Un títol que ho engloba tot: l’acceptació trista i resignada d’una vida malaguanyada, on per amor, o més ben dit, perquè el seu amor va ser traït, Medea va arribar a matar els seus estimats fills. Un text de Queralt Riera que demana a crits ser llegit i que, no és tan habitual en aquests casos, no va del braç d’una dramatúrgia pesada, lenta, pretensiosa i allunyada de ser assequible. Sí, és tràgica, perquè ho va ser la vida de Medea, però també és poètica, fins i tot amb algun somriure i no, no busca reivindicar la figura ni justificar res, sinó portar a avui dia les seves circumstàncies i patiment, tan lligat a haver estimat i no haver estat prou estimada.
Si a la absolutament original “Aquí. De Santander a NY”, de la mateixa autora, 3 actrius eren un mateix personatge femení, aquí dues actrius interpreten (i com de bé!) a Medea: en veiem una amb la vida per davant, des de la nena petita que trepitja bassals, i ja ha d’aprendre a ser objecte de poques atencions i a sobreviure a nivell emocional, l’adolescent, la jove enamorada… tots elles són una fantàstica Patrícia Mendoza (Júlia), si és possible, més expressiva que mai, juganera nena i boja enamorada, amant esposa, gelosa, ferida fins a la bogeria que la portarà a un acte cruel. La mateixa Medea, Rosa Cadafalch, ja gran, marcada pel patiment que ha arrossegat des de llavors, a les acaballes de la vida, mirant el mar, on tants i tants viatges va fer amb Jasó, que ara escup una imatge de mort i malson. Així, una Medea avança pel fil de la vida i l’altra cap enrere el va recollint fins que les dues són una única Medea.
Un espai amb el mar omnipresent i una cadira és tot el que necessiten per omplir l’espai escènic amb una posada en escena on sembla que les paraules han estat coreografiades i acompanyades pel piano de Joan Alavedra, amb una composició màgica, especialment quan pessigant les cordes del piano ens gronxa amb una musicalitat etèria i misteriosa.
Un text d’aquells que potser una sola escolta per atenta que sigui no és suficient per a treure-li tot el suc.
La frase: No m’agrada parlar. Ja està tot dit.