Hebert Parodi

Un títol que ho engloba tot: l’acceptació trista i resignada d’una vida malaguanyada, on per amor, o més ben dit, perquè el seu amor va ser traït, Medea va arribar a matar els seus estimats fills. Un text de Queralt Riera que demana a crits ser llegit i que, no és tan habitual en aquests casos, no va del braç d’una dramatúrgia pesada, lenta, pretensiosa i allunyada de ser assequible. Sí, és tràgica, perquè ho va ser la vida de Medea, però també és poètica, fins i tot amb algun somriure i no, no busca reivindicar la figura ni justificar res, sinó portar a avui dia les seves circumstàncies i patiment, tan lligat a haver estimat i no haver estat […]

Admeto que vaig anar a [Des]encuentros pel nom d’Alejandra Jiménez-Cascón en la direcció, intèrpret que ens té embadalits amb Blanca desvelada i de qui he pogut veure també la seva faceta hilarant. I es nota la seva mà. I me n’alegro de no haver-me perdut aquesta proposta, fresca, molt divertida, real, ben interpretada, sense aparents pretensions encara toc de ple un tema etern. Una agradable sorpresa. Amb la naturalitat per bandera es succeeixen històries de parelles, d’acords i desacords -així, sense claus, que aquestes no es pronuncien-. Parelles de tota mena, que ni arriben a ser-ho, que es trenquen, que es troben, algunes breus i algunes les veiem evolucionar … tot un catàleg daixò tan difícil d’intentar fer una unitat […]

Moltes sensacions després de “Vespres de la beata verge” però poques paraules per descriure-les i que facin justicia a aquesta proposta dirigida per Josep Prat i Coll (Requiem for Evita). Com és possible que no estigués ple al menys aquell dia? Sí, és un text difícil i dens de Antonio Tarantino (Stabat Mater, que no us confongui el cognom) però dirigit i interpretat d’una manera que no importa per moments el significat literal de les paraules sinó què transmeten, què amaguen, si són d’ara o records, memòria real o creada per fer més fàcil la càrrega de la tragèdia. Un pare espera per poder recollir el cadàver del seu fill, que s’ha suïcidat. Amb aquest interessant punt de partida podia […]

La Ruta 40 és potser la meva companyia preferida per les seves propostes, posades en escena, textos, magnífiques interpretacions de Sergi Torrecilla, Albert Prat i Alberto Díaz i de qui s’acompanyen. A més, no són previsibles sense que busquin, diria des de la distància, la sorpresa épatant sinó que busquen a cada moment allò que més els ajuda a expressar-se. Així, tant poden convidar-nos a una joia emotiva com l’enyorada El llarg dinar de Nadal, a tot un Pinter (La col·lecció), a un tractat contemporani sobre la memòria (Cúbit), a reviure revolucions socials (La lluita constant) o ara, a aquest Reiseführer, on el títol ens descol·loca. No us espanteu: guia de viatge. I és que aquesta obra reflexiona / ens […]

Hamlet, una altra vegada? Doncs sí i quina sort. La temporada passada la companyia valenciana Bambalina Teatre Practicable ens va acostar una Celestina, que a mi, apassionat del llibre, em va semblar potser la més humana (passional i visceral) que he vist … amb 2 actors i titelles. Ara, aposta igualment valent o temerària, aquest Hamlet, com la seva solitud interior acompanyada d’espectres, amb un sol intèrpret i 10 títelles. Malgrat conèixer, sigui a través del text o de les incomptables adaptacions (de Laurence Olivier a El rey león, de Kenneth Branagh a la proposta de l’any passat al Lliure…) a aquest príncep ¿trastornat? per la mort / assassinat del seu pare a la podrida Dinamarca, aquest Hamlet de Bambalina […]