Hebert Parodi

Una dona, Lis, interpretada per tres actrius, tres veus d’una mateixa vida, dels mateixos records. Ens expliquen les tres com han arribat a l’ara i juntes s’uneixen per a un proper episodi vital després de repassar els moments clau que la/les defineixen. Un casament que acaba amb assassinat mafiós del nuvi i fugint, es troba vestida de núvia i tacada de sang a Grand Central Station, un riu de persones on ningú, llevat la Lis, es queda. Aquesta casament era tenir un futur ben diferent del passat, de l’altre episodi clau: la infantesa sòrdida en un hostal familiar. I‘ara, a NY, lliure de la violència però sense futur, paralitzada, opta per refugiar-se i viure en un bucle de records, no […]

Aquest text d’Albert Tola dirigit per Andrea Segura parla, per mi, d’una casuística peculiar: la repetició de patrons de pares/mares a fills/filles. Una mena d’herència genètica que comporta un cicle conductual del que costa escapar tot i saber pels precedents que no és garantia d’èxit, ans al contrari, i és que no pots esperar un resultat diferent si no canvies el que fas. Tres generacions, àvia, mare i filla, cadascuna amb personalitat pròpia i definida, amb un patró vital marcat per la seva manera apassionada de viure l’amor i els conseqüents desencisos, vides de fugir i cercar, vides diferents en els detalls i context social però molt similars en el fons i conseqüències. Els mateixos encerts i ensopegades. Les mateixes […]

Primera obra del cicle Dóna’m veu (Dona amb veu) del què ja tenia apuntades un parell de propostes. Cándida l’havia anat deixant de banda, fins que una espectadora de luxe me la va recomanar vivament. Una obra que, creia, versava sobre els fongs vaginals que pateixen moltes dones; em feia por que no em interessés gens ni mica (ho confesso) o que fos un monòleg cutrecòmic però la Sala Fènix no es presta a això, així que era tot un misteri. Som-hi doncs cap a la Fènix. Cándida és més del que esperava, lògicament. Sí, es parla de la candidiasi i resulta que en algun moment de les seves vides la pateix un 75% de dones i jo pràcticament no […]

L’Alberto Díaz ens ha anat mostrant la seva vàlua també com a director (sublim “Llarg dinar de Nadal”, per exemple) i ho torna a fer amb aquest premiat text de John O’Donovan. Té l’encert a més d’apropar el text físicament (l’escenari és a un terrat) com a nivell de referents, incorporant-hi la Nit de Sant Joan. Dos nois joves atrapats a un terrat, fugen de la policia després d’un atracament patètic mentre els seus plans s’allunyen a cada minut. Atrapats, però, encara més a la vida. A una vila petita i tancada, a famílies desestructurades i a vides que no són les que voldrien dur. Atrapats també entre ells en una relació de dependència afectiva, lluny del fàcil amor adolescent […]

A Per si no ens tornem a veure Alícia Serrat ens oferia, amb Marc Sambola, un musical alegre, joiós i ple de llum sobre l’alegria de la recerca i trobada de l’amor. Ara, amb aquest nou musical i amb música de Miquel Tejada, tracta si no l’altra cara, sí una vessant menys innocent i divertida, on hi ha retrets -començant cap a un mateix-, reflexions i esperances difuminades, dubtes, es fa mal… Una obra més complexa i profunda i fosca, resta però la tercera part d’aquesta trilogia temàtica… Un grup de joves es reuneix per contestar en equip una pregunta d’aquelles que obren les portes de l’infern: som bones persones? Entre ells hi ha un incipient triangle amorós, qui vol […]