En aquest Ricard III on únicament es pot destacar la fredor, l’estatisme i una manera de recitar el text que sembla que els actors tinguin l’ordre arribar com més ràpid millor al final de la seva intervenció, només Homar, que té moltes hores de vol a les esquenes, salva els mobles amb una interpretació que, malgrat tot, dista molt de les seves millors feines.
Una direcció carregada d’obvietats i reiteracions que no aconsegueix fer brillar ni el text ni els actors. Un muntatge malaguanyat per un text que no ha perdut ni un bri d’actualitat.