Hebert Parodi

Una proposta bonica, més gran quan més petita es fa. Veiem i copsem l’enorme complicitat entre en Guillem Albà i na Clara Peya, tant que, per moments, em va semblar que vèiem un projecte pensat més per a ells i dels que ens deixen ser espectadors. Que no hi hagi una “història” com a tal, no vol dir que hi manqui contingut. És un oasi de delicadesa, de poesia i tendresa, d’il·lusió i imaginació, amb diversos (potser massa) llenguatges: titelles de dit, de fil, teatre físic, màscares i teatre d’objectes minúsculs… tots d’intimitat i proximitat. Ens van deixant caure, sense estridències, boniques imatges, com frases xiuxiuejades al voltant del foc, si bé aquí el que hi ha és aigua. L’aigua […]

Els Sr. Serrano tenen una manera, estil i llenguatge únics de fer teatre, caracteritzats entre d’altres per l’ús de vídeo en directe, utilització de referents audiovisuals lleugerament fora de context o amb una finalitat diferent de l’original, ús d’objectes i miniatures… per a denunciar situacions com l’especulació immobiliària, el relat de bons i dolents o els refugiats. En aquesta ocasió han apostat (llàstima) menys per la manipulació d’objectes i més per la part d’interpretació. I aquí està l’etern dilema: si un artista segueix aferrat a allò que tant bé fa i li funciona, diem que es repeteix i si innova, que han perdut el seu camí. Segueixen, i em pirra, explicant-nos mentides o mitges veritats d’una forma tan i tan […]

Admeto que mai no he entrat al món brossià (malgrat que el surrealisme i l’absurd acostumen a interessar-me i fer-me somriure prou) així que no és pas “culpa” dels intèrprets i creadors que no connectés amb la proposta. O més ben dit, que no entengués gaire cosa. I llavors, perquè hi vaig anar? Doncs pels noms. En Roger Torns va ser el responsable, per exemple, de l’esplèndida “Sol·liloquejar amb algú”, que vam veure també a La Seca, la Laura Daza fa temps que segueixo la seva trajectòria i l’Anna Herebia sempre m’ha agradat molt a diferents musicals (“Rent”, “Aquests cinc anys”…) A “Estrip-tesi” hi ha, crec, l’essència brossiana, de jocs de paraules ben enginyosos i interessants, de poesia visual, i, […]

(Més que una) Lectura dramatitzada del text que Lorca va exposar a Barcelona, ​​entre altres llocs. El títol ho diu (gairebé) tot. Un any de tardor a tardor cantant les tonades populars que acompanyen el transcórrer de 12 mesos. Lligat als versos “que no hay en la vida nada / como la pena de ser / ciego en Granada”, Lorca ens explica com un cec, després de tornar a la ciutat, coneix de seguida en quina època de l’any estem per la música que sona i ressona als carrers i patis. I és que conèixer una ciutat només per la vista és conèixer-la a mitges. Pensava que m’enganxaria el que esperava, coplillas, tangos i nadales, alegres i contagiosos o composicions […]

No ha de ser fàcil portar a escena, i adaptar al llenguatge teatral al què estem acostumats sense trair l’original, un text èpic de fa més de 4.000 anys d’allò més interessant (sabíeu que es parla allà del diluvi universal i l’arca moooolt abans que a la Bíblia, per exemple). Apostar per fer-ho, a més, amb un ritme pausat, hipnòtic a voltes i reiteratiu com la tradició oral, i aconseguir que no avorreixi, més difícil encara. A mi aquesta narració d’una llegenda èpica em va enganxar de seguida. Tot i així, se’m va fer llarga cap al final. Estava anunciada una durada inferior a hora i mitja i va durar-ne dues. I aquesta mitja hora va ser un llast (malauradament, […]