Paula Vogel, dramaturga americana, és l’autora de Com vaig aprendre a conduir, un text pel qual va rebre el premi Pulitzer, i que va ser portat a escena per primera vegada l’any 1997. L’obra explica l’experiència d’una noia que va patir abusos sexuals per part del seu oncle i que manté en secret fins l’edat adulta.
Segons explica l’autora en una entrevista a La Vanguardia, el text està escrit amb la clara intenció d’explicar els fets sense traumatitzar el públic. Segons Vogel, si ho feia de manera massa crua, corria el risc de que semblés un judici, i la seva intenció era que el públic arribés a una comprensió profunda dels fets i dels personatges.
Segons el meu parer, aquesta intenció de voler evitar la cruesa i “protegir” l’espectador acaba per debilitar el text i el converteix en una successió d’escenes monòtones, repetitives i superficials. La directora és Marilia Samper i els dos protagonistes Mireia Aixalà i Ivan Benet, fan una feina excel·lent amb el material de què disposen aguantant tot el pes de l’obra interrompuda agradablement per cançons, balls i petites peces a piano. Kathy Sei està espectacular amb una cançó acompanyada amb el Saxo de Blai Juanet Sanagustín i Alba Gallén resol amb nota el repte de representar les dues edats extremes de la vida. Ens ha demostrat que és una gran actriu tant de text com de musical.
La posada en escena és original, el lligam entre escenes és fluït, la versatilitat dels actors/actrius secundaris és excel·lent, la parella protagonista (Aixalà/Benet) sostenen l’estructura amb molta solvència, però tot això queda malauradament desvirtuat quan, en gairebé dues hores d’espectacle no hi ha res que es desplegui, res que vagi desenvolupant-se, creixent, madurant, aprofundint-se.
No obstant això, és d’agrair que es portin a les sales de Barcelona textos d’autores contemporànies premiades i aplaudides.