Com voldríem que fossin els nostres fills?

El començament d’una obra de teatre és important per situar l’espectador. En aquesta veiem un jardí amb un gronxador, joguines de nens, fulles d’arbres per terra, plantes, una hamaca on hi dorm un home tranquil amb música clàssica d’ambient. Tot té aire de normalitat. La dona molt més jove que ell (es va enamorar del professor) torna d’una festa infantil amb el nen, un bosnià adoptat de 5 anys. A partir d’aquí la conversa entre la parella va agafant diferents tons, matisos i colors. Els temes principals són la maternitat, la paternitat, la infància i com ho viuen cada un d’ells.
Al llarg de la conversa surt la necessitat de tenir fills, de que siguin especials, el desig de que els seus siguin superiors als fills dels demés, i en el fons, la voluntat o la por de que siguin genis o tinguin qualitats molt especials. Tanta necessitat crea una angoixa insuportable en el pares Santi Ricart i Meritxell Calvo que saben interpretar de meravella tota aquesta exigència i patiment. L’obra de Josep Julien desmitifica l’amor incondicional dels pares, el culte al nen i la no acceptació de les coses tal com són. El to exageradament cridaner de la mare demostra una angoixa incontrolada. Un to més tranquil d’ella no hauria tret interès i potser hauria afegit dramatisme a la situació. Les trames ultratenses com Psicosis, ho són pels silencis.
La música de Wagner i La Cavalcada de les Valquíries va creant una tensió creixent fins a un gir argumental inesperat.
És un muntatge atrevit, curiós, imaginatiu i provocador que no et deixa indiferent. El teatre té l’obligació de fer pensar, de modificar actituds i, si pot ser, i no és demanar massa, introduir canvis socials i sobretot, que no et deixi indiferent. I aquesta obra és així.
Jo la qualificaria d’un obra DES: Desmitificadora, Deshumanitzadora, Destructiva.
És una comèdia negra, a parts iguals. És tan negra com còmica. Potser és tan còmica perquè és exageradament negre. S’ha de veure per jutjar-la