Moltes sensacions després de “Vespres de la beata verge” però poques paraules per descriure-les i que facin justicia a aquesta proposta dirigida per Josep Prat i Coll (Requiem for Evita). Com és possible que no estigués ple al menys aquell dia? Sí, és un text difícil i dens de Antonio Tarantino (Stabat Mater, que no us confongui el cognom) però dirigit i interpretat d’una manera que no importa per moments el significat literal de les paraules sinó què transmeten, què amaguen, si són d’ara o records, memòria real o creada per fer més fàcil la càrrega de la tragèdia.
Un pare espera per poder recollir el cadàver del seu fill, que s’ha suïcidat. Amb aquest interessant punt de partida podia descarrilar per la banda sentimental sense fre i ser un dramón. I ho és, però d’una manera poètica, sense amagar ni un bri de cruesa però sense sentimentalisme facilón entra ben bé fins el moll de l’os i et buida.
El pare rememora/recrea/reinventa xerrar amb el seu fill, passant per la complicitat inicial, la fractura familiar, la incomprensió, els retrets… per passar a acompanyar el seu fill en el seu nou camí, creant? una nova complicitat i un enteniment mut que faci més suportable, si això és possible, el moment actual i la resta de la vida ja sense ell. Que difícil és perdonar-se!
Una escena final perfectament lligada a la inicial d’intens dolor, un patiment ben quotidià i humil que és impossible que no et deixi tocat, tant, que al sortir de la sala i trobar-me que encara era de dia, notés que el món estava fora de lloc. Llàstima que els espectadors es perdin en part aquest inici per ignorar que mentre seuen, hi ha un actor que JA està interpretant, i xerrin, mirin mòbils… en lloc de contemplar aquell dolor silent que es trenca just al començar l’obra i et descol·loca.
El millor: Tothom ho diu i és veritat, una interpretació brutal, excelsa de l’Oriol Genís que transita pel camí del dolor i l’acceptació, per començar, de si mateix.