Hebert Parodi

Comèdia d’èxit mundial de Michael Frayn amb una relació especial amb Barcelona on s’ha representat força vegades. Admeto que no l’havia vist mai malgrat que les obres de teatre sobre el teatre, des dels musicals clàssics (42nd Street) al metateatre més actual (Infàmia) sempre ens captiven als que som “només” espectadors. A aquestes alçades tothom coneix l’estructura de Pel davant…: una companyia de teatre maldestre que representa una obra igual de cutre. La novetat és que en aquesta comèdia boja i efectiva veiem què fan (i els passa) a escena (davant) i també entre bambolines (darrere), i com les relacions, embolics, peculiars personalitats, bons i mal rollos…. rere l’escenari acaben impactant a la fictícia representació. El segon acte, el del […]

Hi anava amb objeccions, cert. Havia llegit que qüestionava el cànon i exigències estètiques imperants. Vaja, más de lo mismo i a sobre, sentir per part d’una dona molt atractiva la duresa de ser-ho (als lletjos ens molesten molt les queixes per suportar la bellesa). Vaig pensar en l’adaptació cinematogràfica de Frankie i Johnny on – potser- la dona més bonica del món, Michelle Pfeiffer, pretenia ser algú insignificant amb problemes per agradar (en teatre va ser Kathy Bates…). L’estàndard de qualitat de la sala i el nom de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora i co-creadora, em van animar a anar-hi. Sort que ho vaig fer. Una proposta càustica per no dir demolidora, crítica […]

Nova adaptació del text de William Shakespeare, dirigida per Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols a partir d’una nova traducció, que és tot un encert. La proposta es basa en la paraula i, a partir d’aquí, es construeix la resta, diria. Els temes tractats són molt potents, actuals al s. XVII i al XXI: les suspicàcies i difícil convivència entre races i cultures, els diners, l’amistat i amor, mantenir la paraula donada i assumir les conseqüències, la por i odi a qui és diferent, la cobdícia, la utilització de la justícia, la usura… En aquest cas, un préstec avalat (no ho feu mai) que no es pot retornar. El banquer, farcit de tant odi com n’ha rebut, havia exigit una condició […]

Felipe Cabezas (Houdini, l’art de la fuga) s’allunya de les màscares i al costat d’Albert Requena (L’asssassí imprevist), tots dos experts en el llenguatge gestual, es basten per a través d’històries aparentment inconnexes, provocar reflexions mitjançant l’humor, sobre els diners, el seu poder sobre nosaltres, com acostumen a treure el pitjor (bé, a vegades el millor), com fan girar el món, que cantaven a Cabaret, tot i que sovint no sigui en la millor direcció. Tres històries i un lloc on conflueixen, com a metàfora d’allà on pot portar-nos confondre un mitjà, els diners, amb una fi. Hi ha humor, recurrent, gestual, de rèpliques enginyoses, amb bon ritme per no perdre’ns en les històries però tampoc veure’ns atropellats, i crítica […]

Admeto que hi vaig anar més per veure intèrprets que mai deceben i a qui fa anys que segueixo que no pas per la impro, que és un gènere amb el que em costa connectar. Potser és que, com la màgia, sé que hi ha truc, molta, molta feina d’assaig darrera i percebem una il·lusió. Bé, doncs sort que hi vaig anar. Feia temps que no reia tant ni veia els actors passar-s’ho tan i tan bé, gairebé tant com el públic. La particularitat d’aquesta proposta d’impro és la vessant musical, el fet de crear també cançons a partir de conceptes inconnexes. Veure com amb l’ajut dels suggeriments del públic que hem deixat escrits a l’entrar, van improvisant històries absurdes, […]