Tot el que necessites per anar al teatre

Jesus Christ Superstar: Ted Neeley Superstar

Jesus Christ Superstar
27/04/2018

El teatre, al cap i a la fi, és emoció. I d’això, n’hi ha a dojo a Jesus Christ Superstar. Què més es pot demanar?

Aquesta producció té un aire a les coproduccions dels ’70: pel·lícules i actors europeus excepte una estrella anglosaxona i tot aparentant un espectacular producte americà. Doncs funciona.

Musical llegendari en anglès -gràcies! – de producció italiana (algunes pronunciacions…), uns 10 músics en directe (gràcies de nou) que sonen molt bé tot i que agrairia un puntet més d’espectacularitat, més de 20 intèrprets / ballarins que traspuen il·lusió i un elenc molt, molt solvent.

Alhora, escenografia mínima, projeccions de major grandària que interès (el Partenó??), Maria Magdalena força sensual, un final una mica estrany i un protagonista que no té la veu que esperem. Però, ves per on, aquest protagonista és un mite per als devots, com un servidor, de JCS. I aquí està l’emoció present abans, durant i després de l’obra. Cada intervenció de Ted Neeley és aplaudida tot i que als seus 74 anys interpreti a algú de 33 i la seva veu no sigui la que era, els aguts escassegin i recorri sovint a recitar més que cantar … És igual. És ell. És Jesus Christ Superstar. I als “fidels” ens emociona veure’l i viure-ho en directe.

I a tot això, JCS és un tros de musical de Webber i Rice, que no veiem sovint i que va ser tota una fita en plantejar el punt de vista de Judes, partitura elèctrica – potser el millor de Webber-, pocs dogmes i moltes preguntes … I va ser l’inici de les obres franquícia, per a ser representades arreu amb idèntic muntatge i que tan normal ens sembla ara (Mamma mia, Los Mis…)

En resum: proposta no només per a fans si bé aquests són els que més ho gaudiran.

El detall: Ted Neeley podria haver estat rebent ovacions un quart d’hora. Doncs no; fins i tot saluda menys temps que la resta. I fins al final transmet passió pel personatge, del que porta més de 5.000 funcions. Vaig llegir que Yul Brynner va representar “El Rei i jo” un nombre similar de vegades al llarg de dècades i que al final, ni podia cantar el seu solo. Però la seva presència i identificació amb el personatge omplia les sales. No ho vaig entendre molt … fins ahir. Tant, que repetiré.

← Tornar a Jesus Christ Superstar