Molta gent coneix musicals com Les Misérables o Hamilton. El que no tothom sap és que tots dos són fites del teatre musical de gran format que neixen en entorns subvencionats: Les Misérables, impulsat per la Royal Shakespeare Company al Barbican de Londres, i Hamilton, al Public Theater de Nova York. En els ecosistemes anglosaxons, fer el salt a l’explotació comercial és quelcom natural: és el que es coneix com un trasllat (“transfer”): incubació pública, explotació privada.
A Catalunya, en canvi, aquesta cadena és una rara avis: primer, perquè gairebé no estrenem musicals de gran format en teatres públics, i després, perquè el pas cap al sector comercial és una excepció. Per això, el trajecte d’Ànima, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 2024 i ara amb temporada al Teatre Tívoli, del 27 febrer al 5 d’abril, mereix una atenció especial.
Cal recordar, però, que aquest salt cap al teatre comercial és només la culminació d’un procés creatiu que, en el nostre context, és difícil de comparar amb els models anglosaxons. A Catalunya, els musicals de nova creació de gran format no disposen d’etapes intermèdies com els tallers de prova oberts al públic (“workshops”) un any abans de l’estrena, ni tampoc d’un període de funcions prèvies fora de Barcelona que permeti provar, ajustar i reescriure l’espectacle abans de la presentació oficial.
Quan un musical de nova creació s’estrena aquí, ho fa gairebé sempre directament en la seva versió definitiva, sense marge d’error ni rodatge, i això fa que els possibles trasllats siguin encara més excepcionals.
Ànima neix fa cinc anys gairebé com una dèria personal dels seus
creadors: Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Blanca Bardagil, Adrià Barbosa i Abel Garriga. No era pas un encàrrec, ni cap institució garantia unes condicions creatives mínimes que permetessin desenvolupar el projecte amb els estàndards que exigia un musical d’aquesta magnitud.
No va ser fins que, en el marc del Festival Grec de l’estiu del 2023, va aparèixer el torneig RIIIING! Els musicals que truquen a la porta. Allà és on l’equip d’Ànima va poder presentar públicament el material acumulat que fins aleshores reposava en un calaix. De nou, es feia palesa la necessitat del suport dels equipaments públics, sobretot en aquesta fase de laboratori.
Aquesta nova temporada al Teatre Tívoli permetrà també una cosa especialment preuada per a qualsevol creador: donar una segona vida a la seva obra i, de retruc, aprofitar per ajustar, reescriure i presentar-ne una versió encara més afinada. I això que el pas d’Ànima pel TNC ja va convèncer de sobres: en les set setmanes en cartell va omplir la Sala Gran (17.298 espectadors i una ocupació del 92,97%) i va despertar un entusiasme que no ha deixat de créixer.
En el fons, Ànima parla d’ocupar espais que fins ara semblaven inaccessibles. La idea que un musical de nova creació en català pugui arribar a un escenari com el del Teatre Tívoli n’és la millor demostració. L’espectacle ens porta a l’univers de l’animació dels anys trenta com a metàfora d’un procés intern: dibuixar fins a trobar la pròpia veu. Quants llibrets i partitures deuen dormir encara en calaixos anònims, esperant que un concurs, un festival o una institució els doni l’oportunitat de convertir-se en el pròxim gran musical català?
Més informació, imatges i entrades:
