Gema Moraleda

La mare retrata una dona que s’aboca a la depressió quan veu que la seva vida s’esmicola. Els seus fills han marxat, la relació amb el seu marit fa aigües i, enmig del desastre, el seu instint l’empeny a aferrar-se al passat (la seva obsessió és que el seu fill deixi la seva parella i torni amb ella), en comptes de construir un futur. Sense més context i sempre des del punt de vista d’aquesta dona mentalment desequilibrada, Florian Zeller construeix un text reiteratiu i fosc que es replega sobre si mateix fins a crear un relat monolític i sense matisos sobre la tragèdia d’aquesta dona. En escena, una Emma Vilarasau que no sorprèn però tampoc no decepciona, dóna vida […]

Amb Déu és bellesa, Parking Shakespeare proposa un radical canvi de registre respecte la mena d’espectacles que ens té acostumats. Una aposta pel teatre sensorial i la investigació amb materials que acompanya a un text finlandès de l’any 2000 que es basa en una novel·la de 1959 i que intenta reflexionar sobre la recerca de l’art i la bellesa (que per l’autor són la mateixa cosa). Malgrat l’espectacular posada en escena, el text resulta deliberadament fosc, pretenciós per moments i proposa un reflexió sobre l’art i el patiment de l’autor que, a aquestes alçades, té un punt romàntic francament carrincló. Un muntatge complicat de païr en el que costa entrar. Més informació a Somnis de teatre

La història d’Amanda Todd és la història de tantes noies a tot el món que pateixen assetjament a les xarxes socials i al món real senzillament perquè no encaixen en la societat en què viuen. En el cas de l’Amanda va ensenyar els pits a un desconegut quan només tenia 12 anys. Una imprudència per la qual ningú no hauria d’acabar suicidant-se. El problema d’aquest muntatge és que es pregunta qui és el culpable de tot plegat i comença qüestionant el paper de la pròpia Amanda, amb la perillosa insinuació que ella, en certa manera, s’ho va buscar, que si hagués estat més discreta res d’això no hagués passat, com si a l’altra banda no hi hagués hagut un home […]

L’habitació del nen és un text francament inquietant i molt interessant que sembla inspirat, a estones, per les Historias para no dormir. En ell, Josep Maria Benet i Jornet transita amb naturalitat per la fina línia que separa la bogeria del seny i presenta un relat que amaga més que no ensenya i obliga a qui mira a prendre partit. Malauradament, ni la posada en escena ni les interpretacions d’aquest muntatge transmeten tot aquest subtext. En aquesta ocasió ens trobem amb un treball lineal, escàs de matisos i més aviat fred. Les projeccions del nen només accentuen aquest ambient desangelat on les emocions semblen haver-se evaporat. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre

Amb un text amb més demagògia de la que seria desitjable i un argument que més que cridar a la rebel·lia convida a la queixa constant, La rebel·lia possible presenta uns personatges que se suposa que lluiten pels seus drets però que en realitat no són capaços d’identificar els autèntics enemics. Amb una posada en escena simple i despullada i unes interpretacions correctes, La rebel·lia possible és un espectacle que pot arribar a escalfar els ànims però que no aporta solucions. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre