Gema Moraleda

Sobre el paper, No apostis pels anglesos prometia una comèdia divertida i intrascendent protagonitzada per rostres coneguts. Res a dir, una bona comèdia que ens faci oblidar els problemes sempre és d’agrair. Malauradament, No apostis pels anglesos no arriba a complir la seva promesa. Aquesta història de tres amics enganxats a les apostes per internet no acaba d’enlairar-se en cap moment. El ritme és lent i les interpretacions planes. Un text basat en la tensió (la trama gira a l’entorn del resultat d’un partit de futbol que s’està disputant) esdevé avorrit quan aquesta tensió no es manifesta sobre l’escenari. Una autèntica llàstima. Més informació a Somnis de teatre

Que Molt soroll per no res està sent l’èxit de la temporada és indiscutible. Enguany ho han venut tot i hi tornen l’any vinent. Però permeteu-me dissentir de les veus que es desfan en afalacs vers el muntatge i el comparen amb les meques internacionals del musical. Jo, que acostumo a passar-m’ho pipa amb els musicals, em vaig avorrir de valent a Molt soroll per no res. D’una banda, la dramatúrgia és un caos absolut on la història de Shakespeare brilla per la seva absència (jo m’hauria perdut si no hagués conegut l’argument d’antuvi), de l’altra, les cançons estan introduïdes amb calçador i la majoria tenen poc a veure amb el que passa a escena. Pel que fa a la […]

Que la Clara Segura és, probablement, la millor actriu del panorama actual seria una afirmació amb la que molts podríem estar d’acord. Que a Conillet sua la samarreta, es deixa la pell i ens regala una interpretació carregada de veritat i intensitat és quelcom indiscutible. Que el text de Conillet sigui un bon text mereixeria, crec, un debat ben diferent. Segons la meva opinió, no ho és. I no perquè el tema que tracta no sigui interessant (que ho és) o perquè les mares treballadores no visquin una realitat plena de problemes i paranys (que els tenen) sinó perquè l’enfoc i la reflexió que presenta no passa d’una emprenyada i, la veritat, davant d’un tema tan seriós i que afecta […]

Quan es decideix portar els escenaris la biografia d’un personatge històric, suposem que el que es busca és dotar-lo de certa calidesa humana. Quan vaig anar a veure Sócrates no esperava un text acadèmic i didàctic sinó, potser, una aproximació a l’home per sobre del filòsof. Tanmateix, vaig trobar exactament el primer. Sócrates és un muntatge fred, allunyat i, fins i tot, lent. Una successió de monòlegs desapassionats interpretats, això sí, amb tota la mestría que s’ha d’esperar d’un repartiment tan ple de talent. No vaig aconseguir empatitzar amb res del que passava sobre l’escenari i vaig sortir del teatre sense veure Sócrates de forma diferent a com el veia abans d’entrar. Una autèntica llàstima. Més informació (en català) a […]

Bangkok promet una dura crítica al sistema però, al final, no passa d’emprenyada infantil. Amb una premissa més que interessant (la, tan espanyola, cultura del malbaratament en obres públiques) acabem assistint a un interminable i circular diàleg que recorre constantment a llocs comuns i idees maniquees sobre la situació i els problemes actuals. Dos actors entregats i una escenografia que dificulta la visió del públic completen un espectacle del que, francament, n’esperava moltíssim més. Més informació a Somnis de teatre