Hebert Parodi

Un pas de processó de Setmana Santa en forma de cuina…o a l’inrevés. Sota pal·li, María Milagros, perquè així ho va voler la seva mare, Miluka perquè així ho vol ella, cuina mentre la vida passa, quina pena. Passen els disgustos, alguns somnis, la innocència, les parelles, però queda l’amor, perquè l’AMOR ho és tot. I no us penseu que és una cursilada, en absolut. És duríssima, molt, tant com tendra. Aquesta Verge regna de la seva cuina a Carabanchel amb fills, parella, exparella, gos i mare a massa quilòmetres, amb una energia fins i tot aclaparadora, és moltes dones que es van fer invisibles després de ser mares. Perquè María Milagros parla de la postmaternitat i de la identitat, […]

Antoine és un musical dels anomenats “de gran format” que transmet la proximitat i fins i tot humilitat dels “de petit format”. Encara que pel cartell pugui enganyar no és la història del Petit Príncep (EPP). Bé, sí, però LA SEVA història… lligada a la del seu creador, Antoine de Saint Exupéry, que amb EP ens recorda que en oblidar el nen que portem a dins perdem la nostra essència. Ignasi Vidal (El Pla) ha aconseguit crear una obra complexa que arriba a l’espectador sense semblar-ho, amb equilibri entre la biografia (no exhaustiva i més aviat positiva) i la translació a escena del llibre, amb un notable disseny de producció i repartiment. La proposta s’estructura a través de nombrosos salts […]

Obra del lletrista i compositor, idolatrat per tants, Stephen Sondheim, amb el títol de la coneguda adaptació cinematogràfica. Curiosament, el número icònic no va sorgir fins que el productor de productors, Harold Prince, va trucar al coreògraf de coreògrafs, Jerome Robbins, que va suggerir canviar l’inici i va néixer Comedy tonight. Aquí aquest número és senzillament genial. Una troupe irromp en platea camí de l’escenari a tall de festa total on queda clar el to del que veurem. L’antiga Roma. Encert absolut, no hi ha cartró pedra, sinó estètica circense, molt a joc amb la farsa, un festival de colors, on veus a l’escenari fins a l’últim euro de l’entrada (no sol passar). Un jove (magnífic Eloi Gómez) delicat enamorat […]

Un tipus d’espectacle molt present a l’escena barcelonina: musical anomenat de “petit format” (etiqueta discutible), habitualment de creació pròpia, amb pocs intèrprets, música en directe i mínima i multifuncional escenografia. Propostes que als amants de l’gènere ens han donat moltes alegries i descobertes i que compensen, potser, la manca de grans musicals a l’escena catalana, tan habituals a Madrid. Una gran ciutat, vides atrafegades, corrent d’aquí cap allà, de vegades sense saber per què ni cap a on. Quatre personatges, típics que no estereotips: l’addicte a la feina, el simpàtic optimista, la pija que creu no ser-ho i l’aspirant a creadora amb història sentimental per superar. El repartiment coral funciona molt bé, es compenetren, cadascun té els seus moments de […]

No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari). Amb […]