Gema Moraleda

A diferència de molts altres, jo no vaig poder connectar en cap moment amb el relat de la refugiada protagonista de La maternitat d’Elna. La seva narració de la fugida de Badalona i posterior vida a Argelers i a la maternitat d’Elna em va semblar freda, llunyana i, en alguns moments, fins i tot frívola. La posada en escena i la tria de músiques tampoc no em va ajudar i, en conjunt, em va semblar un muntatge farragós amb una història que podria haver estat molt més interessant. Més informació a Somnis de teatre

La premissa d’A tots els que heu vingut promet molt: veure trontollar el món sencer d’una vídua convergent després de la confessió de Jordi Pujol. Malauradament, aquesta premissa s’esgota ben ràpidament i el que queda és un muntatge molt allargassat (les dues hores de durada podrien quedar reduïdes perfectament a una de sola), carregat de tòpics i cops d’efecte de manual, una ridiculització fàcil de les senyores de l’Eixample i un costumisme amable i carrincló. Una oportunitat perduda. Més informació a Somnis de teatre

Mary Frankenstein Shelley fa servir tants ingredients en la seva creació que, al final, esdevé un espectacle sense rumb ni personalitat. Cabaret, horror gòtic, comèdia, biografia, història, teatre d’ombres, titelles… tot s’intenta encabir en 75 minuts sense arribar a apostar en cap moment per un únic codi o missatge. Malgrat comptar amb un bon punt de partida i una estètica interessant, el resultat esdevé decepcionant. Més informació a Somnis de teatre

Dirty Dancing és una d’aquelles pel·lícules que ha esdevingut un mite, i això és perquè l’argument i el muntatge són un delicat engranatge en el que totes les peces són importants. Malauradament, en el seu pas de la pantalla a l’escenari, les peces s’han fet malbé i la maquinària ja no rutlla. Unes coreografies poc vistoses, un ritme lent llastat pels canvis d’escenografia constants, un arranjament musical pobre i avorrit, l’absència d’orquestra i una evident manca de química entre els protagonistes són només alguns dels pecats capitals d’un muntatge que, a estones, més que homenatge, sembla paròdia. Molt decepcionant. Més informació a Somnis de teatre

Dybbuk és una víctima de la seva pròpia premissa. El programa de mà promet explicar-te per què un escriptor d’èxit crea un dels més grans fraus de la història però, al final, el text només aconsegueix donar voltes sense rumb entorn aquest personatge que s’esmuny entre els dits. El que hauria de ser una reflexió sobre la identitat esdevé un recull de fets vitals de Romain Gary que no aconsegueixen arribar al fons del personatge ni de les seves motivacions. Malgrat comptar amb una encertada direcció i posada en escena, i un repartiment carregat de talent, el muntatge només brilla en moments concrets i el text mai no acaba d’enlairar-se. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre