Roser Garcia Guasch

Paula Vogel, dramaturga americana, és l’autora de Com vaig aprendre a conduir, un text pel qual va rebre el premi Pulitzer, i que va ser portat a escena per primera vegada l’any 1997. L’obra explica l’experiència d’una noia que va patir abusos sexuals per part del seu oncle i que manté en secret fins l’edat adulta. Segons explica l’autora en una entrevista a La Vanguardia, el text està escrit amb la clara intenció d’explicar els fets sense traumatitzar el públic. Segons Vogel, si ho feia de manera massa crua, corria el risc de que semblés un judici, i la seva intenció era que el públic arribés a una comprensió profunda dels fets i dels personatges. Segons el meu parer, aquesta […]

Bàrbara Mestanza és l’autora del text, un text valent i gens fàcil que explora les profunditats de l’abús sexual fet que es va repetint dia rere dia malgrat les denúncies, la maduresa de les dones i la sensibilitat social. A Sucia posava el focus en la víctima, parlava de l’abús, però sobretot del sentiment de culpa de la dona, de la incapacitat de reaccionar, del bloqueig que anul·la la resposta. En aquesta peça obre el gran angular i sense maniqueismes fa una observació detallada de la magnitud de la tragèdia. Unes periodistes d’un diari aconsegueixen el testimoni de 13 noies víctimes d’abusos sexuals per part d’homes importants de la política i del món de les arts, i ho publiquen. El […]

Peter Quilter va escriure aquesta peça al 2005 i des de llavors ha estat representada en més de 30 països amb una audiència total aproximada de 2 milions d’espectadors. El més emocionant d’aquesta història és que està basada tristament en fets reals. Cantar va ser el somni d’una multimilionària que vivia a una suite d’un hotel a Manhattan. Tot i les seves nul·les capacitats per cantar, Florence Foster Jenkins, va arribar a cantar al Carnegie Hall. La força del poder, els diners, la seva tenacitat i el poc sentit del ridícul van aconseguir un concert memorable (per oblidar). No crec que sigui una comèdia. És una historia trista, la tristesa que fa veure com el diner la va rodejar d’una […]

Amb el temps totes les relacions de parella passen per moments de monotonia els quals, sense motiu aparent, acaben minant la relació i perdent el seu l’atractiu. La parella d’aquesta història juga a una fantasia sexual per estimular una relació rutinària. L’observació externa d’alguna d’aquestes relacions ajuden a crear nous estímuls. Alguns recorren a la consulta d’un psicòleg, d’altres a aventures fora de la parella. En aquesta obra es presenta una tercera via. Ramon Pardina, expert en textos burlescos, s’endinsa per primera vegada en el teatre i ha triat la via còmica i fantasiosa per observar des de fora el comportament dels dos membres d’una parella i arribar al fons de les desavinences que no són més que la conseqüència […]

No oblidarem mai el primer contacte amb La Calòrica. Va ser Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, sàtira històrica sobre el poder y la decadència. Després vam veure, Els ocells, Fairfly, De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda o Le congrés ne marche pas, sempre crítics amb un tema concret. En aquesta ocasió ens planteja la gran pregunta: com podem cada ú de nosaltres canviar el món? Ells ho fan de la manera que saben: fent teatre i trencant totes les barreres que facin falta per fer prendre consciència del que sigui i fer crítica de tot utilitzant l’humor i la ironia. En un hotel en un lloc perdut de muntanya s’organitza una activitat que […]