Nova adaptació del text de William Shakespeare, dirigida per Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols a partir d’una nova traducció, que és tot un encert. La proposta es basa en la paraula i, a partir d’aquí, es construeix la resta, diria.
Els temes tractats són molt potents, actuals al s. XVII i al XXI: les suspicàcies i difícil convivència entre races i cultures, els diners, l’amistat i amor, mantenir la paraula donada i assumir les conseqüències, la por i odi a qui és diferent, la cobdícia, la utilització de la justícia, la usura…
En aquest cas, un préstec avalat (no ho feu mai) que no es pot retornar. El banquer, farcit de tant odi com n’ha rebut, havia exigit una condició peculiar en cas d’impagament: cobraria una lliura de la carn de l’avalador. No recordarem com el jutge (un personatge disfressat, que sent Shakespeare això no podia faltar) s’enfronta al diabòlic assumpte. També, malgrat que podria semblar només una línia argumental lleugera, com Pòncia posa a prova la fidelitat a allò que el seu promès li va jurar, similar, doncs a un contracte mercantil amb clàusules en cas d’incompliment.
És un plaer sentir aquesta adaptació, un llenguatge ric, accessible i culte, d’una sonoritat rotunda, deliciós per a l’oïda, molt, molt ben declamat i amb clara dicció que no és habitual trobar.
La Mercè Managuerra (La Gavina) va guanyar el Margarida Xirgu per aquest paper, transmutada en l’avar jueu Shylock, de qui no podem apartar la mirada. També absorbeix la nostra atenció Sílvia Forns (Afanys d’amor perduts), especialment quan fa de Pòrcia, enamorada amb empenta.
La posada en escena és més que minimalista, sense escenografia més enllà d’una taula, on la il·luminació d’Alberto Rodríguez juga un paper essencial, amb boira que amaga intencions i recorda que estem a prop del port. L’obra no es veu clàssica en el sentit de ser d’època, gràcies també a un vestuari actual de negocis en el cas d’ells i el de Pòrcia que aporta el color, preciós roig, de l’amor.
I per cert, sabíeu que el significat de bancarrota ve de que a l’Itàlia de llavors, els banquers seien a uns bancs oferint els seus serveis, i quan un d’ells no podia atendre les seves obligacions, els altres trencaven una pota del banc (banca rota), com a humiliació i símbol que ja no era solvent?