Gema Moraleda

Si us agrada l’Ivan Benet actor, no podeu deixar d’anar a veure Informe per a una acadèmia. Aquest monòleg de Kafka és el millor aparador per a gaudir de les seves habilitats interpretatives. Pel que fa al muntatge en sí, en canvi, crec que no l’encerta tant. Informe per a un acadèmia és un text interessant i vigent, amb un estil directe i sobri. Una sobrietat que la posada en escena sembla voler compensar. Amb interludis musicals, actuacions de circ, sorpreses escenogràfiques, transicions ben dilatades i, en general, molt d’artifici, sembla que s’intenti vestir un text que, en la meva opinió, no ho necessita. Una llàstima. Més informació

Molt em temo que no coincideixo amb l’entusiasme generalitzat davant la nova aventura de Broggi, Manrique i companyia. I els que em coneixen saben que sempre m’he declarat incondicional d’aquesta parella, tant junts com per separat. Però aquesta vegada, per mi, no l’han encertat. L’orfe del clan dels Zhao m’ha resultat lenta, avorrida i llunyana, molt llunyana. No he aconseguit empatitzar ni emocionar-me amb res del que passava en escena. Malgrat les interpretacions (que són excel·lents) i la posada en escena (que és preciosa) la historia que transcorre durant les més de dues hores que dura la funció no m’ha produit ni fred ni calor. Això sí, la ovació tancada que ha rebut al final segurament indica que la meva […]

Només un anunci és només això, un entreteniment. Una comèdia de ritme embogit que esdevé un intent de thriller en la segona part i acaba de manera precipitada deixant-nos amb el dubte de què dimonis ens volíen explicar amb aquesta obra. És talment l’equivalent a les pel·lícules de diumenge a la tarda: no t’avorreixes, els actors ho fan prou bé i, un cop acabada, no et queda res, ja pots tornar al que feies. Segurament seria un bon text per a una altra sala però, malauradament, crec que no fa justícia a la trajectoria de la Sala Flyhard. Més informació

Després del gran impacte mediàtic que va tenir l’espot protagonitzat per aquestes tres noies abans de l’estiu, no és estrany que busquin canviar radicalment de registre i demostrar que són molt més que una perruca de Cleopatra. A Orgia descobrim unes actrius completes, que canten, ballen i interpreten amb solvència i que no tenen cap mena de por a l’hora d’arriscar-se. Es nota que hi ha una feina important darrere l’espectacle. Tanmateix, a mi no em va acabar de convèncer. Un text, en la meva opinió, massa previsible i certes mancances tècniques desllueixen el conjunt. Més informació…

Em costaria recordar un espectacle que m’hagi avorrit més que Inflammation du verbe vivre, dues hores i mitja de relat (ben poc interessant) de Wajdi Mouawad on ens explica un procés de depressió i esgotament creatiu i on el seu ego és tan present que no deixa espai per res més. D’altra banda, la posada en escena és la menys teatral dels darrers temps, una pantalla on es projecta una pel·lícula en la que apareix el mateix Mouawad i amb la que el Mouawad de carn i ossos interacciona la meitat del temps (l’altra meitat només veiem la pel·lícula). Sens dubte l’espectacle més prescindible no ja del Grec sinó de tota la temporada. Més informació a Somnis de teatre