Henrik Ibsen va escriure Casa de Nines a finals del segle XIX, moment en el qual deixar un marit i fills perquè se sentia encotillada en una casa on no li faltava de res, era si més no, sorprenent. S’ha interpretat com una revolució feminista però Ibsen va voler escriure sobre la llibertat individual i la necessitat de ser ella mateixa. Una metàfora de qualsevol vida construïda sobre aparences i convencions socials. Nora va marxar desenganyada, després que Torvald la tractés d’impostora, hipòcrita, criminal, indigna, mancada de moral i del sentit del deure.
És una de les obres més traduïdes del món i ha tingut una gran difusió i se n’han fet moltes versions i revisions com l’obra de Lucas Hnath: Casa de Nines, vint anys després amb els magnífics diàlegs entre Nora i Torvald quan ella torna a casa al cap de 20 anys. En aquell cas, Emma Vilarasau i Ramon Madaula volen saber la veritat, sense retrets, sense vencedors, ni perdedors, no hi ha drama ni final tràgic. Va ser una descoberta molt interessant.
Sempre és un repte portar a escena una obra tan coneguda. És necessari pentinar un text que dura tres hores en l’obra original i per economia dramàtica ha desaparegut el doctor Rank que a part de la bona relació i la seguretat que dona a la Nora, no és imprescindible pel desenvolupament de la trama.
Raimon Molins, el director ha modelat el personatge de la Nora i l’ha infantilitzat encara més amb la qual cosa es desfigura la dona forta que té a dintre que és capaç de falsificar una firma per amor. Claudia Manini, salta i corre per l’escenari com una nena petita de manera exagerada però resulta molt convincent en el diàleg final amb Torvald en el que demostra la seva fermesa. Jordi Llordella està esplèndid en el seu paper de marit auster, amb una integritat moral luterana, complidor de la llei i dels principis, que odia els deutes, que és estalviador, dur i paternal amb la dona. Ell, com el pare de la Nora, la converteix en una nina: “la meva petita caparruda” i perd els papers (impensable també en un ambient nòrdic luterà) quan Nora pren la decisió de la seva vida.
Ja havíem vist aquesta traducció de Feliu Formosa al TNC amb Laura Conejero fent de Nora. No recordo l’any però segur que era un moment en el que era impensable que Krogstad fos una dona i mantingués una relació amb la senyora Linde, l’amiga de Nora. Una altra sorpresa d’aquesta versió és que Nora canta una cançó en noruec. No hem entès la lletra però el to és infantil i trist. Kike Blanco també ens ha meravellat amb una estructura de fusta com una casa de nines des d’on els personatges continuen la seva actuació.
Les versions d’obres tant conegudes tenen inconvenients perquè no es pot evitar la comparació però aporten novetats i sorpreses.