Gema Moraleda

…per a un text que no ho és tant. Les noies de Mossbank Road promet una història sobre l’amistat, però acaba posant sobre la taula la romantització d’una època passada on totes èrem més joves, més maques i més lliures (suposadament). L’acció avança amb microescenes que no permeten cap mena de progressió dramàtica, separades per el·lipsis de temps cada cop més llargues. Pel que fa a les tres dones protagonistes, malgrat tenir tres actrius de la talla de Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat, els personatges són esquemàtics i estereotipats i es mouen erràticament en un espai buit que esdevé tans llocs diferents que hi ha moments que ja no sabem ben bé ni on som. En resum, un […]

Hi ha textos que sobreviuen al pas del temps o que, amb adaptació, poden seguir sent vigents durant anys i segles. Però n’hi ha d’altres que no. Per mi, Calígula forma part del segon grup. La seva reflexió sobre la tirania, la llibertat i la corrupció política sona tan llunyana avui dia que resulta gairebé impossible no desconnectar-se del que passa sobre l’escenari. Si, a més, com és el cas, la posada en escena és estàtica i declamativa, i l’escenografia juga en contra dels actors, acabes en un muntatge on el repartiment fa el que pot liderat per un Pablo Derqui que es deixa la pell per intentar-nos fer empatitzar amb un personatge que, malgrat els esforços, resulta, per moments, […]

La premissa d’El tigre de yuzu no pot ser més interessant, el relat de la trobada de dos grans cuiners, un occidental, Ferran Adrià, i un oriental, Hiroyoshi Ishida, que es troben en un moment complicat de les seves carreres i que, gràcies a aquesta coneixença, recuperen la il·lusió i l’empenta per seguir amb els seus projectes. Malauradament, malgrat l’intent de transmetre l’exotisme de Japó i l’excel·lent feina de bona part del repartiment (on destaquen especialment les actrius Júlia Santacana i Akemi Goto), la posada en escena no aconsegueix capturar la trascendència de l’episodi ni transmetre a la platea el rerefons gastronòmic i emocional que és on rau la clau de tot plegat. Més informació a Somnis de teatre

En aquest Ricard III on únicament es pot destacar la fredor, l’estatisme i una manera de recitar el text que sembla que els actors tinguin l’ordre arribar com més ràpid millor al final de la seva intervenció, només Homar, que té moltes hores de vol a les esquenes, salva els mobles amb una interpretació que, malgrat tot, dista molt de les seves millors feines. Una direcció carregada d’obvietats i reiteracions que no aconsegueix fer brillar ni el text ni els actors. Un muntatge malaguanyat per un text que no ha perdut ni un bri d’actualitat. Més informació a Somnis de teatre

Nina culmina la Trilogia de la Imperfecció, que ha constituit el gruix de la programació de la Sala Atrium enguany, amb una adaptació de La gavina de Txékhov que destaca tant per l’acurat ús de les projeccions per crear un grup d’ombres que acompanyen la protagonista en la seva desgràcia, com per una adaptació feixuga i poc interessant del text de l’autor rus. Un final agredolç per l’experiment estètic de Raimon Molins. Més informació a Somnis de teatre