Gema Moraleda

Cal aplaudir la intel·ligència dels organitzadors del Tricentenari. Si busques un bon dramaturg per a resoldre una inauguració, en Jordi Casanovas és una boníssima tria. Si algú podia fer lluir el jaciment arqueològic del Born, era ell. Perquè al cap i a la fi, es tractava d’això, de començar amb bon peu les celebracions i presentar un nou espai. Amb tot, l’Auca del Born resulta un espectacle entretingut i emocionant (sobretot al final) que ens torna a explicar una història que, malgrat que ens sembla ben sabuda, potser no coneixem tant com pensem. Més informació…

La família és un tema recurrent i sempre eficaç no només al teatre sinó en qualsevol àmbit de la ficció. A Un aire de família en coneixem una amb totes les seves virtuts i defectes, amb personatges que es fan estimar i situacions ben reconeixibles. Un text àgil, lleuger, divertit i intel·ligent que manté el ritme i el to durant noranta minuts, sense decaure en cap moment. Amb un repartiment interessant i una direcció correcta, Un aire de família és d’allò més recomanable si el que busquem és un muntatge senzill que ens faci desconnectar i gaudir qualsevol nit de la setmana. Mes informació…

Oriol Broggi signa la nova posada en escena d’un dels clàssics de la Grècia clàssica, Èdip. La seva proposta inclou un parell d’afegits de text, una entradeta de Borges i una mena d’epíleg de Mouawad, que, malauradament, només contribueixen a reiterar les idees que el text original ja transmet per sí mateix. D’altra banda l’excés d’estatisme dels actors en escena i el ritme desconcertantment lent dels parlaments fa que costi massa connectar amb la tragèdia que té lloc sobre l’escenari i ens sitúa en una posició massa intel·lectual com espectadors. Julio Manrique fa el que tothom espera d’ell com a protagonista, però hi ha un parell d’actors que no cal perdre de vista: Marc Rius i Clara de Ramon. Més […]

No dubto de les bones intencions de l’autora de Simone quan va decidir fer una comèdia amb idees feministes. Malauradament, el feminisme que proposa ens queda a aquestes alçades una mica llunyà i, a més a més, el text no acaba de funcionar, perquè la trama té problemes de coherència des del primer moment, que es van accentuant a mesura que avança. Malgrat això, cal aplaudir l’entrega de les tres actrius que donen vida a l’improbable trio protagonista: un polític d’ultradreta que s’ha llevat amb cos de dona, una prostituta a la que gairebé no coneix i la dona del polític. Més informació a Somnis de teatre

Adossats ens presenta una família burgesa que viu a una casa unifamiliar i s’enfronta a problemes que només poden treure la son a qui té la vida solucionada (al marit no li han donat l’ascens que li han promès; el cunyat, artista, està neguitós perquè ningú no enten les seves obres…). Amb un ritme lent i una història insubstancial i plena de llocs comuns i estereotips de gènere i de classe, Adossats és una comèdia que no fa gràcia i que ni tan sols l’ofici d’un repartiment de primera és capaç de salvar. Més informació a Somnis de teatre