Carles Armengol Gili

Tot i que es posi èmfasi en altres aspectes més vistosos, aquesta Medea de Lluís Pasqual destaca per ser una versió feta a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca. Una versió que ha fet el mateix Pasqual amb l’ajuda d’Albert Conejero, i que ha servit per simplificar el text, per eliminar definitivament el Cor -un dels elements de les tragèdies que pocs directors actuals s’atreveixen a incorporar- i per deixar la història en veu de només tres actors. En aquest sentit, desapareixen diversos personatges i el text del missatger -un dels més bonics del drama- es resumeix i es posa en boca d’una de les víctimes. Canvis aparentment banals però que donen a l’obra un caràcter intimista molt accentuat. […]

Gabriel Calderón va escriure aquesta obra a partir d’una frase de l’expresident uruguaià José Múgica, en la que venia a dir que les preguntes i dubtes que encara genera la dictadura d’aquell país es podrien respondre quan tots els seus protagonistes estiguessin morts. L’autor agafa aquesta premissa, i en un exercici d’espiritisme teatral fa coincidir vius i morts, passat i present. Solapa diverses temporalitats per demostrar que en ocasions és el passat el que no vol parlar, ni es vol reconèixer a si mateix. Estem, per tant, davant d’un text que ens parla de memòria històrica, però que en lloc d’abocar-se a fer teatre polític s’endinsa en el gènere de la ciència ficció. Una proposta que recorda molt el teatre […]

Des del 2013 la productora Sixto Paz ha creat una sèrie d’espectacles amb segell propi, aconseguint grans encerts (Pulmons, Història, Tender Napalm) i patint també algunes petites ensopegades (Dibbuk, Pretty). Amb Bull potser s’han quedat a mig camí, ja que l’obra segueix la màxima dels diàlegs punyents i les situacions compromeses però potser abusa del símil taurí, fent que una bona idea es transformi en un context massa obvi. També és cert que en alguns moments la història no acaba d’enlairar-se per culpa d’una certa reiteració i una composició de personatges massa esquemàtica. Els actors fan i desfan per aconseguir fer coherents els seus arquetips, fins al punt de trobar moments brillants. Iván Rodríguez construeix de forma exemplar una víctima […]

La Tempesta és un dels textos més fascinants del dramaturg anglès. Ha estat sempre una obra inclassificable, en la que la màgia i la fantasia fan acte d’aparició i doten al conjunt d’un aire quasi mitològic. És un text amb grans parlaments i meravellosos personatges (Pròsper, Ariel, Miranda, Calibà…), que costarà trobar en aquesta particular versió de la companyia Projecte Ingenu. De fet, aquesta nova creació pren l’obra de Shakespeare només com a pretext per posar imatges al passat i a la memòria perduda del vell Pròsper. Però, de fet, podria ser el Duc de Milà o qualsevol altra personatge que, arribat a la vellesa, s’adona de les capacitats que va perdent i s’aferra als records com a únic salvavides. […]

Jordi Casanovas té obres de diversos tipus, però m’agraden particularment aquelles en les que juga amb els personatges i també amb els espectadors. Obres astutes i intel·ligents que, com aquesta Mala broma, ens fan riure i a la vegada ens deixen un regust amarg al paladar. De fet, l’obra que ens ocupa és una lúcida reflexió sobre l’ús de l’humor, però també sobre l’autocensura, la correcció política o la llibertat d’expressió. Una obra disfressada de comèdia que utilitza, a la vegada, l’humor de situació, l’humor negre i finalment l’humor salvatge, quasi de grand guignol. I tot plegat unit per una estructura teatral quasi perfecta que ens posa de seguida en situació i que es va obrint a poc a poc […]