Xavier Alomà és el fill que voldria haver matat. És tan fort el títol que pensàvem que anàvem a veure un thriller. El fill és ell, que no voldria haver existit.
En aquesta obra, Alomà fa un exercici personal a través de l’autoficció on despulla la seva infància i la dolorosa relació amb el seu pare. Ell n’és l’autor i també l’únic intèrpret. De manera que, sota la direcció d’Anna Tamayo, fa un desplegament de capacitats per interpretar tots els personatges de l’auca. Canta, balla, es disfressa i fa playbacks de Mariah Carey (ens dóna la sensació d’estar espiant un adolescent gay en la intimitat de la seva habitació) alhora que etziba monòlegs punyents on veiem les seves capacitats interpretatives més dramàtiques.
Així com en una sessió de teràpia de constel·lacions familiars, es posen tots els personatges, elements i temàtiques sobre la taula (en aquest cas, sobre l’escenari) per tal d’ordenar dins seu aquelles vivències pendents de sanar. Tot allò no dit li fa un tap a la boca que no li permet parlar del seu pare en el seu enterrament. Però, poc a poc, a base de donar veu a la seva àvia, la seva mare, el seu nen interior… la canonada es va desembossant.
El viatge que fa Alomà ens fa riure, ens fa emocionar, ens fa revisar les nostres infàncies… i, sense pretendre-ho, ens pot ajudar a posar una mica de pau i ordre als nostres temes familiars pendents.