Felipe Cabezas (Houdini, l’art de la fuga) s’allunya de les màscares i al costat d’Albert Requena (L’asssassí imprevist), tots dos experts en el llenguatge gestual, es basten per a través d’històries aparentment inconnexes, provocar reflexions mitjançant l’humor, sobre els diners, el seu poder sobre nosaltres, com acostumen a treure el pitjor (bé, a vegades el millor), com fan girar el món, que cantaven a Cabaret, tot i que sovint no sigui en la millor direcció.
Tres històries i un lloc on conflueixen, com a metàfora d’allà on pot portar-nos confondre un mitjà, els diners, amb una fi. Hi ha humor, recurrent, gestual, de rèpliques enginyoses, amb bon ritme per no perdre’ns en les històries però tampoc veure’ns atropellats, i crítica social, no massa populista, que s’agraeix, en el reflex de banquers (i bancaris) ben documentat. Però no es queda en aquest aspecte, que seria el més fàcil, sinó també sobre com els diners ens canvien, modifiquen els nostres valors, perverteixen amistats (i no desvetllarem més). Amb mínims elements, una taula, un sofà, molt lleugers canvis de vestuari, transicions ben marcades, voilà, passem d’un món a un altre, que no seria possible sense la versatilitat de Cabezas i Requena, que donen vida a una desena de personatges, des canalles a pusil·lànimes, pobres diables o taurons.
I, a la fi, ¿són els diners el culpable de tot? O només reflecteixen allò que som? O som el que som pels diners? Quin és el nostre preu?
Així, per mitjà de l’humor, a estones físic, a estones absurd, però mai exagerat, avança aquesta comèdia “seriosa” a bon ritme sense pretendre, crec, pontificar ni llançar un discurs anticapitalista de consigna sinó reflexionar sobre la preponderància del vil metall en la nostra societat, món, relacions …