Lluïsa Cunillé sitúa l’acció a Copenhaguen trencant la imatge que tenim de societat benestant. En un pis d’una precarietat absoluta una mare i un fill viuen del no- res, ni del present ni dels records ja que els dos divergeixen en la manera de guardar-los en la memòria. És una situació tan estranya que pot passar de tot i t’esperaries qualsevol cosa, però utilitzant el recurs de les tragèdies gregues en les que ens presenten el final de bon començament, al públic li permet no esperar res sinó gaudir d’un text carregat de silencis i de frases curtes, lentes i significatives que les podríem situar en el teatre de l’absurd en el que Godot no arriba mai. Aquí no arriba mai una sortida que han de fer per visitar un oncle. És tan curiosa la situació que manté l’interès tota l’estona i fins i tot és còmica en molts moments.
Com a Decadència de Berkoff, l’obra està plena de contrastos, contradiccions, odis amagats, relacions patològiques. Mare i fill juguen amb el llenguatge, amb el passat, amb les petites converses familiars sense sentit, amb els motius del no fer res. ”els grans juguen per oblidar, els nens juguen per viure”.
Albert Arribas dirigeix amb gran encert aquesta obra curiosa i estranya però tendre i nostàlgica recolzat en una escenografia de Sílvia Delagneau que de freda i pobre es va transformant en un espai aristocràtic gràcies a recursos curiosos i originals que simulen espais fantasiosos.
Pere Arquillué i Imma Colomer són els millors intèrprets per una obra aparentment senzilla però carregada de matisos que la fan difícil. Val la pena veure-la.