Roser Garcia Guasch

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals. En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle. […]

Obra de petit format en un sol acte. No és comèdia encara que hi hagi moments d’autèntica hilaritat, no és drama tot i que cada personatge deixa entreveure el seu petit drama personal. Tres germans es troben per parlar d’una herència que han de rebre la qual és en si mateixa especial i és utilitzada pels autors i directors per donar-nos a conèixer els tres personatges de l’obra, descobrir el comportament de cada un d’ells davant d’una situació que no saben resoldre, els sentiments de cada un d’ells sobre la família, els pares, el passat, la infància, les relacions entre ells. Es van descobrint uns als altres a mida que avança l’obra en un intent per arreglar les dificultats que […]

Lluïsa Cunillé sitúa l’acció a Copenhaguen trencant la imatge que tenim de societat benestant. En un pis d’una precarietat absoluta una mare i un fill viuen del no- res, ni del present ni dels records ja que els dos divergeixen en la manera de guardar-los en la memòria. És una situació tan estranya que pot passar de tot i t’esperaries qualsevol cosa, però utilitzant el recurs de les tragèdies gregues en les que ens presenten el final de bon començament, al públic li permet no esperar res sinó gaudir d’un text carregat de silencis i de frases curtes, lentes i significatives que les podríem situar en el teatre de l’absurd en el que Godot no arriba mai. Aquí no arriba […]

Ha estat una sorpresa molt agradable escoltar xerrar en mallorquí als tres intèrprets de l’obra basada en la novel·la de Sebastià Portell, un jove autor nascut a Ses Salines (Mallorca). Amb aquesta novel·la i sis edicions exhaurides, Portell va rebre el premi Time Out Barcelona al creador de l’any. El projecte Literactua que té com objectiu la promoció de la literatura i el teatre en català escrit a ses illes ha triat enguany en la seva tercera edició tres obres de: Guillem Frontera (Els carnissers), Rosa Calafat (i la mort tindrà el seu domini) i Sebastià Portell (el dia que va morir David Bowie). Per les tres obres, els intèrprets seran Catalina Florit, Xavi Frau i Lluís Febrer que fan […]

Henrik Ibsen va escriure Casa de Nines a finals del segle XIX, moment en el qual deixar un marit i fills perquè se sentia encotillada en una casa on no li faltava de res, era si més no, sorprenent. S’ha interpretat com una revolució feminista però Ibsen va voler escriure sobre la llibertat individual i la necessitat de ser ella mateixa. Una metàfora de qualsevol vida construïda sobre aparences i convencions socials. Nora va marxar desenganyada, després que Torvald la tractés d’impostora, hipòcrita, criminal, indigna, mancada de moral i del sentit del deure. És una de les obres més traduïdes del món i ha tingut una gran difusió i se n’han fet moltes versions i revisions com l’obra de Lucas […]