Bàrbara Mestanza és l’autora del text, un text valent i gens fàcil que explora les profunditats de l’abús sexual fet que es va repetint dia rere dia malgrat les denúncies, la maduresa de les dones i la sensibilitat social. A Sucia posava el focus en la víctima, parlava de l’abús, però sobretot del sentiment de culpa de la dona, de la incapacitat de reaccionar, del bloqueig que anul·la la resposta. En aquesta peça obre el gran angular i sense maniqueismes fa una observació detallada de la magnitud de la tragèdia.
Unes periodistes d’un diari aconsegueixen el testimoni de 13 noies víctimes d’abusos sexuals per part d’homes importants de la política i del món de les arts, i ho publiquen. El que havia de ser una denúncia pública de dones assetjades es va desmuntant quan un dels agressors fa un intent de suïcidi i una de les víctimes demana que el seu nom sigui retirat de l’article. Apareix la por, les culpes, les pressions del poder, les amenaces i els dubtes de les altres víctimes. Aquest és el nucli d’aquest text i d’una situació massa coneguda.
El diàleg entre l’autora del text, actriu també de l’obra i Rosa Boladeras, és increïble, anant de la prudència a la impulsivitat, desplegant de manera esplèndida totes les seves capacitats interpretatives amb l’estridència necessària per un text potent ple de canvis de ritme i girs de guió.
La tercera actriu és la filla del agressor i acaba de complicar l’entramat de sentiments dels tres persontges. Ella és Júlia Molins i Mestanza la introdueix al text per reflexionar sobre les repercussions, les conseqüències i la implicació de la gent del voltant. A partir d’aquí, tot s’embolica i es pot perdre fàcilment el fil argumental allargant innecessàriament la durada de l’obra.
En qualsevol cas, celebrem que la Mestanza continuï fent servir el teatre per fer denúncia dels abusos sexuals i per recordar que no tot és fàcil i que la veritat per si mateixa de vegades no té la força suficient o té massa impediments al voltant perquè surti a la llum.