Roser Garcia Guasch

No és país para negras és l’obra en la que vam descobrir a Silvia Albert Sopale. Era un monòleg ple dels tòpics que fem servir sense adonar-nos-en i que, amb clau d’humor, posava en evidència la discriminació a la que es veuen sotmeses les dones racialitzades. Ella troba obstacles per dona, negra i actriu en un país on les dones, actrius i negres els costa fer-se un lloc. Ara, amb Lötò, hem descobert un espai a Sants anomenat Perifèria Cimarrones, un lloc acollidor, bonic i decorat amb motius africans. Utilitzant una barreja de disciplines (text, música, dansa, objectes diversos com flors o una escultura de fang), Silvia Albert fa una crítica divertida, irònica i sarcàstica sobre la necessitat d’aconseguir l’ideal […]

Jambo significa “hola” en suahili i Bwana “senyor”. “Sí bwana” ho hem fet servir irònicament quan ens referim a un gest d’obediència i submissió. Però el títol fa referència a un respecte per l’altre i una relació de l’autor i director Manel Dueso amb l’Àfrica negra. Montse Germán, Àurea Márquez i Antònia Jaume són tres amigues que es troben uns dies abans de Nadal per estar juntes. Les uneix la soledat i el patiment, cada una de diferents maneres però també les distingeix per la manera de tractar-lo. Una d’elles ha patit una agressió sexual brutal i les altres dues s’esforcen per ajudar-la i ho fan sense massa recursos amb nits de bogeria i excessos etílics. En aquesta obra hi […]

Les penes del Jove Werther (a partir de J.W. Goethe) és la segona peça de la trilogia de La condició mil·lennial amb dramatúrgia i direcció de Miquel Mas Fiol en la que tenint de referents a tres clàssics i, situats en el moment actual, vol mostrar la precarietat de la generació mil·lennial. Els tres espectacles, tot i ser independents tenen molt en comú. El Werther de Goethe és un jove instal·lat a un poble rural alemany que coneix en un ball a Charlotte, una noia dolça i educada de la que s’enamora perdudament. Ella ja té un promès amb el que es casa posteriorment. La passió amorosa, la sensibilitat exagerada, la tragèdia de l’amor romàntic porta a Werther al suïcidi. […]

Clarice Lispector va acabar aquesta novel·la just un mes abans de morir (1977). Felicitem a la Companyia La impostora per haver portat al teatre per primera vegada a casa nostra aquesta meravellosa peça traduïda al 2020 al català per Josep Domènech i Ponsatí. Clarice Lispector en el pròleg diu que és un llibre inacabat perquè li falta la resposta. La novel·la té una estructura curiosa. Escrita en tercera persona per un narrador aquiescent, ell reflexiona sobre el fet d’explicar aquesta historia i barrejar-la amb la pròpia, amb els seus sentiments, sobre la compassió i la injustícia social. Ell va creant el personatge a mida que va parlant sense saber massa bé cap on el portarà. S’analitza ell mateix, es fa […]

És un monòleg en castellà sobre la manera de resoldre els petits conflictes que van apareixent al llarg de la vida. La dificultat per resoldre’ls porta a molta gent a buscar solucions en els llibres d’autoajuda, les mil i una maneres de posar el cos a disposició de la ment (ioga, Taichí…) o formes varies de meditació com el Mindfulness o els retirs de silenci. M’ha semblat una crítica irònica de la moda actual que ja va començar fa més de vint anys amb la introducció a l’occident de diverses filosofies i teràpies orientals. És una exposició superficial d’un problema i la manera de resoldre’l. La idea és original, agosarada i valenta. Desconec si s’havia utilitzat alguna altra vegada com […]