Roser Garcia Guasch

El començament d’una obra de teatre és important per situar l’espectador. En aquesta veiem un jardí amb un gronxador, joguines de nens, fulles d’arbres per terra, plantes, una hamaca on hi dorm un home tranquil amb música clàssica d’ambient. Tot té aire de normalitat. La dona molt més jove que ell (es va enamorar del professor) torna d’una festa infantil amb el nen, un bosnià adoptat de 5 anys. A partir d’aquí la conversa entre la parella va agafant diferents tons, matisos i colors. Els temes principals són la maternitat, la paternitat, la infància i com ho viuen cada un d’ells. Al llarg de la conversa surt la necessitat de tenir fills, de que siguin especials, el desig de que […]

Cada gènere teatral té un públic determinat. El teatre còmic té un públic fidel, que sap què va a veure, disposat a passar una bona estona i deixar-se anar rient a cor que vols. És també un públic exigent i la qualitat és indispensable. Aquesta dependrà d’un bon guió, uns intèrprets versàtils i una bona complicitat entre ells. El guió de Susanna Garachana i Jaume Viñas té totes les qualitats per satisfer els objectius. És una situació comú, una parella que es vol casar i volen presentar els seus pares respectius. El noi però, té un pare llunyà i per por de defraudar a la mare de la núvia, lloga un actor. La comèdia està servida. A partir d’aquí, les […]

No sabem res de les vides íntimes d’autors tan coneguts com Bernard Maria Koltès a qui coneixem per les obres com Roberto Zucco, En la solitud dels camps de cotó o La nit just abans dels boscos, a partir de les quals ens fem una idea del patiment, la necessitat de parlar i ser escoltat, el desacord amb les desigualtats… Per això agraïm la idea d’Ester Villamor i Berta Giraut que han adaptat a quatre mans un text que va publicar François, germà de Koltès: Lettres de Bernard-Marie Koltès i agraïm també la idea de mostrar-nos allò més íntim de la seva vida i la seva mort. Comença amb uns fragments d’uns cors que podrien ser d’alguna passió o alguna […]

Xavier Alomà és el fill que voldria haver matat. És tan fort el títol que pensàvem que anàvem a veure un thriller. El fill és ell, que no voldria haver existit. En aquesta obra, Alomà fa un exercici personal a través de l’autoficció on despulla la seva infància i la dolorosa relació amb el seu pare. Ell n’és l’autor i també l’únic intèrpret. De manera que, sota la direcció d’Anna Tamayo, fa un desplegament de capacitats per interpretar tots els personatges de l’auca. Canta, balla, es disfressa i fa playbacks de Mariah Carey (ens dóna la sensació d’estar espiant un adolescent gay en la intimitat de la seva habitació) alhora que etziba monòlegs punyents on veiem les seves capacitats interpretatives […]

És una obra molt sorprenent que podríem classificar com Teatre de l’absurd però a la vegada és un teatre social, de crítica i denúncia. La vellesa no ha estat sovint tractada als escenaris. Són personatges col·laterals que serveixen per parlar de la gent que els envolta, que els cuida o els pateix. La vellesa és moltes vegades soledat, pobresa, desolació i discriminació (edatisme). Per això felicitem a Aina Minguell i Aitana Ropero, les dues intèrprets, les autores del text, les directores i les responsable de l’escenografia, el moviment i la dramatúrgia. Un treball increïble i ben resolt. Dues dones grans que han estat desnonades dues vegades viuen en cubells d’escombraries rodejades de merda i acompanyades de rates. La Companyia Las […]