Gema Moraleda

Caïm i Abel promet tragèdia i èpica però acaba resultant un melodrama familiar amb molt d’artifici i un argument simètric dibuixat amb tiralínies. Una història on tot sembla escrupulosament calculat, que acaba resultant freda, artificial i, sobretot, poc creïble. En aquest context, però, hi ha una perla amagada. Es tracta de la història del pare de Caïm, interpretat per un magnífic Lluís Villanueva: un relat emotiu, intens i carregat de veritat que justificaria per si sol la visita a la biblioteca si l’obra no durés 3 hores (amb entreacte). Amb una posada en escena correcta i uns actors que saben defensar el text, Caïm i Abel promet quelcom que no dóna i deixa amb la sensació que (com es diu […]

Romeu i Julieta és molt més que la història d’amor que tot sovint ens han volgut vendre, és una història on tots els personatges es mouen seguint les seves passions sense pensar en les conseqüències; sexe, mort i violència es barregen en un dels textos més viscerals de Shakespeare. Per desgràcia, els integrants de Projecte Ingenu han decidit centrar-se en la posada en escena i l’estètica i han deixat una mica de banda la construcció dels personatges i la recerca de les seves emocions i motivacions. Carlos Cuevas i Clàudia Benito (Romeu i Julieta) no es miren i pràcticament no es toquen durant tota l’obra, obviant el fet que allò que senten és inevitablement i òbviament carnal. Un excés d’intel·lectualitat […]

A teatro con Eduardo combina una gran quantitat d’ingredients per intentar cobrir tots els fronts: un autor de moda darrerament a Barcelona (Eduardo de Filippo), una comèdia esbojarrada per a tots els públics amb picades d’ullet als teatreros (a la primera part), una tragicomèdia intel·lectual (a la segona part), grans actors de tota la vida (Bosch, Sampietro, Madaula… ), joves actors que trepitgen fort (Laura Aubert, Robert González… ), música popular italiana, belles imatges de Nàpols, una escenografia monumental i una il·luminació de somni. Però malgrat tot això el brou ha quedat insípid. Primera i segona part combinen malament, el ritme general és lent i la segona part es fa llarga, la grandiositat de la posada en escena casa poc […]

Amb totes les entrades exhaurides abans de l’estrena, sembla obvi que la imatge de Manrique amb unes calces a la boca és ben capaç d’omplir platees. Però, malauradament, em temo que el nostre estimat Julio no acaba de trobar el to en la seva interpretació de l’immortal Don Joan. No es pot dir tampoc que l’obra de Molière hi ajudi gaire. Amb una premissa francament antiga (basada en la dicotomia fe=moral, ateisme=immoral), el text s’embranca constantment en disquisicions de caire ètic que no permeten fer brillar la part més canalla del Don Joan, aquella on potser Manrique se sentiria més còmode. Així les coses, els millors moments de l’obra són els protagonitzats per Manel Sans, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín o […]

El recanvi promet una comèdia basada en els racons més foscos de la política, en les mentides i els tripijocs amb els que els polítics entabanen la població per fer-la votar aquest candidat o aquell altre. Malauradament, el text no mossega i s’acaba quedant en un relat ple de llocs comuns més propis de la barra del bar. Amb una direcció òbvia i amb un punt esperpèntic, la única cosa que salva la tarda són les interpretacions d’Iván Morales i Mia Esteve, que defensen amb dignitat una història previsible des de bon començament. Un esforç lloable però, malauradament, insuficient. Més informació a Somnis de teatre