Marta Buchaca s’apropa a la violència domèstica/conjugal d’una manera intel·lectualment estimulant i, fugint dels tòpics, no es limita a denunciar allò que esperem arribi el dia que no calgui fer-ho sinó que busca matisos amagats sobre la violència, el seu ús i conseqüències i ens obliga a reflexionar. Lògicament, la violència mai no té excusa. Segur, mai? I si a l’agressor l’han humiliat i traït? Si ens amenacen i ningú no ens protegeix, mantenim la fermesa de “la violència no és mai la resposta”? Es pot ser maltractador “només una vegada”? Es pot seguir convivint sense por després d’un episodi de violència i els pertinents “ho sento”? No és això fer crònica la condició de víctima?
Veiem un home d’’èxit, intel·lectual a més –o escriptor, en tot cas- que ha d’acudir a sessions de teràpia. “Només una vegada”, diu i repeteix, va aixecar la mà a la seva dona. Va ser quelcom excepcional, està penedit, clar, ell no és així i no sap que li va passar. Ella (lluny de les víctimes que veu a la tele, dones pobres) ¿decideix? anar-hi també a defensar-lo. Ell l’estima, no va ser per tant, gairebé un accident que va provocar ella mateixa. La terapeuta, al seu torn, té problemes amb un assetjador, en una història paral·lela que té poc interès, més enllà de preparar el previsible però interessant final.
La teràpia evoluciona i van aflorant les capes de justificació i excuses. Tots ensenyen més del que voldrien: la víctima que se sent culpable, l’agressor que no vol veure la realitat i la terapeuta a qui trontollen els principis.
L’estupenda Anna Alarcón (Psicosi de les 4:40) em va descol·locar els primers cinc minuts però de seguida creix al temps que es va despullant i ensenyant la seva vulnerabilitat, perfecta en transmetre com ser víctima t’anihila també per dins, el marit (Bernat Quintana) és algú per desgràcia més normal del que ens agradaria i la Maria Pau Pigem és la terapeuta, massa enverada, més interessada en atacar l’agressor que en la teràpia (segurament de volta d’allò de creure que els agressors poden canviar).
El dubte: Com a espectador, sempre em pregunto si és la millor opció que dramaturg i director siguin la mateixa persona; crec que els textos creixen en la seva traslació a l’escenari amb la vista d’un tercer, per il·lògic que sembli.