Roser Garcia Guasch

“Una llum tímida” ja fa temps que està en cartell i girant per diferents teatres. N’havia sentit a parlar molt bé i no me la volia perdre. Vaig aprofitar un del quatre dilluns de representació. El tema és molt potent i tot el jovent que omplia de gom a gom el teatre (impressionant) ha de saber que fa 70 anys l’homosexualitat era considerada una malaltia quan ja no un delicte que havia de ser tractat o castigat. Dues dones que s’estimaven en ple franquisme havien d’amagar-se o fugir. El moviment LGTBI comença als anys 70 a EEUU i a Espanya 10 anys més tard. Actualment ja està més normalitzat però per aquest motiu moltes persones han sigut desgraciades o han […]

La desaparició del fill predilecte d’uns pares fa que emergeixin tots els fantasmes d’una família benestant, els conflictes de relació que existien entre ells i els problemes de cada un. És un argument que ja s’ha fet altres vegades. Recordo la pel·lícula “Festen” de Vinterberg i Mogens Rukovd (1998) que va ser representada a casa nostra en forma de teatre al 2005 amb una adaptació de Bo Hansen. Allò era un verdader drama on al darrera del luxe, la riquesa i l’encant d’un família burgesa amb una relació impecable es cou una veritable tragèdia. Potser el que volia dir-nos Víctor Sánchez Rodríguez és precisament que no és una situació especial ni insòlita: una gelosia cap al germà perfecte, una necessitat […]

Aquesta divertida comèdia va néixer d’un taller d’escriptura de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya) impartit per Marta Buchaca. Tant l’autoria com la direcció són de Jamie Southon, Daniela Univazo i Brenda Zavala. La idea de que estem tots vigilats és molt bona. És una veritat que ens angoixa. Ho saben tot de nosaltres i no ens podem escapar. Les xarxes socials ens han envaït i ja formen part de les nostres vides. La necessitat d’exposar-se s’ha convertit en addicció i molts creuen que deixaran d’existir si desapareixen d’Instagram. Però una cosa és l’exposició voluntària i l’altre l’espionatge sense autorització. I aquesta és la situació en la que es troben tres companys de pis. Descobreixen que algú […]

Ana Maria Ricart Codina em va arribar per “El metge de Lampedusa” un teatre documental i crític amb la societat, i també amb “Encara hi ha algú al bosc” amb el millor estil de Svetlana Aleksiévitx, o “Barbes de balena” recorregut històric a través de les cotilles de les nostres àvies, o la darrera, una profunda investigació de “La Víctor C” que ens va aportar informació sobre Catarina Albert que molts no teníem. En totes elles, la seva formació periodística deixa una empremta clara i dona solidesa a les seves obres. Obsolescència programada és un guió original que ens ha sorprès pel canvi de rumb. Segons el programa de mà, el títol es refereix als electrodomèstics i altres aparells que […]

La gran oferta de teatre i de musicals denota que la normalitat ha arribat a casa nostra. L’eufòria d’haver superat (casi) una pandèmia, veure un teatre ple i als actors, actrius, ballarins/es, als tècnics i maquinistes saludant des de l’escenari ha estat molt emocionant. Àngel Llàcer i Manu Guix tiren pel dret i pel camí fàcil i segur. Al 2008 van presentar “Què, el musical”, un espectacle de creació que va obtenir el premi Butaca a la millor composició musical per Manu Guix i la van veure més de 53.000 espectadors. Després de l’èxit de “La jaula de las locas” i “La tienda de los horrores” (cap dels dos originals), continuen apostant per un teatre musical comercial i en castellà […]