Ningú és un zombi és un musical de la companyia Teatro Calánime (Cuentos cruentos) que busca conscienciar als joves sobre la discriminació i el bullying. I és que, a banda del mal que fem rebutjant a algú només per diferent, hem pensat mai que nosaltres mateixos, a ulls d’altres, podem ser considerats els “bitxos raros” i passar de guais a rebutjats?
A escola hi arriba un noi peculiar. Ni més ni menys, ve de Polònia amb la seva família de morts vivents. L’encaix no és fàcil, i si bé fa amics que veuen més enllà de l’aparença física i algun aspecte estrany, a d’altres no els agrada en tant que diferent i el tracten malament. Si ell és estrany, encara més la seva família, amb majordom inquietant i tres tietes –marionetes- que es deleixen pels morts i per cantar (amb les veus de tres conegudes actrius). Certament, tenen costums que no són els de la resta però no ens veuen ells també com a gent diferent amb costums ben estranys?
El material és –ho desconeixia- un llibre molt recomanat a escoles i força premiat de Jordi Folck, autor també de les lletres de les cançons. L’origen literari es nota en el llenguatge utilitzat, molt cuidat i ric, que s’agraeix. L’obra fa èmfasi en prendre consciència de com d’absurd, injust i el mal que provoca assetjar a qui veiem diferent i com perdem l’enriquiment que l’altre ens pot donar. Sense amagar les conseqüències de la discriminació, la proposta desprèn principalment simpatia, gràcies a la música i les interpretacions del repartiment.
En resum: Molt bones i properes interpretacions, amb força pes d’actors joves molt solvents, música –enregistrada- de qualitat amb tocs de conte gòtic, bones intencions i escenografia multifuncional molt eficaç.
És una proposta no tant pels més petits sinó que hi ha la valentia (temeritat?) d’adreçar-se al públic al voltant dels 10 anys i en endavant, segment difícil d’acontentar, si bé té atractius per agradar i interessar també als acompanyants. O als que hi anem sols.