Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades…que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari.
Veiem un camp de refugiats on els enganyen, falses esperances de poder trobar un lloc segur i lliure, oblidar les pors, allò de què fugen i intentar superar el dolor pel record dels que s’han quedat pel camí. Una jove plora sense consol possible, doncs no troba els pares. Per mirar d’esmorteir el dolor, li expliquen la història de Pèricles amb el mar com a protagonista, aventures, dolents, algun amic i que acaba amb un final inversemblantment feliç.
A mi la posada en escena em recordava l’estètica de La Perla 29, especialment el recent Guilgamesh del Grec; amb aquell referent al cap, el Poliorama se’m feia petit pel que volien explicar-nos. Suposo que la mínima escenografia i vestuari, massa de teatre amateur, deu anar aparellada al poc que poden trobar els refugiats que expliquen la història a la nena però em recordava contínuament que estem veient una representació més que vivint una història.
El millor: magnífic treball coreogràfic i de moviment d’Ariadna Peya que ens fa veure la força de les onades, la ràbia, la por, la lluita… de Pèricles i dels refugiats. Notem el mar en els moviments perfectament sincronitzats dels intèrprets. Igualment, la direcció musical i arranjaments d’Andreu Gallén són espectaculars i creatius. A mi, poc entusiasta de la música de Llach, em va fer sentir una èpica no forçada, amb un tractament coral a capella diferent de l’habitual.
El menys millor: derivat de l’anterior: l’emoció em va arribar per les veus, els versos, l’espai sonor i la coreografia i poc, molt poc, pel text o les interpretacions. I se’m va fer llarga, ves, només volia que Pèricles arribés a terra i no passava res si es saltava alguna parada.
En resum: mèrit total de lligar Shakespeare, Llach i els refugiats sense que grinyoli sinó que es complementin. Públic dret a l’acabar (menys jo, però això no vol dir res).
