Musical (molt viu) amb tan bona intenció com execució

Ningú és un zombi és un musical de la companyia Teatro Calánime (Cuentos cruentos) que busca conscienciar als joves sobre la discriminació i el bullying. I és que, a banda del mal que fem rebutjant a algú només per diferent, hem pensat mai que nosaltres mateixos, a ulls d’altres, podem ser considerats els “bitxos raros” i passar de guais a rebutjats?

A escola hi arriba un noi peculiar. Ni més ni menys, ve de Polònia amb la seva família de morts vivents. L’encaix no és fàcil, i si bé fa amics que veuen més enllà de l’aparença física i algun aspecte estrany, a d’altres no els agrada en tant que diferent i el tracten malament. Si ell és estrany, encara més la seva família, amb majordom inquietant i tres tietes –marionetes- que es deleixen pels morts i per cantar (amb les veus de tres conegudes actrius). Certament, tenen costums que no són els de la resta però no ens veuen ells també com a gent diferent amb costums ben estranys?

El material és –ho desconeixia- un llibre molt recomanat a escoles i força premiat de Jordi Folck, autor també de les lletres de les cançons. L’origen literari es nota en el llenguatge utilitzat, molt cuidat i ric, que s’agraeix. L’obra fa èmfasi en prendre consciència de com d’absurd, injust i el mal que provoca assetjar a qui veiem diferent i com perdem l’enriquiment que l’altre ens pot donar. Sense amagar les conseqüències de la discriminació, la proposta desprèn principalment simpatia, gràcies a la música i les interpretacions del repartiment.

En resum: Molt bones i properes interpretacions, amb força pes d’actors joves molt solvents, música –enregistrada- de qualitat amb tocs de conte gòtic, bones intencions i escenografia multifuncional molt eficaç.

És una proposta no tant pels més petits sinó que hi ha la valentia (temeritat?) d’adreçar-se al públic al voltant dels 10 anys i en endavant, segment difícil d’acontentar, si bé té atractius per agradar i interessar també als acompanyants. O als que hi anem sols.