somnis”. I és aquí on la proposta esdevé problemàtica. Perquè en una realitat contemporània marcada per la precarietat estructural, la desigualtat sistèmica i una crisi social cada cop més profunda, insistir en la fantasia meritocràtica sense matisos té alguna cosa de regressiu.

La ironia és que el relat vol explicar una dona que trenca sostres de vidre, però l’embolcall estètic i dramatúrgic no trenca cap sostre formal. Tot remet a una estètica que podríem situar trenta anys enrere: coreografies previsibles, harmonies segures, resolucions emocionals emfàtiques, una llum que subratlla allò que ja és evident. El conjunt transmet una sensació d’obra feta a partir d’un manual d’èxit prefabricat.

I tanmateix —i molt que ens n’alegrem—, el públic hi respon massivament. Les funcions gairebé plenes del Tívoli ho confirmen. Hi ha fam de musical, hi ha una necessitat d’entreteniment i hi ha una connexió emocional amb aquest tipus de relat que no es pot menystenir. Que el públic ompli un teatre sempre és una bona notícia.

La pregunta, però, és quin públic estem educant. Si el model que consolidem és el del clixé confortable, el de la fórmula OT, el de la trampa Disney que redueix la complexitat del món a una qüestió de voluntat individual, potser estem desaprofitant una oportunitat històrica. Una oportunitat no només de crear nou material, sinó de renovar llenguatges, de qüestionar mites i de posar en crisi el relat hegemònic de l’èxit.

Ànima representa, en aquest sentit, una paradoxa cultural: és alhora una magnífica notícia estructural i una ocasió artística malbaratada. Celebrem que el Nacional confiï en la joventut. Celebrem que es generin nous projectes de creació (especialment musicals) a mans joves. Però exigir novetat no és un caprici generacional; és una responsabilitat estètica. I aquí, sota una capa d’energia i entusiasme indiscutibles, el que acaba emergint és una mirada sorprenentment antiga sobre com s’expliquen —i es venen— els somnis.